Fungi Porcini

Al igual que les coses importants a la vida, arriba sense avisar.
De cop se'm presenta una idea absurda al cap, balla entre els meus pensaments i em fa somriure tontament. Allò que només puc entendre jo.
Trobar el cap del fil conductor sovint em resulta difícil. Sempre divago i m'acabo perdent.
En la memòria hi tenim guardades les olors de la nostra infància, els colors dels estius. Jo hi guardo a part moltes altres coses. Sense adonar-nos lliguem al nostre record tot d'objectes inanimats, tot de llaços vermells que ens transporten a dies que no tornaran.
No ho puc evitar, apareix de cop i de volta. Sovint, el que guardo en la nevera del record són tot de plats de menjar. Macarrons gratinats al forn, gelat de xocolata Belga, el Sushi, les tallarines (petxines) i fins i tot el micuit.
Avui, mentre anava amb cotxe contemplant el paisatge del Maresme, he somrigut al imaginar-me a mi mateixa obrint de nou la nevera per deixar-hi més menjar. Els "fungi porcini" ara formen part de les coses que aprecio de manera especial. Els he lligat a mi i mai més seran el que eren pq sempre hem portaran de nou a tu, siguis on siguis.
Sóc el guardià de la clau.

Preparant un viatge

Preparar un viatge sempre és emocionant. Sempre és difícil organitzar, decidir. Però tot es complica quan el viatge és improvisat. Dit i fet.

Doncs fer coincidir a un grup de gent fa que no tot sigui senzill.

Ara en el pre-organitzament de un somni hi ha la il•lusió, l'esperança, l'emoció. Esperem que de mica en mica, pas a pas, hi arribem.

Que se queden anticuadas las sonrisas...

Y que se escriba hoy, una ultima canción.

A les portes de la meva primavera

Que marxem, que ja som fora!
Esteu parlant amb el contestador automàtic del meu blog, en aquests moments no us podem atendre, doncs estem perduts en el mar, amb les veles desplegades direcció "a ningún lugar".
No tenim data de tornada així que no ens espereu desperts. El Sr. Barbut i jo hem decidit que la vida és molt més que tot això. Si voleu podeu deixar el vostre missatge, ja el veurem a la tornada.
Un peto a tothom, us desitgem un llarg i gran cap de setmana!

Arribant al final

Apunt estic ja d'arribar al meu punt de destí. Punt d'inflecció entre el meu jo rutinari i la meva primavera. Arriben els dies amb curtes nits. Arriben per no marxar aquesta vegada. Només demano sol, molt de sol per passejar.

Ja només en són cinc

Cinc els dies que resten per marxar, per fugir, per escapar. De tot una mica però lluny d'aquí. Cinc els dies pq el meu compte en rere es posi a zero. Per la primavera, dolça primavera. Tinc la mateixa sensació com quan surts aviat de casa un matí de principis d'estiu, quan la calor ja apreta, però just aquella hora encara corre una brisa fresca de marina i saps que aquell dia serà un gran dia.

Pq ja només queden cinc dies pels meus matins de Juliol.

Nadar en un mar de chocolate

Ayer recordé lo que era el placer. Recordé noches enteras, otros lugares, otra gente. Y todo bañado con un suave chocolate, con remolinos de caramelo, grandes nubes y peces de chocolate. Me arrastraron aun tiempo siempre pasado, oxidado ya en la memoria. Silencios a media luz, la tranquilidad de un hogar que no era el mío. El olor a pizza en el pelo, mi sueño en tu regazo, la película a punto de empezar y mis peces de chocolate...

Aquesta tarda ja està tot preparat. Aquesta tarda el món serà un lloc molt més dolç!

M'encanta el Fish Food!!!!

Ja només hem queden deu dies.

Deu dies... ja només hem queden deu dies. De vida, de feina, de mal de caps, de somnis, d'il•lusions, de rutina. Deu dies i seré qui vull ser i estaré on vulgui estar. Deu dies per acabar per fi amb la meva impaciència. Gairebé ja està tot lligat, les veles preparades i les provisions ordenades dins la despensa. La roba d’abric junt amb les mantes. Les botes d'aigua, a coberta. Deu dies. I el món tornarà a ser tot meu, tot ple d'illes per descobrir. Viatjaré amb un vaixell pirata, solcant de nou els set mars. Deu dies miserables i tornaré a llegir tombada al sol, amb les cames penjant i els peus nus acariciant el mar. Deu dies... ja només hem queden deu dies. De vida, de feina, de mal de caps...

