Torno a parlar del mateix

I és que sembla que aquest any no tinc més temes de conversa que jo i el meu melic. Un melic que aquest any li ha donat per abonar-se a vols gratuïts amb zèppelin. I ja m'ha tornat a liar!! Ja tenim els bitllets i la reserva per la nostra escapada a Roma.

M'agrada que els plans surtin bé.

Pas a pas, aquest cop sí el melic s'ha dedicat a marcar-se objectius assumibles i ja em teniu d'aeroport en aeroport viatjant per tot el món. Però no us penseu que el "run run" acaba aquí... doncs crec que aquesta tardor hi haurà aires renovats i qui sap... Pq la vida no espera i els anys ens lliguen a la terra, tan que ja crec tenir els peus mig enterrats en la sorra. El meu melic no hi està d'acord i creu que si corre molt potser pugui arribar per fi algun lloc. Per sort el mes d'abril encara no te projectes i potser seguem a descansar i a posar ordre a la brutícia que rodola per casa com en el farwest!

El que te el temps

Quan la rutina apreta i la foscor no marxa quan surt el sol, la ment necessita una via d'escapament. De vegades somnio, d'altres només cal recordar. Fugir. Avui he tornat a Namviet, i com que Mr. Goolge ho sap tot, li he demanat que m'evoques imatges d'aquell lloc. Però resulta que les fotos són en blanc i negre, i només surt guerra, misèria, mort, por, humitat i foc. Amb una ganyota "extranya" passo les fotografies sense reconèixer aquelles terres que es van presentar davant meu amb colors vius, gent amable i sabors extraordinaris. I no se si es que la guerra no va existir mai o és que he tingut la sort de viure en un somni.

El primer petó

Ahir enmig d'una conversa banal algú va treure el tema: ¿com va ser el vostre primer petó?
I la pregunta per un segon em va sobtar i va paralitzar el temps. Va ser com una visió o com si m'hagués transportat a un altre temps (ara molt llunyà). I recordo que era de nit, caminava per un carrer, tenia pressa, m'esperaven, i de cop el món es va fondre, davant meu va desaparèixer per convertir-se en un cel negre estrellat i papallones de mil colors volant al meu voltant. No podia pensar pq no tenia amb que fer-ho, jo només era sentiment, i sentia.
I l'instant va passar i era de nou davant la pregunta, davant del record, davant d'un somriure inesperat. Es curiós com avancem per la vida sense ni tan sols aturar-nos a veure els detalls. Feia anys que no hi pensava, en ell, en el carrer, en la nit, en aquell instant. En el regal del primer peto. Crec fermament que si en algun moment vaig prendre la decisió de que fos ell, no em vaig equivocar. Va ser bonic, va ser com hauria de ser tots els primers petons del món. Va ser digne dels contes, digne de totes les expectatives. Més tard arribarien altres primers petons, però mai com aquell, amb la intensitat, ni la innocència del després, mai digne dels contes ni de les expectatives.
I desviant la mirada de la pregunta, d'altres ulls, vaig deixar que la ment s'escapés per la finestra i es perdés pels terrats de la ciutat.

Extranyes llengües

Si alguna cosa m'agrada més que viatjar són els accents. No els que jo poso (o m'oblido de posar), si no la meva llengua en altres llengües. Aquelles musiques de terres llunyanes que acompanyen aquells qui van néixer fora de les muralles d'aquesta ciutat. Aquesta gent evoca somnis, els seus ulls han vist altres cels de colors diferents, porten olors dolces a les butxaques i històries màgiques darrera les parpelles. Aquesta gent viu aquí i en un constant gir.
I al parlar em sento com els nens d'Hamelin i casi casi sento els meus peus com es volen moure per inèrcia darrera les seves paraules, darrera la música estrangera.

Març, marçot!

Tercer mes del calendari, un mes llarg i gris, avorrit a moltes voltes. Un mes en mig del final de el hivern que sol no agradar. No te festius, no te llum, no porta novetats, no diu ni fa massa cosa.
Però qui diu que la norma no te excepcions?
Aquest mes de març durà a terme el tercer projecte d'aquest any 2012 i pel que sembla també es vol convertir en un mes cultural. I jo el deixaré fer, pq qui diu que en algun moment no arribi el gir que estic esperant?

No m'ho podran pendre mai

M'he passat mitja vida fugint del dolor. Amagant-me, evitant afrontar les meves pors, no confiant amb la gent i tot hi així el dolor sempre et troba. Tan és que no apostis, tan és que no vulguis conèixer ningú, que esquivis mirades i visquis pensant que la màgia ja no existeix, pq el dolor no és limita només a un tipus d'amor. Pq sempre hi ha gent que estimes i que tens por a perdre. A perdre per sempre. Estimo, els estimo i tot i així els perdre.
I serà una pèrdua devastadora, grisa. No quedaran ruïnes pq no hi haurà res a reconstruir. Hauré d'afrontar un futur ple de la vostra absència. Abandoneu batalles i doneu per perduda una guerra que ja no va amb vosaltres. Però segueixo tocant la tuba a través de la boira pq sapigueu que jo no em rendiré, fins l’últim sospir estaré al vostre costat maleint el temps, la vida i encarant tots els deus, profetes, o àngels que s'atreveixin a robar-me el que és meu.

I no para de sonar.....

Com que fa molt que no escric, pq els dies d'hivern són rutinaris i no tenen ganes de que passi res, ara les paraules no troben un camí de sortida. Serà que aquest 2012 està poc parlador. La rutina s'ha instal·lat a les nostres vides i per fi es respira una mica de pau.

Ara que he tancat algunes portes (tot i negar-me, una vegada i una altre, a sentir -me malament per fer-ho) i l'aire és més net (tot i viure a Bcn), deixo que la música resoni allà on vaig.

Sense paraules

Ahir, per fi, va arribar el moment del segon projecte d'aquest any. I per aquelles coses que passen ens vam trobar totes a la fila nº 5, seients imparells, del teatre Coliseu de Bcn. L'espera va valer la pena. La resta ja és Història.
Per sort, després d'una nit increïble, el dia transcorre entre converses, rialles i un sol càlid d'hivern. La resta només és història....

PD: Corre el rumor que en Roger dormia mentre Manel cantava el Soldadet... jo ho dubto, els batecs del cor de la seva mare no el deixarien!

I si hagués trobat un altre projecte???

Sí, com ho sentiu. Potser tan sols és una idea, però que hi ha més perillós i poderós en el món que una idea? Que hi ha més fort que una sola idea en una ment capritxosa i obsessiva??
Potser no ho hauria de cridar als quatre vents però que te de dolent somniar, encara que sigui despert? Quin mal faig en expressar un desig, un destí, un nou projecte??
Clar que val a dir que encara queda molt per fer, però després de que l'any passat hagués acabat a l'altre banda del món tan sols per un comentari en una tarda de setembre, ara em sento capaç de fer qualsevol cosa!
Projecte nº 5 del 2012: Escòcia (tres setmanetes recorrent el país).
I és que des de que en el 2003 em vaig veure obligada a canviar Escòcia per Bèlgica sempre ha estat latent, esperant el seu moment. Qui saps si després de deu anys hagi arribat per fi el seu moment.

La recerca de la ma de rascar

Que m'he equivocat de feina i de carrera professional tots ho sabem. Però quan arriben moments com aquest crec que és un desperdici de la humanitat que ments creatives i amb possible potencial es deixin perdre d'aquesta manera. Potser és la temptació de trencar normes, la inconformitat al sistema o senzillament les poques ganes de treballar però en l’advertència d'un possible perill hem trobat el inici d'una ristra de connexions que ens ha portat a concloure en que hem de comprar/fabricar una pota de pollastre. Pq qui no te a mà una pota de pollastre??
També m'he topat amb el rumor que en una planta noble corre algú amb una mà de rascar que li falta un dit. I tinc la tasca de esbrinar si aquest rumor és cert... sí, a lo Mercedes Milà en busca de la noticia!
Nota al peu de pàgina: I tot el que ens hem rigut, que?

Bones noticies

Ahir era un dia gris. Gris per posar algun color a la destrucció de les il•lusions i a la renuncia no voluntària del nostre projecte nº2. Vaig intentar escriure una entrada però el meu mal estar general em va incapacitar per saber que dir. No trobava les paraules, el desànim regnava i no sabia que fer ni com fer-ho. I és que ahir era una de les afectades del cas Spanair (irònic ho se...).
Els diners no eren una prioritat, però sí el viatge, sí el projecte, sí les il•lusions, sí l'aventura. Però tots es curaven en salut i a mida que passaven les hores la informació canviava i desapareixien les poques esperances de trobar una solució favorable. Spanair que baixa persianes, el banc que hem de renuncia a totes les reclamacions i Lufhtansa que no es vol fer càrrec dels nostres bitllets encara que la nostra reserva segueix en peu. Ahir a la nit el cap no parava de donar voltes a totes les alternatives i no sabia quina escollir. Avui casi, casi ja havia tirat la tovallola quan una altre persona a agafat el meu relleu al front. I en la reraguarda ens quedava una bala de fogueig que miràvem de reüll sense gens d'esperança.
PAPUM!!! Ha fet la bala de fogueig.
I de cop i repent Lufthansa accepta la nostra reserva i ens fa arribar les noves targes d'embarcament. Que sí! Que volem, que seguim tenint reserva i els cors s'acceleren i s'embriaguen d'emoció continguda. No se ni com ha estat, quin alemany amable i compassiu ha tingut pietat de nosaltres, o quines arts ha utilitzat la nostra persona de contacte per haver aconseguit el que nosaltres amb mil trucades no hem estat capaços. Però ja no importa, pq tinc al meu poder la clau que ens portarà més enllà de la porta, més enllà dels nostres somnis a un viatge inigualable!

Sento mostrar-me tan eufòrica en aquests moments que tanta gent en la nostre situació encara no ha pogut resoldre l'embolic format, però enteneu-me que expressi la meva alegria després de que haviem perdut tota esperança de embarcar-nos en aquesta aventura.

Any nou

Any que arribes, que fas girar de nou la roda dels somnis. Any que portes auguris d'altres anys ja passats. Regales somriures d'infant i mirades il·lusionades, amb tot el mon al teu abast. Any que neixes, any que somrius, et miro als ulls i no se com desfer el mal entès. Com dir-te que de res servirà i que els maleficis no desapareixeran en la teva albada. Com trencar-te el cor, explicant-te que els reis no existeixen, ni les fades dels contes ni les nimfes del bosc, que seré jo qui canvií les teves dents de llet sota el coixí per dolços i que el tió no porta regals per mes que el piquis amb un basto. Any que camines amb passos petits i insegurs, et porto de la ma camí de la teva curta vida. El meu pit s'omple de llum mentre et miro de reüll segui l'estel de tots els altres anys passats. Has arribat, i marxaràs i de nou mil il·lusions que no haure vist florir, projectes que no trobaran finançament i amors que caducaran als prestatges dels supermercats pq ningú els haurà volgut comprar. Any que tens cara d'infant, viu, viu seguint el vent i no miris mai enrere! Passa trepitjant fort.

Batalles

La calma que precedeix a la tempesta.
L'aire fresc de matinada inunda els pulmons de densa espera.
La batalla resta impacient mentre la boira recorre la vall.
La por en forma de formigueig s'apodera per un instant del cos.
Una vegada mes toca afronta l'obscuritat i l'espera a saber si les ombres han guanyat terreny es fa del tot insoportable. La batalla eterna entre la llum i les ombres. Una lluita aferrisada, sense descans.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Mojito's night

Aquesta nit toca reunió de velles glòries. Trobades a altes hores que entre copa i copa farem tot allò que encara podem fer, com estar fins a les tantes de la matinada perdudes en un pub entre els carrers d'una ciutat adormida (de segur algú li pitin les orelles). Des de que vam posar punt i final hem recuperat els sopars a la lluna, les reunions d’emergència i les trucades a mitja nit. Ara és com si tot allò hagués estat un somni en una nit d'estiu. Es dissol ja en la memòria i perd consistència a mida que passen els dies, com si sempre hagués estat sola, sola amb tu.
De ganes ben poques i el sofà s'enfadarà quan s’assabenti que arribaré tard. Però resulta que la mandra és un pecat capital i no fos cas que al final algú li donés per passar comptes...
Somric, no puc fer més, al pensar que per fi els "genets del apocalipsi" cavalquen de nou.
I per una nit ens traurem el "barrito" i brindarem per la pròxima copa.

Feliç Any del DRAC

Feliç i pròsper Any Nou Lunar!!
Us desitjo un excel·lent Any Xinès del Drac!

Viaje del Heroe

Per primera vegada vaig escoltar aquesta teoria, de fet diria que era un llibre (vale potser no tota l'estona he estat atenta). Però quan van aparèixer aquestes lletres impreses d'un color blau intens sobre el paper blanc, va captar del tot la meva atenció. No tenia ni idea del que era, però només el títol ja tenia aquell no se que, que tan m'agrada. La paraula "viatge" és un iman, un conjur, un desig, un somni, una filosofia, una esperança, una creença, un ideal i fins i tot una vida. I que us he de dir de la paraula "heroi"... qui no ha vist pel•lícules, llegit llibres, seguit series?? Qui no ha somniat de petit (o de gran) en ser un gran heroi, potser inclús tenir poders??
Però aquest "viatge" i aquest "heroi" no parla de llocs desconeguts, no parla d'aventures, ni tampoc de força sobrehumana, ni de volar. O potser sí, però no tal i com ho entenem.
Parla de un jo profund, parla de dolor, de repte, però sobretot parla de "canvi". I aquesta paraula m'agrada encara molt més que les altres dues juntes. Pq el canvi és el motor de la vida, del esser i del no esser.
I vet aquí que aquest conte, anomenat "Viatge del heroi", esta compost per diferents capítols.
"La trucada", és el inici de tot canvi, el inici d'una historia de superació, el inici de tot.
Després apareix "La negació", l'heroi reacciona instintivament al canvi, el dalt a ball, de la narració.
I per fi el "Creuament del llindar", assumint el fet i mirant de front tot allò que ha d'esdevenir.
Però no és tot tan fàcil, tots ho sabem, i és llavors quan les coses es compliquen i comença un llarg recorregut per la part que més m'agrada del conte, anomenada "Dimonis i Guardians".
I si fos jo aquí podria esplaiar-me (i ho faria sense pensar-hi si no fos pq no toca) parlant dels dimonis, d'un jo profund i obscur que habita en la part més fosca del nostre jo, però seria injust pq oblidaria una part essencial del conte, que són els guardians. I somric pq al igual que he mirat a la cara tots i cadascun dels meus dimonis, diàriament miro a la cara a tots i cadascun dels meus guardians, i us puc assegurar que no estaria aquí si no fos per tots ells. Però el més trist d'aquest conte és que molts es perden en aquest camí de tenebres, potser no tenen guardians o potser no els saben veure.
Passen les pàgines, com passen els anys i arriba la "transformació", un dia et lleves i ja està. Tot a acabat. Les ombres tornen a lloc i gairebé som invencibles.
I com a epíleg "La tornada a casa" del heroi que ja mai més tornarà a ser com era, doncs després d'un llarg viatge per un món que no coneixia, batallant a vida o mort, retorna silenciós, sense trompetes ni serpentines. Recorre els carrers que porten a casa com si mai hagués marxat, entre mil cares conegudes que no el veuen diferent. Però ell sap qui és, que ha aconseguit, que ho és... un heroi.

I si tot fos per fi diferent?

Potser, qui sap... si les coses fossin per fi diferents, les sabria reconèixer? I si les coses són quan han de ser i quan ja no són simplement desapareixen? Potser d'aquesta manera el món equilibra els desequilibris i compensa les descompensacions passades? La ironia riu al saber que no ho faria millor. Però si els desitjos es poguessin fer realitat, aquells que no em confessat mai, els que ens neguem a creure que es formulen en la foscor d'un parpelleig? Seria capaç d'avançar-me al canvi, inclús quan aquest és tan lent i imperceptible? Volen els dies i no se si el futur arriba per a tothom o alguns només ens fem vells???...

Por

Fa dies que rondes l'obscuritat, sento com intentes no fer soroll quan et fiques entre els llençols i entres en els meus somnis. Puc olorar-te, el teu perfum es l’empremta que tot ho delata. Calles, silenciós. Amb la mirada perduda i sense un somriure a la butxaca.
Has tirat de la cadena del wc i et rentes les dents mentre l'aigua corre claveguera avall. Se que deus estar imaginant on deu anar. Segueixo en el sofà, sopant, mirant les noticies, i penso que et tornaràs a fer invisible, quan per fi decideixi obrir la porta.
De dia treballo i per la nit dormo. De dia dorms i per la nit treballes. Deixo notes a la nevera que acumulen pols a l'espera de respostes.
Podria deixar que fossis carn i pell però segur que després m'hauria d'acostumar de nou a la teva absència.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Volem començar amb bon peu

Arribo tard. Resulta que el món està fart d'escoltar la nova cançó de l'estiu i jo acabo d'aterrar al planeta terra. Fa tan sols unes horetes que la nau ha aterrat d’urgència per mancança de combustible, amb tanta mala sort que he espetegat just a la meva cadira, davant de l'ordinador i ja estic preparant tancaments i resultats de "quinieles". I mentre gaudia del meu últim àpat a bord de la nau estel·lar, que no era l'Enterprise, han fet sonar l'última cançó de l'estiu.Tots tenim un passat, un passat secret, fantasmes amagats dins l'armari, i els meus saben cantar en portuguès i ballen samba com si fos el 7 de setembre. Una vegada vaig tenir el món sencer per descobrir. Llavors tot era nou, tot era màgic i fins hi tot l'Smirnoff Ice era la cosa més excitant. Per tant no puc deixar de somriure quan les notes no deixen de repetir-se una vegada i una altre dins al meu cap i sóc de nou a un Londres vell i gris, sota llums de neó i banda sonora.

Bon any

Feliç 2012.

Published with Blogger-droid v1.6.8