Dissabte i tinc la casa plena

Dissabte i la casa es plena de gent, de rialles, de veus, de corredisses pel passadís, la cuina plena de trastos, d'olors noves, de pastetes al terra, de verdures escampades pel marbre. Estreno regal de reis i perillen els dits, afortunadament no hem de lamentar baixes. Ajudants de cuina que animen a les cuineres, que es mouen en una cuina petitona com si ballessin un vals sincronitzat.
Dissabte i la conversa flueix entre el vi blanc i el negre. Safates amb menjar per estrenar, malifetes per inventar. Tothom pica d'aquí i d'allà, n'hi ha per afartar-se. Els entrants es barregen amb el plat fort i tot torna a començar. La mà hem tremola mentre intento dissimular sucant el maki a la soja, mentre menjo una gyoza i una altra. Ara que tot és calma, els nervis surten fugint per la punta dels dits. Rialles i més rialles, anècdotes explicades una vegada i una altra, però seguim rient com si fos la primera vegada. Les hores passen i la gent de mica en mica corre a buscar altres plans, llavors la vetllada pren un caire més íntim, quedem les que quedem i tot es torna més personal. El vi te voluntat pròpia i fa dir allò que no ens atrevim a dir. Sempre units per la mateixa causa, però per una vegada son diferents les parets que ens escolten.
Gràcies a tothom per venir, per gaudir tan com jo d'un dinar en practiques.

Comprant

Camino distreta, absorta en els meus pensaments, intentant esbrinar quin raonament van seguir els del departament de marketing per posar el que busco entre tants prestatges. No entendré mai pq tenen la farina al costat de la pasta (jo la posaria amb el sucre).
Dono mitja volta, enfilo passadís amunt i abans d'arribar a la següent cruïlla apareixes sense veurem. Camines lentament, passejant la mirada pels productes. En una mà portes el cistell i l'altre es balanceja al ritme dels teus passos. Somric, et mous d'una manera "extranya". Et segueixo cinc passos enrere, no saps que t'observo. Gires cap a les verdures i t'atures davant la rucula, crec que t'acabo d'espatllar la sorpresa. Aquesta nit soparem amanida. Amanida que disfressaràs amb salmó fumat, alvocat, tomàquet i formatge. Tot per a que mengi una mica de verd. M'aturaria a observar-te, m'agrada mirar-te quan no hem veus. Sempre amb aquest posat tan seriós. Faig els passos que em queden i et planto un peto a la galta. No et sorprèn, em mires als ulls i fas un mig somriure. Deus pensar que estic boja.
Reprens de nou el teu camí direcció en busca d'un altre cosa, m'agafo a la teva mà. Hem sento com una nena petita, caminant un pas darrere teu hem deixo dur distretament mentre et parlo sobre algun tema que no t'interessa. Sóc completament feliç en aquest precís instant que fem la compra. No m'importa res més i sóc incapaç de veure que no m'escoltes.
A la cua, esperant per pagar, deixes el cistella ple al terra i m'abraces, hem fas un peto al cap i el món segueix girant, no saps que el meu cor batega ràpidament i que m'he quedat molt quieta per no trencar la màgia d'un instant inesperat. És llavors que la balança sempre s'inclina a favor i tots els pros desapareixen per art de màgia.
Estic convençuda que tot seguirà igual durant molt i molt de temps. És en dies tan normals i quotidians que els llaços vermells es lliguen i es relliguen.

Llamps i trons

Són les conseqüències de treballar durant dies amb el mateix excel. De fet porto dies escorrin el bulto i fent milers de coses alternatives abans de posar-m'hi. I avui, després que ahir per la tarda m'hi dediques en cos i anima, agafes de nou la feina decidida a acabar com a mínim la primera quarta part va i el Sr. Excel decideix de eliminar tot el que he fet aquest mati, borrant-me els formats i ara dedicar a les hores que hem queden a que totes les formules estiguin correctes.
De fet estic escrivint aquestes línies per distreure'm una mica, per no afrontar la meva dura realitat, i és que no estic ni tan sols arribant al meu objectiu d'avui!!!!

