Vanitat

Potser el que ara us explicaré soni vanitós i segurament tingueu raó.
Des de fa dies l’eufòria del moment s’ha esvaït i només queden els pensaments bruts de fang que ja no m’agraden. I estic en mig d’un gran dilema, una part de mi vol tirar la tovallola, seria el més senzill, seria el camí menys perillós, seria el camí ideal a seguir. No sentir, res, mai més. Immune al món. Però de fa un temps ençà ha aparegut una petita part que pren posicions, una idea que es resisteix a marxar. És una idea que residia en la part més fosca del forat que viu dins meu, allà on no arriba la llum, ni la primavera. S’ha mantingut intacte en mig del no res i ara ha decidit que s’ha cansat de viure sempre ancorada en l’oblit. I no vol renunciar a sentir, a ser especial, a riure, a ser feliç. Abraçar la vida en tota la seva esplendor. Però aquesta part a la vegada em fa ser la persona que tan odio ser. La persona que no sap controlar els seus sentiments, la que es deixa desbordar per la felicitat i de sobte la persona més desgraciada. La que viatge en una muntanya rusa constant. La que no viu en equilibri i sempre perd, ho perd tot. La que fa que la gent s’allunyi.
I mentre divago entre ser una persona o una altra, avui algú a qui aprecio molt (i que a vegades tinc por que descobreixi qui sóc realment) ha fet anys. Ha entrat de cap i de cop en la cara B de la seva vida i no ha perdut el seu somriure fresc i viu. I m’ha dedicat unes paraules que agraeixo (i se que no mereixo), però la meva part més vanitosa necessita repetir-se (potser així algun dia siguin realitat).
TU ets de les persones imprescindibles al món!!