Criticarem les noves modes de pentinats

Si aquest any hagués de ser l’any d’alguna cosa segurament seria l’any de Manel. Potser pq van ser la banda sonora de l’obscuritat. Potser pq vam acabar a dalt de tot de la muntanya en un concert de poble, a primera fila. Potser pq cadascuna de nosaltres en les seves lletres ha trobat la seva pròpia història. Potser pq ha estat la banda sonora d’un any al complet que ha girat de nou per donar-nos futurs diferents. Potser pq Berlín no seria el mateix si no tingués pel seus carrers un alemany que te accent argenti que sap cantar el “Deixa-la Toni”. Potser pq ja no sóc amiga teva i no tinc res a veure en si ets o no ets feliç. Però sempre hi ha cançons especials, que t’agraden, que quan sonen per casualitat et dibuixen un somriure. M’agrada anar amb cotxe i que soni Benvolgut en els altaveus, volum al màxim, camí de Malgrat. Potser també pq no dic mai paraulotes i de tan en tan sempre va ver dir que “canten de puta mare i ballen de collons”. Potser pq visc a Barcelona i m’agraden els seus carrers, els seus dies i només pronunciar aquest nom m’identifica i m’emociona. Potser pq només sóc ja un record mig trist que se’t creua pel cap una mala tarda. Potser pq canten en català i últimament això esta poc valorat. Potser pq tots tenim una cançó per a cada moment, per cada record, per cada moment feliç, per cada somni.

En aquesta tardor, que es presenta capritxosa, que dia a dia vol una cançó diferent, redescobreixo de nou una cançó que ja m’agradava, que ja havia sentit abans un munt de vegades, que trobo bonica pel seu missatge dolç, d’un futur no molt llunyà on tots serem vellets i somriurem a la vida que hem tingut.

PD: Tens raó!! Però la veritat és que el text està inspirat en la foto que vaig trobar per casualitat i vaig pensar que algún dia seriem així... :p