M'enfadaria, cert és que m'enfadaria amb tots els informàtics del món, però estic tan cansada que ni ganes tinc de despenjar el telefon per a queixar-me del Sr. Gates.

I el pitjor de tot és que sota aquesta calma fingida l'ambient està cada vegada més pesat, es pot sentir en l'aire l'olor a tempesta....

Llamps i trons, que rebrem tots!!

La casa dels somnis

Us he parlat alguna vegada dels somnis de tanques blanques? És un somni absurd, romàntic, de conte d'infant. Un somni, que com tots els somnis, no s'ajusta gaire a la realitat. Suposo que va aparèixer inconscientment, un dia qualsevol, mentre mirava per milionèsima vegada la cinta de vídeo ratllada de la Ventafocs. Mentre el seu vestit de ball canviava de color una vegada i una altre, fins que el conte acabava. Cent anys després el pas del temps a anat perfeccionat el somni, introduint elements que escapen a una ment infantil. Ara tinc el lloc ideal, el entorn perfecte per al meu somni de tanques blanques... Aniré prenent nota de tot el que necessitaré per dur-lo a terme, crec que el Ikea no podrà ajudar-me, o si?
Us deixo la porta oberta als meus pensaments...

Així hem sento avui

Odio les mentides, sobretot les piadoses. Reconec que tots ho fem i a vegades per protegir algú que ens apreciem. Però avui estic enfadada i no ho puc evitar. Avui estic enfadada per les mentides regalades gratuïtament sense cap necessitat, per endolcir la vida, per endolcir la realitat. Estic molt i molt enfadada i per no enviar el mail que hauria d'enviar escric aquí, crido i patalejo. Estic enfadada pq no es va dir la veritat, una veritat que reclamava justa. Per una covardia que avui menyspreo més que les mentides piadoses. Si de mi depengués enfrontaria cara a cara aquestes mentides i, tot i el pas del temps, reclamaria la veritat dels llavis.
Pq amb aquestes mentides piadoses s'ha enfosquit allò que era llum, que era estiu, que era Sardenya. Miserables les mentides, miserables les paraules de la boca, miserable la persona que un dia era i ja no és.
Estic enfadada molt enfadada amb mi mateixa per creure tantes mentides una altra vegada.

Trucades

No truquis pq ja no t'espero...

Visc a l'India

Hi ha gent que sembla que no te por a res. Un dia es lleva pel mati i decideix donar la volta a la seva vida. Liar-se la manta al cap, arreplegar els quatre trastos i plantar-se mirant un altre horitzó.

Jo en canvi segueixo on era i fins hi tot una mica més perduda. Passen els anys i no acabo de saber el que vull, o potser sí però no arriba mai.

Adiccta als Bolgs de cuina

D'un temps ençà que m'he aficionat a buscar, trobar i seguir un munt de blogs de cuina. Ja en seguia algun que per desgràcia meva han abandonat.
A mi la cuina mai se m'ha donat gairebé. De fet el meu pare sempre hem deia que preferia no dinar a que jo li pogués preparar quelcom.
La cuina és un món apassionant, però al qual has de tenir certes dots i sobretot molta paciència. Jo en canvi sóc de pim-pam, m'agrada veure els resultats al moment.
A tot això li he d'afegir el gran problema que per mi tenen les receptes de cuines de les revistes i dels llibres, i és que donen per suposat que el lector sap de que estan parlant i del pas 3 al 4 es deixen d'explicar certs detalls que fan incoherent (per mi) la seva comprensió i el plat en qüestió perd gran part de la seva gràcia.
Doncs bé, des de que vaig decidir venir a ciutat, sortir de les faldilles de la meva mare i allunyar-me dels seus meravellós macarrons, que m'ha picat el "gusanillo" de la cuina.
He de dir que segueixo sense tenir gran sort, sense tenir aquell no se que que tenen els grans cuiners d'aquest país (les mames).
M'hi esforço, us ho asseguro, i fins hi tot de vegades improviso unes llenties amb xoriço i patates que fan el fet.
Per sort per a la meva autoestima una de les meves companyes, i amiga de tota la vida, menja tot el que faig (l'altre és més llepafils). És un al•licient per a seguir intentat trobar el meu lloc dins d'aquest món.
Doncs al que anava, actualment segueixo un parell de blogs culinaris els qual m’apassionen, per les seves receptes de postres, per la facilitat amb la que ho presenten i les meravelloses fotografies dels resultats espectaculars.
Sempre que hem dedico a xafardejar-ne algun amb profunditat acabo anant a parar altres llocs que serveixen d'inspiració aquests primers i fan que descobreixi noves receptes que vull provar.

