Si alguna cosa m'agrada més que viatjar són els accents. No els que jo poso (o m'oblido de posar), si no la meva llengua en altres llengües. Aquelles musiques de terres llunyanes que acompanyen aquells qui van néixer fora de les muralles d'aquesta ciutat. Aquesta gent evoca somnis, els seus ulls han vist altres cels de colors diferents, porten olors dolces a les butxaques i històries màgiques darrera les parpelles. Aquesta gent viu aquí i en un constant gir.I al parlar em sento com els nens d'Hamelin i casi casi sento els meus peus com es volen moure per inèrcia darrera les seves paraules, darrera la música estrangera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario