Bombo Inferno

Ahir, per fi, vam anar al concert del Muchachito. I tot i ser súper curt, amb molta calor i un excés de contacte humà va ser genial!!! Si fos per mi aniria al pròxim. Razzmatazz es va quedar petit amb la de gent amb grenyes que hi va anar. I el moment culminant va ser quan va cantar "Siempre que quiera". Si avui no estic afònica és un miracle.

Nosaltres hi erem!!!!!

Va ser el punt i final d’un increïble mes de Maig.

Me equivocaria otra vez

Només començar la música els pels se'm posen de punta... com m'agrada!

Se torció el camino tu ya sabes que no puedo volver.....

I ara en toquen 26

Segurament per a molts haurà estat un dia d'allò més normal. I per a mi tb ho hagués estat si no fos pq avui en faig 26. Pq se que avui comença de nou la resta de la meva vida. Després d'un interval incert, l'estiu torna a truca a la meva porta, recordant-me que el sol surt sempre, encara que nosaltres no el vulguem veure.
Avui el destí m'ha jugat una mala passada, avui com un any endarrere, casualitat o no, he estat justament als mateixos llocs. I per un segon he cregut que la nostàlgia m'ofegava.
Si he de ser sincera porto tant de temps obsessionada amb el meu dolor que he oblidat el que era ser feliç. Però aquest any serà un gran any. N'estic convençuda, per moltes raons. Pq tinc fe i esperança. Pq tinc molts somnis a complir, i només potser, a arribat l'hora de aixecar-me i caminar.
He fet molt mal a molta gent en aquest temps, no he mirat on trepitjava ni aquí trepitjava. He vagat sense rumb fix entre tempestes. He tancat els ulls i he deixat passar els dies sense fer res per evitar-ho. I ara que sóc a l'abisme se que només tinc un camí a seguir. Qui sap, potser trobi de nou el camí a casa i pugi per fi tancar el cercle.

Divendres Poètic Marius Sempere

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN

Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu

i sigui recordada

la meva veu després,

i molt més tard

encara, la memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,on ets?,

i cap resposta

no s'alci de la terra

llevat d'una flor.

Marius Sempere

More Dublin

Dublin

22:45h amb una hora de retard agafem l’avió cap a Dublín. Dormilona al costat de la finestra (com sempre m’he tornat a sortir amb la meva). L’arribada va ser espectacular. Vents huracanats i pluja, ja som a Dublín!!!! Però malgrat les expectatives i tot els preparatius previs, va lluir el sol tot el cap de setmana, potser l’espelma que va encendre la meva mare va sorgir efecte. Vam riure, caminar, menjar ja sabeu tot en excés com són sempre els nostres viatges. Amb nostàlgia vaig veure com la Patri s’enamorava de la Guiness (que te que a tots afecta per igual???) i del solista que cantava "Breackfast in Tiffany" en un dels pubs de Temple Bar. Diumenge d’excursió per contemplar la gran bellesa d'Irlanda ( la ciutat no te més). Vam trobar la casa del Bono, el gos d’en Bono, inclús juraria que ens va saludar des de la finestra.... o potser no??????

Descobrir que la qualitat de vida només és pels rics no és una novetat, i somniar diuen que és gratuït. Si pugues viure dos vides en un instant crec que renaixeria rica aquesta vegada.

Diumenge de compres rigoroses, a gastar tot el que no ens hem gastat en nosaltres, a repartir alegria com els Reis Mags de l'Orient. Jo segueixo bevent Magners ( o Bulmers pels irlandesos). Espero que aquest recull de fotos us agradi, tres mirades per a un sol mar.

No is She

Que dolents son els nervis, i si no que li diguin a la pobre Laia P.

Sona el telèfon en el silenci del despatx, totes concentrades en la nostra feina i la Laia que atén a un client. El pa nostre de cada dia. Però quan aquest és estranger les coses de vegades es compliquen. Una que intenta saber si la jefa està, amb un angles d’accent francès, i l’altre amb cara d’estar apunt de llançar-se a la piscina sense flotador que vol dir-li que en aquest moment no hi és.

I és en un moment com aquest que una troba a faltar les classes d’angles que tots els dijous el pobre Andrew fa.

Els nervis s’apoderen del nostre cervell y col•lapsen les neurones... en fin que la única cosa que ha estat capaç de repetir una vegada i un altre a estat la frase de "NO IS SHE, NO IS SHE", de manera descontrolada l’histerisme ha anat fent de les seves, fins que la Laia B. ha decidit que ja era hora de deixar de riure i ajudar-la una mica...