Aquí us faig arribar alguns d'aquests blogs que tan m'agraden. Potser avui acabi intentant tornar a fer unes galetes de mantega o un pastís de maduixes.

• My first kitchen
• Magia en mi cocina
• Real mom kitchen
• Cuina vermella
• With the hands in the dough

Vivir sin ti...

Pq el cap dona voltes sense parar.

Pq no tinc temps d'explicar el que sento, ni paraules que diguin la veritat.

Pq puc viure sense tu i no vull....

Per als qui vulguin la versió original:

Inversions de futur

Fa temps vaig prendre una decisió.
Fa un temps vaig adonar-me de que les coses, per molt que no fos capaç de percebre, estaven canviant. (Pq serà que aquest any només parlo de canvis??)
Doncs suposo que ha arribat el moment d'afrontar allò que tan he posposat i ja no puc eludir. El gran problema és que m'he d'escurar la butxaca, últimament tot es basa en això.
He de pensar més enllà dels meus somnis, de les coses que vull que arribin i no ho fan mai. He de ser capaç de no deixar per demà el que puc fer avui. Afrontar la meva pròpia humanitat, el meu jo terrestre i dedicar-me una mica a cuidar la meva salut, millor dit la meva salut futura.
Així que tiraré d'agenda, recuperaré tots aquells que un dia vaig deixar de visitar i els trucaré d'un en un per a que a finals d'aquest any pugui, com a mínim, saber que en duraré un de més.

I la llista comença just per la D, la D de dentista... en uns mesos tornaré a tenir 15 anys!

Sensacions de diumenge

Tinc la sensació constant d'un diumenge per la tarda. D'un diumenge de pluja i de mandra.

Febrer de 2010

Febrer i deixem enrere un gener glaçat.
No espero gran cosa d'aquest febrer, sempre he cregut que ningú espera gran cosa d'un mes tan curt, tan fred, tan gris. Febrer no diu res, no porta festes ni tan sols porta claror. Al febrer ningú te plans, els cap de setmana s'omplen d'hores mortes i dies perduts. Febrer és un més de poques coses, poques ganes i pocs canvis.
I deixant de banda els girs inesperats que sempre arriben i no volem, aquest febrer sense noticies arriba silenciós. Penitencia acompanyada del Març a l'espera d'una primavera que ja ha arribat al CorteIngles.

Jocs

Suposo que no és un joc i per més que busqui no trobo. Passen els dies, els mesos i res és el que era. De sobte s'encapritxa més feixuc el pas del temps, més intensos els records i més difícil oblidar.Ara, quan tot és perdut el joc resulta avorrit.

Un horitzó molt llunya...

Comença el nou any amb nous projectes, amb noves il·lusions que esperen substituir i esborrar les velles. Somric al pensar en la bogeria en la que m'he volgut embarcar aquesta vegada, desitjo sigui tot lo divertida que somnio. I és que de vegades s'han d'introduir a la vida noves olors, noves paraules, maneres diferents de fer i contemplar els dies que passen sense gaire esma.
I qui saps si els horitzons que avui semblen tan llunyans demà no ho siguin tant...

Perdues irreparables

On queden els dies de sol i de llum.
Et trobaré a faltar tot i que no et truqui mai. A qui parlaré jo de les meves poques novetats amb l'H. Qui analitzarà el món amb lupa per trobar tots els pq i tots els uts. Qui riurà de tot i de tothom fent del món un lloc menys seriós. Marxes per posar nous objectius a la teva vida. Se que no ens deixes enrere i que caminarem d'ara i per sempre costat per costat. Però no puc deixar de sentir un xic de nostàlgia ara que dius que te'n vas. Ara que poses paraules definitives, punts i finals a etapes en la teva vida. Marxes amb tot el suport i l'amor del teu equip, d'un emaranyat grup de relacions humanes, camarades de diari, companyes en la batalla.
Et trobaré a faltar una vegada i mil més.
Sigues feliç, sigues molt i molt feliç.

Ten fe y se feliz

Avui algú m'ha dedicat aquest pensament.
I se que sóc feliç i se que tinc fe. Fe en que els miracles existeixen, els extraordinaris i els quotidians. Quan les coses canvien i de cop el gir és de 365º, això és un miracle. Quan per fi surt el sol després de dies i dies de pluja, i oloro de nou la primavera, això també és un miracle. Quan després de tan i tan anys la gent que més estimo en aquest món (tota) segueix estant al meu costat dia rere dia, això és un miracle.
I els podria seguir enumerant un a un, fins l'infinit. Fins on s’expandeix l'univers i més enllà.
Tinc fe i sóc feliç.
I demano el meu desig positiu, un desig que no faria mal a ningú, un desig que hem faria encara més feliç (potser no més, però si diferentment feliç), i tinc fe que algun dia no molt llunyà tot es farà realitat.

Cold Play

Fotos enrederides de concerts al estiu, moments que tornen i retornen.

Estic de magdalena

Faig i faig i no puc parar.
Començo i m'agrada i penso i repenso com seran a quin gust tindran, i sense apassionar-me el dolç somnio amb un món de colors i amb un futur diferent.

Recuperant records

Records que sense ser meus avui després de tot hem van com anell al dit....

Torna a ploure sobre Barcelona

Plou, i com sempre que plou vull perdrem entre els llençols de la nostàlgia, amiga que últimament no visito gaire. Però avui plou i reconec que fa dies que et creues entre els meus pensaments diaris. No m'entristeix el teu record, serà que ho hem fet tan bé que no pot haver pena entre tu i jo, et trobo a faltar, i d'això tampoc estic gaire segura. I jo, que se per on pares els divendres per la tarda, somric al pensar-te amb pantalons curts corren amunt i a ball amb un xiulet als llavis. Serà que plou i amb tu he compartit moltes tardes de pluja, m'agradaria tenir-te molt a prop per explicar-te a cau d'orella tot el que ja m'ha passat aquest 2010. Potser només sigui una tonteria, un desig de les gotes de pluja. Un deliri d'aquest mes de gener.
Avui, serà que plou i tot encongeix una mica, el món, Barcelona, els carrers, les parets...
Ara que ets allò que no tornarà mai et trobo a faltar.

Tornar

Avui m'han parlat d'un lloc que m'agrada, un lloc al qual encara no hi he tornat. Un lloc d'estiu amb records de dies llargs i carrerons empinats. Lisboa m'agrada i encara no se el pq. I un cop t'atrapa no et deixa escapar, et segresta records i sentiments. Les imatges evoquen el que ja no tornarà, l'aventura dels estius sense planejar i les rutes en tren en busca del mar. Lisboa, porta d'entrada a un món que encara haig de descobrir. Mil racons als que encara no hi he anat. Migdiades amb banda sonora i fados al carrer, llambordes que sense ser grogues et porten per camins secrets...

Que li pasa al món?

