Sabadell

Avui he anat a Sabadell. A la Uni. Com odio aquest lloc. Mai em va agradar i ara ja no el suporto. Sabadell és igual d'horrible, i fa fred, avui fa fred. A plogut i l'aire que fa sortint de l'estació encara és més violent. Sempre fa aire a l'estació de Sabadell Centre. És tan horrible que només de pensar-ho ja m'agovia. Aquell aire matiner, matiner com els núvols que avui cobreixen tot. Matiner com el meu despertador que avui no ha sonat. El meu dia comença malament, comença amb un examen que no vull fer. I he passat pel banc, aquell banc avui solitari, just en el passeig sota un desmai, encara moll per la pluja. No puc evitar una punxada a l'estomac, el vòmit incontrolat d'imatges que apareixen a la meva ment. Només una vegada, un 26 de Maig, un solejat divendres, asseguda en aquell mateix banc, sota l'ombra d'un jove desmai. Res era igual, ni tan sols jo mateixa.
Odio aquest lloc, odio cada racó, em desagrada.
Espero millori tot sortint d'aquí, d'aquest lloc amb tan de records, de tan de rancor.

De voltes

De dilluns i de voltes a la feina, una feina que a vegades m'agrada i a d'altres m’apassiona. Feina que és feina i que fa compartir la meva vida amb gent a la que aprecio molt, gent que he perdut i tot i així segueixen formant part dels meus dies. Gent que de ser desconeguts a coneixem molt més que aquells que ja no hi son. Torno a ser a la feina, amb els seus pros i contres, més feliç que mai, per ser dilluns i de voltes. De voltes d'un cap de setmana gravat en la memòria, amb les restes encara a flor de pell.

YA NADA AHORA

Largo es el arte; la vida en cambio corta
como un cuchillo.
Pero nada ya ahora

- ni siquiera la muerte, por su parte
inmensa –

podrá evitarlo:
exento, libre,

como la niebla que al romper el día
los hondos valles del invierno exhalan,

creciente en un espacio sin fronteras,

este amor ya sin mí te amará siempre.

Ángel González: A TODO AMOR, Antología personal Edit. Colección Visor de Poesía

De mal humor

La gent de bon matí no està mai de bon humor. Segurament hi hagi opinions per tots els gustos, però la regla general és aquesta. No tenim paciència, o millor dit, descendeix el nostre nivell de tolerància. Pq? Suposo pq estem allà, tots, amb un mateix objectiu, arribar a la feina. A les 8:40h ja us informo que és pràcticament impossible agafar un autobús a la zona de Sant Gervasi per baixar a Diagonal. Exactament són deu minuts, tenint en compte les quatre parades que fa entre casa meva i la feina. Per tant seguint aquesta teoria hauria d'arribar aviat cada dia. Però la realitat és molt diferent. L'autobús no passa mai a la mateixa hora, puc estar fins a 15min esperant, jo i tres-centes persones més. Ja que a mida que s'acosten les 9h la cosa s'intensifica. Suposant que arriba un autobús a temps, la gent es posa nerviosa, només veure'l girar la cantonada. El veus venir, intentant visualitzar el seu interior, i la teva fortuna es decideix quan veus enclastat contra el vidre del davant un parell d’abrics. Llavors saps que inevitablement hauràs de lluitar per guanyar-te un lloc dins. Evidentment hi ha dies en els que inexplicablement la cosa és més tranquil•la i fins i tot pots seure en algun seient. Avui, per això, no ha estat un d'aquest dies.
Avui la cosa pintava complicada, quan les portes del bús han tancat i tots com sardines ens hem agafat on hem pogut, creia que no podria ser pitjor. Però en la següent parada m'he adonat que m’equivocava. Just darrera meu hi tenia un senyor, un senyor d'uns cinquanta i tants d'anys. Amb un abric de color camel. Sí, potser són detalls sense importància però és el màxim que he arribat a veure del meu mal son.
Degut a un embús en la primera porta de sortida, la gent encara estàvem a mig camí, sense poder passar. Normalment t'ho fas venir bé, i entre una empenteta per aquí, un "Twister" per allà, arribes a lloc. Però avui ha estat impossible, amb les conseqüències que per desgracia m'ha tocat patir.
El senyor s'ha posat nerviós, hi ha començat a escridassar-nos a la gent que estàvem allà que tiréssim cap enredera que hi havia més lloc. Mentre que al mateix temps, ha començat també a empentant-me. No eren empentes amb les mans, no hi havia lloc per gesticular tant. Era encara més molest ja que ho feia amb el seu propi cos, intentava avançar com un tanc, arrollant tot allò que hi havia al seu pas. Ha estat protestant i empentant-me des de San Eusebi fins a Diagonal que ha trobat un seient i s'ha quedat tranquil. Tranquil ell pq a mi m'ha posat d'un mal humor que no us podeu imaginar. He estat apunt de girar-me i enfrontar-me amb ell, clar que amb tan de públic com tenia m'he tallat. Però he de dir que m'he quedat amb les ganes, amb les ganes de desfogar-me, de dir-li que no eren hores de posar de mal humor a la gent. Que hem semblava molt bé que vulgues reorganitzar la distribució del bús però quina culpa tenia jo d'aguantar el seu abús d'espai personal??????!!!!!!!
Ufffff....