Les demés seguim encara rient!!!

Feliç 15 de Maig

Avui un dia com qualsevol altre. Brilla el sol i roman la calma amagada rera els arbres... aquest mati la brisa porta notes d'una cançó, disfraçades de record. Belles melodies d'un nord que encara anyoro. Hi ha fils que no es poden tallar, i avui somric pq un d'ells m'ha tornat a tu. Segueix tocant, que el vent portarà de nou tot allò que avui sembla impossible. Tingues fè en el món, les coses poden millorar.

Saltos en el tiempo

A veces sin saber pq, cuando queremos contar nuestra historia al mundo, hay saltos en el tiempo. Espacios tan granes que abarcan años enteros. Y no es que no sepamos que ocurrió, a donde fueron a parar. Muchas veces esos tiempos están aun tan presentes y son tan secretamente nuestros, que no nos atrevemos ni a compartirlos con los demás. Sin saber que al no hablar de ello, al omitir nuestro pasado, levantamos voces de alarma en aquellos, que aun sin saber, seguimos teniendo a nuestro lado.

Hay gente que no sabe como expresar sentimientos, se pierden en las palabras y un nudo en la garganta no les deja respirar.

"Ayer sin querer abrí un cajón del armario de mi habitación, como todos los días, como cualquier otro día. Pero al ir a coger los calzoncillos limpios me equivoqué y me encontré mirando mi mano, atontado, con un sabor agrio en los labios. Sentí las lágrimas quemarme los ojos, luchando por salir, por huir de mi. Tanto papa Noel no es bueno. Y miles de recuerdos volvieron a mi, una avalancha de recuerdos que no supe controlar. Estuve sentado en mi cama, aun con los calzoncillos en la mano. Los dedos me dolían de tanto apretar. Se que tomar decisiones no es fácil y menos cuando el mundo entero se vuelve en mi contra arrastrándome por un dolor que no debería sentir..."

Es una história que quizás nunca ocurrió, un detalle a olvidar. Quizás solo lo sepa yo...

You Want

YOU WANT TO MAKE A MEMORY"
Hola otra vez, estamos tú y yo
Como siempre, como solía ser
Tomando vino, pasando el tiempo
Tratando de resolver los misterios de la vida.
Cómo está tu vida, ha pasado el tiempo
Dios, es bueno verte sonreír
Te veo alcanzar tus llaves
Buscando una razón para no marcharte.
Si no sabes si deberías quedarte,
Si no me dices que piensas,
Sólo respira,
No hay otro lugar en el que debemos estar esta noche,
Quieres hacer memoria...?
Tomo esta vieja fotografía,
Veo todo el pelo que teníamos,
Es muy dulce escucharte reír,
Tu teléfono está sonando,
No quiero saber quien es...
Si te vas ahora yo lo entenderé,
Si te quedas, ya tengo un plan,
Quieres hacer memoria...?
Quieres robar un pedazo de tiempo...?
Puedes cantarme una melodía,
Yo escribiré un par de líneas,
Quieres hacer memoria...?
Si no sabes si deberías quedarte,
Si no me dices que piensas,
Sólo respira,
No hay otro lugar en el que debemos estar esta noche,
Quieres hacer memoria...?
Quieres robar un pedazo de tiempo...?
Puedes cantarme una melodía,
Yo escribiré un par de líneas,
Quieres hacer memoria...?
Quieres hacer memoria...?

Divendres Poètic BUEN TIEMPO/MAL TIEMPO Kavafis

Me alegra que se vaya
el invierno con sus nieblas, temporales y frío.
La primavera entra en mi, oh alegría verdadera.
La risa es como un rayo de sol, todo de oro puro,
no hay otro jardín como el del amor,
el calor de la canción derrite todas las nieves.
Que agradable cuando la primavera
siembra de flores las verdes campiñas.
Pero si tienes el corazón herido es como si llegara el invierno.
La tristeza puede empañar el más brillante de los soles;
si estás apenado, Mayo parecerá Diciembre,
porque las lágrimas son tan frías como la nieve.

Konstantino Kavafis
TradJosé Mª Alvarez)

Setmanari Poètic de l'Alex

Els nois tenen teories varies (i disparatades) sobre el que ens agrada sentir a les noies. D'on i quan deixar anar la "frase" en qüestió. Moltes de les quals, cal dir, són insulses versions de serials televisius enganyosos. A les noies ens agrada sobretot que el que es digui sigui el que sigui, i faci com es faci, es digui de debó.

