Jo intern

Hi ha dies que aquell jo intern està a l’espera, impacient pq succeeixi allò que mai esdevindrà realitat. S’obsessiona, ronda com un llop afamat, sents els seus passos entre la penombra, la seva respiració accelerada. I saps que res el calmarà. Cada dia i cada nit, el seu rellotge fa tic-tac, tic-tac i el neguit creix i creix, es refrega les mans com un vell psicòtic, i els ulls vidriosos, inexpressius, fan de la seva bogeria el teu deliri. Un jo intern tan fosc com la nit, tan obscur, tan brut...
Impregna l’aire d’un olor tebi a humitat, a tancat. Immòbil el contemples des de lluny, no li tens por, tot i que de vegades no es inofensiu. És aquella part de tu de la que sempre has renegat, la que amagues al món exterior. Un jo ranci, putrefacte que sempre està allà com una llosa a punt de caure. La comdemna de viure amb un mateix de vegades es fa insoportable.