L'edat de la Inocencia

Tenir fe en les coses, tenir fe en el món. Revisant fotografies antigues, i entenc per antiga tot allò abans d'ara, m'he vist a mi mateixa, en un jo que ja no reconec. Però m'ha agradat veure la felicitat als meus ulls, i un alè d'esperança m'ha envaït, per un segon, per un instant. Creient de nou en l'edat de la innocència, en que tot podria ser, en que la vida és un cercle i el meu encara s'ha de tancar. Espero un cop quedi segellat el destí, dins hi quedin tots aquells a qui estimo i no vull perdre.

El tic-tac apreta cada vegada més, ofega en dies com aquest, i els somnis desapareixen. El temps es fa relatiu i cau sobre nosaltres preguntant-nos cap a on anem. I el caminar, inert en nosaltres, fa que avui sigui només un dia per oblidar. Potser demà, de moment un altre dia perdut.

Al fin juntos

Hay cosas que quiero, cosas que no digo a nadie por temor a que no ocurran. Pero son cosas de Algún Día. Como, por ejemplo, algún día quiero enamorarme. Algún día quiero casarme con la mujer de la que me enamore. Algún día quiero tener una familia y un hogar. Algún día quiero que mis hijos irrumpan en mi dormitorio a las seis de la mañana del domingo y me despierten tal y como yo hacía con mis padres. Pero Algún Día no es ahora. Que yo sepa, este algún día podría no llegar.

"Al fin juntos".

Et miro

Pròxima parada.... Carcassonne

Sí!!! Per fi, i sense cridar al mal temps, aquest cap de setmana toca. Toca escapar de tot, escapar amb tot. Seran dos dies, passaran ràpid. Però de segur serà irrepetible. Hem fa tanta il•lu que no veig el moment de que arribi divendres a les dues. Agafar la maleta, la AP7 i cap a França s'ha dit. Fa més de dos mesos que porto amb el tema i ara que s'acosta és com si no pogués ser. Que si una roda punxada, una mentida descoberta, mil coses podrien passar per a que aquest cap de setmana no sigui com espero.
Creuaré els dits i somiaré desperta amb el meu moment. El meu moment de familiaritat.

Agendes

Avui tenia un objectiu clar. I per increïble que hem pugui semblar l'he aconseguit. Bé, no del tot. Buscava les agendes de la universitat. Buscava una contrasenya que no recordo i creia tenir-la allà apuntada. De fet he trobat les dues coses, encara que no serveix de res sense l'usuari per accedir-hi. En això, no hi havia pensat...
He trobat les agendes i molt més. Fotografies, apunts, i un treball. No és pas meu, així que l'he de tornar. Pq els seus propietaris de segur que s'alegraran de recuperar-lo. M'atabala trobar trossets del meu passat en els meus dies. És com si al trencar-se els lligams, aquests s'haguessin escampat pel món. I tot haver netejat, escombrat, fregat, desinfectat i tornat a començar, dels racons més insospitats sortissin ara, després de tan de temps, per recordar-me que no sóc fruit del moment. Per recordar-me que tinc un jo passat, que també va ser molt feliç.
El pitjor de tot això, és que al enfrontar-me a la meva troballa, avui sense voler, he posat dates, dies, anys a milers de records desordenats. Milers de plans que un dia vaig tenir, setmanes senceres amb coses per fer.