Després de molt divagar crec que ha arribat l'hora de publicar el manual de l'Alex. No te desperdici... sobretot per aquells que el coneixem ( sin palabras):

1ª Frase del dia - Soy la persona más feliz del mundo cuando me dices "hola" o me sonríes, porque se que, aunque haya sido para solo un segundo, has pensado en mi.

2ª Frase del dia - No cambiaría un minuto de ayer contigo por cien años de vida sin ti.

3ª Frase del dia - Me gustaría huir de ti. Pero si no vinieses corriendo a encontrarme, moriría.

4ª Frase del dia - No sé hacia donde vamos, sólo sé que quiero ir contigo... (mi favorita!!!)

5ª Frase del dia - El primer suspiro de amor, es el último de la razón.

6ª Frase del dia - Ningún amor es más verdadero que aquel que muere sin haber sido revelado.

(Mi opinion al respecto es:
Si da que pensar, pero no estoy nada de acuerdo!!!! El amor verdadero, el único y real es aquel que se palpa, se huele y se siente. Que hay más bonito que acostarse con alguien y saber que estará allí toda la noche, sin prisas, sin huidas. Aquel que nada entre aguas desconocidas pero siempre hacia delante. Y que el pasar de los días convierta el fuego de la pasión, en nudos de complicidad y paz. Miradas que hablan en silencio, pies entrelazados en medio de la noche. Eso es real, lo demás son pamplinas.)

7ª Frase del dia - El amor, encierra en si mismo un sentimiento de tristeza el cual, nunca nos gustaría experimentar, pero el cual todos hemos vivido.

Nota importante: Cuando se sueltan frases del estilo " es necesario estar a menos de 5 cms de su oreja/cuello y poner "la voz" ......eso...os gusta mucho

Prestams

Mentre feia el ronso estirada en la foscor de la meva habitació, intentant evitar l'hora d'aixecar-me a dinar, de fons sentia la televisió del menjador. I no és que molestes, ni tal sols creia sentir-la. Fins que de cop una melodia em va treure tot vestigi de son. No és que no la recordes, sencillament no hi havia tornat a pensar més. Pq ni tan sols pertany a un record meu. Sino a un record robat o millor dit prestat. I inevitablement va arrancar-me un somriure, que ningu va poguer veure. És d'aquelles histories que pasen desaparcebudes a ulls de la gent, que ningu dona importancia pq no ens toquen. Però tinc el lleig defecte de no oblidar els detalls insignificants. Potser oblidaré on he deixat les claus, o no sabré si he tancat el gas. Però de la mateixa manera que sóc incapaç d'oblidar un nº de telefon, o dates d'aniversaris, recordo com si fos ahir el moment en que aquesta canço va passar a ser part del repertori en la meva memoria. Si l'havia escoltat abans és un detall que ara no sabria dir...

Superman

Avui, les meves sis primaveres canten velles cançons d’amor. Portant temps passats a la memòria d’aquesta anima perduda. No hem cansaria de mirar la llum que desprenen els seus ulls. L’angoixa s’adorm entre les seves rialles i les seves histories de jocs infantils.
Avui m’he despertat i de cop m’he adonat que ja fa sis anys que trepitges el món. Portes llum a la vida mortal dels que et seguim entre les cortines vaporoses al vent en carrers plens de sols. Nen que alimentes les esperances dels teus pares, de futurs millors i mil somnis amagats pels teus dies. S’acosta la pèrdua de la innocència en la teva rialla desdentada. Les paraules noves queden grosses en la teva boca de paper.
Segurament aquesta nit abraçat als somnis de reis i mags, d’angelets de les dents i capes de superman vull dedicar-te la nana dels teus anys, aquella que cantes a mitja veu en una traducció peculiar, al compàs de motor del cotxe. Mentre el paissatge verd d’abril dona sentit per fi al caos dels dies...

Un bombo????