E gira tutto intorno alla stanza mentre si danza danza

E radio tirana trasmette

musiche balcaniche mentre

danzatori bulgari

a piedi nudi sui bracieri ardenti

nell'Irlanda del nord

nelle balere estive

coppie di anziani che ballano

al ritmo di sette ottavi

Te he vist????

Va ser un moment, potser un breu instant i la imaginació va voler jugar-me una mala pasada. De totes maneres només vaig creure que t'havia vist i la idea hem va fer il·lusió, després de tot.

Suposo que mai podré saber si va ser o no.

En busca de futur

Necessito una tarda de sol per oblidar. Escoltar els ocells cantar entre les fulles dels arbres, les rialles dels nens en alguna casa veïna. Necessito saltar endavant sis mesos de cop per allunyar-me d'aquí, d'aquest lloc, d'aquest moment. Ara que els esdeveniments s'acceleren, ara que toca prendre decisions que no puc prendre, més que mai necessito sortir d'aquí. He perdut el nord, el sud i l'est. Se on he d'anar però hi ha alguna cosa que m'ho impedeix. No és el que vull fer i he de deixar passar aquest tren.
Busco tardes de llum, tardes càlides de pau i tranquil·litat. Saber que sempre queda demà i res importa quan els dies són llargs i calorosos.

Se que parles amb mi...

Se que parles amb mi des del silenci de les paraules escrites. I m'agrada saber que tot i no necessitar a ningú, molt en el fons em "necessites". Agraeixo les teves paraules, són un consol que avui no esperava trobar. Són per mi molt més que les negatives i els ultimàtums plantejats. Espero que sàpigues que per a mi signifiques el mateix. Que passi el que passi, signifiques el mateix. Sovint medeixo el món amb regla de fusta, sovint necessito sentir-me segura darrera mil capes de mantes d'estabilitat fingida. Porto dies sense dormir, mal sons de discussions per armaris i calefaccions.
No començo l'any amb bon peu, tot i esperar que aquest any fos un gran any. Però les teves paraules escrites hem donen llum en aquests dies d'hivern. Gràcies per abraçar-me quan ho necessito i no ho dic, gràcies per ser amb mi fins hi tot quan no sóc capaç d'escoltar, gràcies per intentar entendrem tot i no entendre'ns mai, gràcies per ser un dels meus pilars, una de les meves mantes d'estabilitat.
Amb tu fins a la fi del món (tot i no poder-ho fer literalment).

Ja venen els reis

Ja s'acosten, els nervis a flors de pell. L'olor a Nadal ja és només un record. Quan s'apaguin els llums tots a dormir. I mentre els somnis s'omplen de papers de colors, de puntetes entraràn camells i reis, carregats de bosses i bossetes per deixar sota les sabates muntanyes de regals. Demà serà un dia diferent, demà serà dia de Reis (de reis i reines). La il·lusió farà del nostre dia un gran dia per a tothom!

El pas del temps

Quan un es para a observar per un moment el seu voltant sempre et sorprèn el pas del temps. Caminant sempre ràpid cap endavant fa que no et donis compte de com canvien les coses. Hi ha llocs, secrets, els quals amaguen records de la meva infància, de la meva adolescència. Alguns han desaparegut, altres s'han transformat i els menys contenen encara l'essència del que van ser. Hi ha verds que encara són intensos, cels blaus i muntanyes que resisteixen immòbils esperant la tornada. En canvi nosaltres envellim a una pas accelerat. Ens apaguem sense adonar-nos, estem aquí per un temps curt i sovint som incapaços de gaudir-ho.
M'he perdut els detalls, els dies, les persones. En prou feines recordo. Dono per suposat coses que no són ja. Miro als ulls a un parell d'adults que no ho eren tant fa molt anys i se que els trobo a faltar.
Suposo que quan el temps acabi per mi i la gent ja no hi sigui, sempre podré tornar a recordar-los d'allà on venen. Pq el color verd, el blau existiran als meus ulls mentre jo visqui.

Final d'any

Feliç any a tothom!