Coses que ja no importen...

A cau d'orella

No t'ho he dit mai, sovint ho deixo passar, com si no fos important. Però sempre d'una manera o d'un altre m'ho fas recordar. Com si no pogués escapar d'una veritat que a estones m'espanta i a d'altres feliç. I és que sóc a les teves mans, visc en elles i reneixo al sentir-les. Avui t'ho dic a cau d'orella, entre la penombra d'aquesta nit. Potser no ho entens, potser ni tan sols ho dic. I el que surt per la meva boca només és una bocanada d'aire sense so, invisible. Que es perd en l'espai buit de l'habitació. M'aferro a tu per no caure en l'abisme dels meus sentiments i els meus "jo vull", i se que no hem deixaràs, almenys no aquesta nit. Voldria quedar-me desperta, sentin-te respirar, tranquil, absent. Però la son em venç i la matinada se t'emportarà, jo no trencaré cordes, pq visc a les teves mans i se que tornaré a renéixer demà quan tornis, o passat, o la setmana que ve...

Divendres poètic Carles Duarte

És curiós com en la vida els fets es barregen sense adonar-nos. Porto tota la setmana amb una entrada, intentant donar forma als meus pensaments, ordenant les idees, els records i els sentiments. Però les paraules no volen sortir, resistint-se a ser dites a ser llegides. I de cop, sense esperar-ho i com sempre arriba el divendres poètic, amb les paraules que mai escriure però amb la veritat més absoluta.
Espero llegiu lentament, assaborint el moment, escarbant en cada un dels nostres secrets.

EL VENT DEL TEMPS

Criden, les meves mans, les teves,
i el tacte és una absència;
s'eixamplen les ferides
i res no pot guarir d'aquest silenci,
d'aquest dolor tranquil
que em va tenyint els ulls de solitud.

Tan sols una mirada i una pell,
un lent desig
i uns llavis celebrant-se,
el gest més bell
que el vent del temps no estimba.

Escric,
amb els meus ulls,
el blau incandescent
d'aquest capvespre.

S'atura el vol,
el cor,
es glaça el rostre.

Roman el bes,
l'únic instant que ens torna perdurables.

Torno als teus dits,
la vida amb tu,
el foc de cada instant.

Carles Duarte i Montserrat

Tic-tac

A vegades crec que es cert que tenim un rellotge. Un rellotge intern que com el que reposa sobre la tauleta de nit, inunda tot amb el seu tic-tac molest i ensordidor. Un rellotge que ens recorda els somnis perduts, els no viscuts. A vegades crec que aquests tenen vida propia, i lluiten pel seu temps. Tot i no tocar.

Tiempo

Tiempo es la distancia transcurrida,

tiempo son las cosas perdidas.

Tiempo es el sueño que no llega,

la vida en espera.

Tiempo es lluvia.

Ara toca esperar

Crec que no podré aguantar, quines ganes que tinc de veure-la per fi en el seu lloc. Tota gran, tota blanca, amb la pila d'imans i paperots varis. Amb la foto de les tres a Bruixes, sempre amb platans madurs apunt de llençar. Sí, després d'un any i varis mesos per fi tenim nevera nova. Segurament no sigui tan entretinguda com la rentadora, que malgrat pugui semblar estrany, al principi la Patri i jo ens havíem assegut al terra de la cuina a veure-la girar. Hem fa molta il•lusió, tantes que no veig el moment de tenir-la a casa.

De floretes

Avui tinc plans, d'aquells que agraden. D'aquells que esperes durant tota la nit gairebé sense dormir. Estic contenta, tot i saber que no ho hauria d'estar. Però la idea d'aquest plans per avui omplen tot el meu dia de llum i colors. Seria fantàstic no tornar a treballar per la tarda. Però ara no vull pensar en l'hora de tornar, ara encara tinc milers de minuts per estrenar!!!