Com un infant, d’amagades i de puntetes, em colava a la saleta, davant d’aquell armari que era com el cofre del tresor. Un tresor de xocolata.
Diuen que el temps fa endolçar el record i oblidem els mals moments. Però com endolçar més un passat que estava ple de bombons??? Un armari ple. Clar que no tot era bonic, tenint en compte que van començar a passar factura i cada vegada m’hi assemblava més (a l’armari dic). Quan algú t’obre les portes de casa seva ( i les del seu cor) el que no t’esperes és que et rebin cada dia com si fos el primer, t’acullin i t’estimin per tu mateixa, sense mereixeu. T’abracin, trencant d’aquesta manera la barrera que sempre havies tingut cap al món exterior. Son tantes les coses que voldria dir que s’amunteguen les unes sobre les altres i les idees divaguen pel record, perden el fil de la coherència. Sempre m’he sentit com una impostora als seus ulls, com si no fos digne de la llum que veig en ells.
I és avui que tornen a mi els sabors de les xocolates i dels bombons acompanyats d’un tebi record d’amor, l’únic i verdader amor, aquell incondicional entre persones, pur i màgic, com el d’una mare als seus fills. Aquell que no coneix el temps ni la distancia, el que roman adormint i en silenci però mai mort. Desitjaria ser diferent per a que tot fos diferent, millor, igual. En l’eterna nit de la meva anima sempre sereu benvinguts, especialment avui un dia com qualsevol altre, un dia per a recordar.

Divendres Poetic "If" Rudyard Kipling

IF
SI ferm aguantes dret quan veus que al teu voltant
sembla que tot trontolli, i es blasma ta fermesa;
SI et mires al mirall amb crítica constant,
i al mateix temps comprens dels altres la feblesa.

SI no et cansa esperar; SI al desig poses límit;
SI l’odi mantens lluny, fins i tot contra el mal;
SI amb els altres estant ni t’imposes ni ets tímid,
i el teu mèrit valores ni molt baix ni massa alt.

SI somnies i el somni no et transforma en un rei;
SI penses i el pensar no minva el teu coratge;
SI ni el triomf ni el fracàs no t’imposen la llei
i, com dos impostors, els treus del teu llenguatge.

SI ja saps perdonar quan una acció sincera
la veus calumniada per ximples o malvats;
SI veus que et fan a miques l’esperada quimera
i tornes a forjar-la amb els bocins trencats.

SI et fa goig la veritat i neguit la mentida;
SI agraeixes com cal l’ajuda i companyia;
SI no et poden ferir ni enveja ni envestida,
i aconsegueixes en elles conservar l’alegria

SI saps veure en el míser virtut i qualitat,
i igualment, sense orgull, en el gran o en el ric,
i ambdós, indistints, els tractes amb bondat.
SI et mantens ben fidel al company i a l’amic...
*

SI pots arribar a omplir tots els minuts del dia
amb seixanta segons d’aquest treball dins teu,
per tu ha de ser la vida i la seva harmonia
i encara molt més: ja ets un HOME fill meu.

( versió adaptada i reduida de MA. Broggi a partir d'una traducció de López Picó )

El final d'un somni...

De la mateixa manera que el somni es va fer realitat, se que algun dia arribarà. Se que ha d’arribar. Cada vespre, quan el sol es confon amb la terra, surto a fora el porxo. L’aire tebi envolta la tarda i la suor fa que els vestit quedi enganxat a la pell. Els insectes canten trencant el silenci. I romanc quita agafada a la fusta vella de la barana, amb les mans apretades, una tensió estranya em recorre el cos i fixo la mirada en la llunyania del camí. Sento l’olor del sopar i les converses s’escapen per les finestres obertes de la casa. Ja criden a taula...

Un instant més i un altre dia s’haurà escolat entre els dits, sense voler evitar-ho, sense amagar-me. I just abans d’abandonar aquest ritual diari, de sortir a esperar el meu somni, respiro profundament intentant de no perdre la fe entre l’obscuritat que s’aproxima. Se, tinc la certesa, que arribarà, que tornarà. Algun dia de la llunyania apareixerà la llum d’un taxi que renovarà les esperances del món.

Un desig

Ara ja fa temps va haber una història imposible d'explicar. On les petites peces encaixaven en el gran univers. Avui segueixen girant en altres esferes sense saber que mai més tornaran a encaixar en un altre lloc.

Un deute pendent

Pq sense voler vaig cometre un error, oblidar-me de tu va ser una falta imperdonable. Saps que mai ha significat girar-me d’esquenes a tu. Aquest és el meu petit homenatge a una de les persones que ara se que sense ella ara no estaria on sóc. Segurament fa molt de temps hagués llençat la tovallola, hagués deixat de lluita pel que crec, si no fos pq la seva força es contagia. I malgrat no entendre’ns la meitat de les vegades se que sempre sabràs el que penso quan a mi no vinguin les paraules. Mai ho havia dubtat però potser no sabia fins a quin punt.

En la meva vida tinc dos pilars, la meva família i les meves amigues, constants i permanents immòbils en el pas del temps. A tots ells els hi dec el que sóc, amb tots els meus defectes.
Però avui et vull crida ben alt: GRACIES!