Que aquest any parell que entra sigui tan o més radiantment feliç que aquest que marxa...

No puc marxar

No i no.
No puc, no vull. No estic preparada per donar el pas.
Ara no i demà tampoc.
Quatre parets que per a mi signifiquen massa. Quatre parets que avui són casa meva.
Hi han sentiments, hi ha somnis, hi ha tres anys de la meva vida. Són sentiments arrelats a un terra que no és meu. A un barri que no te preu. És una parada d'autobús, un carreró sense llum, a camions de les escombraries a altes hores de la matinada. És el nen gordo de la pilota, les yayes de l'escala. És la fruitera a la que mai vaig, als millors croissants de mantega del país, un dissabte al mati mentre el sol es cola tímidament per les finestres del menjador. És la meva habitació, la meva finestra i els meus colors. La meva veïna, el meu cine. Tot allò que tinc pendent de fer i que algun dia faré.
M'ofega el desconsol, el neguit i la pena. Dos anys per mi, un sospir que passarà quan menys t'ho esperis, però Nadal és Nadal i ara no puc afrontar allò que més por hem fa... marxar.

Pq no puc marxar d'on sóc tan feliç...

Caga tió

Són coses que passen, coses que no tenen explicació.
Doncs aquest any el tió s'ha acurat en portar-me tot allò que havia pensat necessitar. Però no us penseu, no ho havia escrit en la carta als reis i ni tan sols ho havia dit en veu alta. Estava tot apuntat en post-its al cap. Un seguit de notes a llapis guardada en un calaix dels mals endreços.
En una posava un pijama. Els que tinc, a molts, els he de retirar.
En una altre nota arrugada i deia una manta. Sí, a casa som tres compartint sofà i de vegades dues mantes són poques.
La última nota escrita posava que seria interessant anar pensant en comprar-me samarretes de coll alt, doncs la rentadora n'ha segrestat una, de les dues que tenia, i es nega a tornar-me-la.
Després va poder cagar encara un anell, una bossa plena de caramels i poca cosa més.
Estic molt contenta amb aquest tió, un tió una mica alternatiu tot pintat d'indi i empatxat de tanta pell de mandarina.

Bon Nadal!

S'acosta l'hora. Els carrers il·luminats. El fred gris del hivern. Els regals per comprar. L'olor a escudella per l'escala. I és que el Nadal està al girar la cantonada.
Els que no tenim vacances gairebé ni ho gaudirem, passaran els dies com un altre qualsevol.
Però demà és la data d'inici d'una època màgica, encara que alguns s'entestin en negar-ho, en criticar el consumisme i el CorteIngles.
El 2009 un any intens, alts i baixos, amb coses tristes i de molt boniques. 2009 un any de colors!
Marxo contenta, tanco la porta amb certa tristesa per tot allò que ja no tornarà, però miro el demà amb molt d'optimisme, amb un no se que diferent. Somric i per mi això és "extrany", és innovador. Se que tot anirà bé, ara ho se.

Bon Nadal i Feliç 2010 a tots aquells que paseu per aquí i per a tots els que avui dedico un pensament!

Avatar

Toca anar d'estrena, toca tornar al cinema!

Barcelona en colors!!!!

Jo viscA Barcelona!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Surt corrents

Avui, algú, m'ha clitxat.
Hem pregunto, sóc tan transparent??
M'han aconsellat, "surt corrents", "allunyat".
I ja hem teniu agafant una gran glopada d'aire i preparada per fer l'espring més llarg de la meva vida. Però ara que hi penso, abans faré una ullada a tot el que deixo aquí. A tot aquest 2009, que si fa o no fa, ha estat un bon any. Per fi la balança s'ha inclinat del costat que devia. No se m'ha donat mai bé començar de nou, abandonar, endavant... seguir en camí. I sota els llençols, sola amb mi mateixa, el silenci es fa més evident, la soledat es creu invencible.
Somric, això jo, ja ho he superat abans.
Inspiro profundament...
Preparats....
Llestos...
...JA....