Instants

Malgrat les càmeres digitals, les de vídeo i fins i tot els mòbils d'última generació, els moments més feliços només queden registrats en la memòria. Instants que no es tornaran a repetir, tot i exigir a la vida molt més. Apareixen quan menys els esperes, fugaços i efímers. Tan és on siguis, d'on vinguis o el que tant t'ha fet patir. Pots estar cap per avall o només a la cuina fent el dinar, amb el seu dit enganxat a la goma del pantaló. Cadascun fent la seva i units per un gest despistat. La felicitat apareix quan no la desitges ni la busques, quan el món queda darrera la porta i dins només i ets tu. Res farà que torni, que aquell moment es torni a repetir. Es perdrà per l'obscur laberint de la memòria, en busca de tants d'altres. I sense poder evitar-ho surt el monstre que hi ha en mi, i vol més, molt més. Vol capturar aquesta familiaritat i esparcir-la per tota la meva vida, donant la oportunitat de que cada dia sigui un dia feliç.

Somnis de futur

Si algú encara no creu en l'amor a primera vista, que vingui a veure la meva futura casa. Per casualitat, o potser no, qui ho sabrà mai, he trobat el lloc ideal per viure, el lloc on m'agradaria que el temps m'atrapes i els anys fessin de la meva vida arrels gruixudes i fortes. Sí, se que només és un somni, impossible com tants d'altres. Però potser algun dia tingui els diners suficients com per poder comprar-la...

De reis...

Aquest reis han estat diferents. Han estat especialment especials. Potser pq no m'ho esperava o pq ja no esperava en general. De totes maneres avui encara és dia de reis, dia de cel·lebració i d'alegries.
Tot i ser una entrada antiga, aquesta vegada te un altre significat, aquesta vegada tot és diferent.

Com sempre...

Com sempre tornen i passen les festes. Ara immersos de nou en la rutina diària de deixar passar el temps, les hores s'encapritxen lentes i feixugues. I en el reinventar d'aquest nous dies per estrenar, han arribat les rebaixes per acabar-me d’arruïnar. Falten regals, els reis han deixat regals desperdigats, aquí i allà. Suposo que demà sabré si és petit o gran, si és per posar o per menjar. Si l'haurem encertat o senzillament ens hem tornat a equivocar. El que importa és la il•lusió, les ganes i el sentiment. I sense tenir res a veure, ahir vaig fer empanadilles per sopar. Una recepta senzilla que vaig aprendre d'una persona estimada.

De pessigolles

Per fi t'he trobat les pessigolles.
Per fi t'he trobat.

En tus brazos

http://www.entusbrazos.fr/

Proverbios

Ichi nen no kei wa gantan ni ari Los proyectos hay que empezarlos el primer día del año

De Song

Nova cançó per un nou any

De nou

Tornem a estar aquí, estrenant aquest any amb entrada nova. Sense grans coses a dir i amb molts desitjos per complir. Un dels meus propòsits per aquest any és ser més positiva, procurar veure les coses sota un prisma diferent. Ser més generosa i desfer-me de sentiments com l'enveja, la mandra ( no se si és un sentiment però ja que estic desfent-me de les coses que no m'agraden), el rencor...
Un desig ser feliç. Amb els meus, amb tots els meus, els vells i els nous, els de sempre i els de per sempre.
No equivocar-me aquesta vegada.
Desfer-me de desitjos antics i construir-ne de nous.
Espero ser fidel més a la meva persona i aprendre a dir que no.
Buscar feina.
Estalviar més.
Viatjar al Japó.
Acabar els projectes que començo, com la carrera.
Quedar amb la Caroline.
Dinar amb l'Anna.
Comprar els regals de reis amb temps.
Ser més pacient amb les persones i donar-los el temps que necessiten per assumir la situació.
No tensar les cordes, de manera que sempre hi hagi somriures.
I sobretot no enfadar-me mai més.

Aquest any que començo vull que sigui un gran any, pq ja toca, pq ja hem toca. Vull que no sigui un any més, un any perdut. Faré 27 anys i és hora de fer les coses ben fetes.