El primer petó

Ahir enmig d'una conversa banal algú va treure el tema: ¿com va ser el vostre primer petó?
I la pregunta per un segon em va sobtar i va paralitzar el temps. Va ser com una visió o com si m'hagués transportat a un altre temps (ara molt llunyà). I recordo que era de nit, caminava per un carrer, tenia pressa, m'esperaven, i de cop el món es va fondre, davant meu va desaparèixer per convertir-se en un cel negre estrellat i papallones de mil colors volant al meu voltant. No podia pensar pq no tenia amb que fer-ho, jo només era sentiment, i sentia.
I l'instant va passar i era de nou davant la pregunta, davant del record, davant d'un somriure inesperat. Es curiós com avancem per la vida sense ni tan sols aturar-nos a veure els detalls. Feia anys que no hi pensava, en ell, en el carrer, en la nit, en aquell instant. En el regal del primer peto. Crec fermament que si en algun moment vaig prendre la decisió de que fos ell, no em vaig equivocar. Va ser bonic, va ser com hauria de ser tots els primers petons del món. Va ser digne dels contes, digne de totes les expectatives. Més tard arribarien altres primers petons, però mai com aquell, amb la intensitat, ni la innocència del després, mai digne dels contes ni de les expectatives.
I desviant la mirada de la pregunta, d'altres ulls, vaig deixar que la ment s'escapés per la finestra i es perdés pels terrats de la ciutat.