Neighbour

Tinc una veïna. Una veïna de taula, una veïna de casa, una veïna de bus i per "extrany" que soni de cantonada també. La meva veïna de cursets de sushi, veïna també de la pegatina.
Tinc en definitiva una veïna a la meva vida.
Dansà un temps la meva veïna va descobrir el 31. Potser només sembla un numero qualsevol, però un numero que et porta a casa i a la cantonada de les converses interminables. Allà el món ha estat revisat del dret i del reves. La gent ha estat pentinada d'un costat i de l'altre. I les nostres vides exposades com mercaderies per aquells que passaven. Hem cau bé la meva veïna de ciutat, una mica hiperactiva però ja ho tenen. I és que per primera vegada m'he adonat que viure en una ciutat no és tenir-ho tot a mà. Però ara ja tinc una veïna amb la qui poder xafardejar.

Dius coses...

Estic trista, però no enfadada, però no enfonsada. M'estimes i ho se, potser no val la pena, però m'estimes i ho se. De vegades les coses són així tan senzilles i complicades. Ets un estiu a la Sardenya, un cap de setmana a Roma, un divendres a casa. Ets la olor dels meus matins, la son de les meves nits. La complicitat a cau d'orella, la passió més descarada. Tan important que no vull fer-me a la idea que no tornaran les "siestes" sota la pluja. Unes sabatilles mal posades t'esperen plenes de pols. Dius coses sense sentit, dius que m'estimes i que no vols estar amb mi.
Bon Nadal a tu també.

Nas

"Si tu te'n vas, neru ,neru, neru. Si tu te'n vas, neru, neru, nas."
Fa fred, plou i les gotes regalimen pels vidres de les ulleres, fent del món una mica més "astigmàtic". Les mans nues i adolorides dins les butxaques de l'abric. Cares de sucre. Sento com un formigueig puja per l'esquena i els nervis fan que sembli una mica més estúpida del normal. Cortès i jo gaudint d'un moment robat. Continua plovent i de cop es gira un aire molest. Els porticons piquen contra les finestres que ressonen en la casa buida. Tot segueix igual. Llàgrimes que no tenen un motiu absències que ho expliquen tot. Si tu te’n vas...

Veure't

Torno a veure’t. Torno a sentir la teva veu i les papallones revolotegen de nou dins la seva gàbia. No ho puc evitar i ni tan sols se si vull evitar-ho. No és un dia especial, només un dia glaçat. Mirades creuades que aparenten indiferència, només aparenten. S’han acabat les excuses i totes les falses esperances. Els nervis a flor de pell pq torno a veure’t, hem tremolen les mans i les cames, semblo una fulla a punt de caure...

Adeu Philadelphia...

Fa molt temps en la història hi havia una nena que anava un dia a la fira. Patim, patam, patum... cantant i saltant de la mà hi duia un amic. Vet aquí que al arribar tot era ple de llums de colors, de musiques que sortien de tot arreu, de gent amunt i avall. Era de nit, una nit de primavera clara i serena. Deixant-se endur pel corrent la nena i el seu amic, que fins ara no us havia dit que era un ocellet que parla, van passejar per la fira confonent-se amb els desconeguts que reien. Bocabadats, enlluernats pels firants, homes barbuts amb malles a ratlles, catifes voladores, caçadors d'ànecs daurats i dones grosses saltant d'un trampolí infinit per caure després dins d'un got tan petit com un didal. La nena no havia vist mai humanets saltimbanquis ni tampoc lleons que dormitaven salvatgement dins les seves gàbies. Bombolles que volaven topant contra els nassos dels desconeguts que sorpresos reien sorollosament mentre es grataven els ulls de sabó. I caramels, muntanyes de caramels de tots els colors de l'arc de sant Martí. Núvols de l'aposta de sol, capturats amb caçapapallones, dolços com el sucre.
I de sobte, en una caseta de la fira, amagada darrera un fanal per dues monedes de plata podies escollir un peix taronja d'entre els milers que allí tenien.
És així sense més que la nena i l'ocellet van adoptar un nou amic que no parlava però movia la boca com si cantes òpera.
Benvingut a casa Corso!!! Tan contents estaven tots que van decidir regalar-li casa nova i novia. Així que la nena i l'ocellet tenien ja dos amics que nedaven sense parar dins la peixera.

Avui el cantant d'òpera a perdut a un amic que flotava boca avall dins la seva peixera... serà que tot conte te un trist final???

Hi ha coses que un sap...

... com que radera la curva no hi ha el que esperes...

Trucades

Avui, més que mai he pensat en trucar-te. En sentir la teva veu. Saber que tal et va tot i parlar de res en concret, del temps, de les coses rutinàries. Sembla que hagi passat una vida sencera i només fa dos dies que vas marxar. Tanco portes. Però avui he pensat en trucar-te. No se que et diria, segurament estiguis enfadat, molest, incòmode. La teva veu, seria, llunyana i tinc por. Se que tot i no dir-ho alguna cosa ha canviat i segurament necessito sentir-ho. Potser així sigui més real. Obro finestres. M'agradaria dir-te que no et trobo a faltar, que la teva absència ja no hem fa mal. I tot i no enganyar-me visc sense tu i visc més tranquil•la pq ja no hi ha res fora de lloc. Però lluny de tot dramatisme, avui tinc ganes de trucar-te, ganes de veure't. I per un moment m'he il•lusionat pensant en aquesta idea. L'estomac se m'ha omplert de papallones i segurament faci el que no he de fer... trucar-te.

Hope there's someone, live

De pont i de vacances

Estimats navegants que us heu deixat caure per aquí aquesta tarda de divendres, anunciar-vos que tanco la paradeta durant uns dies.
Marxo de pont i de vacances, marxo com sempre per tornar al meu racó preferit del món. Marxo per veure de nou les llums de Nadal i deixar per uns dies les coses que ja no m'agraden tan. La rutina, la ciutat, les cares conegudes i les que ja no ho volen ser. La feina, la casa, les sabates i l’avorriment. Marxo per perdre de vista sempre el mateix horitzó, sempre el mateix sostre, el mateix abisme. Agafaré l'avió i mentre dormi canviaré d'espai i temps. Res quedarà de la persona que sóc ara, de la persona grisa i trista que m'han obligat a ser. Les coses que hem vull emportar caben en una maleta petita doncs el cor no viatjarà amb mi.
Marxo sense saber si aquesta vegada tornaré.
De peus davant l'avió, de cop tot canvia per mi i ja no torno, hem veig a mi mateixa caminant per la nit freda caminant decidida cap al meu futur. I res queda ja del passat.

És de nit...

Rutines que m'agraden

He estat pensant.
He pensat en tot allò que m'agrada, en tot allò que a vegades fa de mi una persona feliç.
M'agrada quan canvies la meva cervesa a mitges per la teva buida.

M'agrada deixar les meves arracades a la tauleta de nit abans d'anar a dormir.
M'agrada donar-me la volta quan estic dormint.
M'agrada el meu peto de bona nit.

M'agrada la pasta amb fungi porccini.
M'agrada el sopar dels divendres mentre miro la TV al sofà.
M'agrada anar al cinema i menjar una bossa sencera de caramels.
M'agrada esmorzar croissants de mantega un dissabte al mati.
M'agrada escoltar la pluja com cau.

M'agrada fer la siesta un dia qualsevol.

M'agrada les meves mans entre les teves.

M'agrada dormir-me mentre vaig de copilot.

M'agrada l'emoció quan guanya el Barça.

M'agrada tenir plans aquesta tarda.

M'agrada fer les coses ben fetes.

M'agrada poder riure quan tot va malament (m'agrada el teu riure en mig d'una discusió)
I m'agrada perdre el temps pensant en aquestes coses...