Riures

Sant Jordi

Qui va dir que St. Jordi va matar el drac? Va matar moltes coses segurament, però un drac??
La llegenda s’estén per terres antigues, ve sent explicada des del temps de la màgia i les bruixes, en un temps on encara quedaven llocs per descobrir.
Ara, passat el temps i passada també la innocència, les coses són diferents als nostres ulls. Ja no queda lloc a la imaginació ni als comptes de fades.
St. Jordi va matar, avui seria considerat un assassí, un caçador furtiu, exterminador d’espècies en extinció. Va matar i punt, en nom d'un poble i el van nombrar sant. Religió i sang, combinació que mai passa de moda.
Un drac, un home i una rosa.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.

Quantes grapes!!!

Us he dit que odio les grapes????
Potser és una idea absurda, inconsistent i paranoica. Mai he tingut por a comprometrem amb res i sobretot amb ningú. El compromís a sentir-me lligada més que angoixar-me sempre m'ha fet sentir segura, com quan un troba una illa deserta en mig del mar obert.
Per això em sorprèn tant que odií d'aquesta manera les grapes. Objecte inanimat que l’únic objectiu que te a la vida és no perdre els papers. Vist així sembla romàntic i tot. Però la gent grapa i grapa, grapa sobre grapa, i l'arxiu s'omple de desordre i grapes. Cada dia hem faig un fart de treure-les i les substitueixo per una de més petita, més discreta i sobretot solitària.
Continuaré la meva batalla inútil contra el món de les grapes.
Seguiré enfadant-me i rondinant quan la gent em faci arribar els papers amb quatre grapes per a tres papers.
La vida és plena de batalles perdudes i aquesta és la meva.

Catorze

Avui, 15 d'Abril de 2009, queden just 14 dies per marxar...
Ha plogut a Barcelona i ara torna a fer sol. Dues setmanes i seré camí del meu regal de reis. Del meu somni de primavera.

Gelats, muntanyes de gelats i de passejos agafats de la mà.

Primavera, dolça primavera.

Misèria Humana

Fora la pluja envolta la ciutat de gris. El fred ha tornat de nou a recórrer els carrers buits de vida. Aixoplugats a casa, la gent se sent segura. Però les parets no contenen els nostres secrets. Passes atrafegades, cops de porta i crits. Algú plora sobre el sostre de la meva habitació, sento com s’estripa la seva anima, conec la sensació del dolor sobre la pell. La veu s'esqueixa a cada paraula, a cada suplica sense sentit. Vull marxar a casa. La veritat no és mai del color que volem, ni tan sols és veritat la pròpia veritat. La misèria humana repartida pel món, s’instal•la a casa sense avisar. Conec el seu rostre, el seu alè i en canvi avui sóc incapaç de sentir, avui no deixaré que m'atrapi i embolcalli.

Rutes

Que aquest any m'havia fet el propòsit d'assolir els nous propòsits, fins i tot jo mateixa ho se. El que no sabia és que seria tot tan complicat i amb tanta penitencia. Els meus objectius són uns i en canvi els somnis en son uns altres de molt diferents. I tot el que vull costa com a mínim diners. La gent fa i desfà, i jo he de fer balanç i seguir endavant amb els meus objectius. Aquest any hem quedo sense vacances, aquest any hem quedo sense volar. I veig Nova York tan a prop i a la vegada tan lluny... Qui sap si en un revolt del camí per fi pugui dir, per fi pugui cridar que ja som 5 de desembre i estic de camí, de camí de tu, de camí d'allà, de camí a un futur que no vol arribar.

Tan poquet

Falta tan poquet per tot això, que l'espera hem desespera.

Pintar de llum els dies i els caps de setmana.
Somniar en temps on tot fa olor a primavera, sota un prisme blau.

Mai no es massa tard per tornar a comerçar...

Pinta ungles

M'he pintat les ungles, porto dies amb les ungles d'un color rogenc.
Una setmana sencera sense mossegar-me-les. Són mans "extranyes" les que contemplo escriure aquestes línies. No m'agraden i hem posen nerviosa. Hem sento com quan de nena volia ser gran i hem pintava d'amagades amb les pintures de la mare i l'avia. Com quan vaig pintar la meva germana amb un pintallavis permanent els "morros" i sobretot, i per disgust de la meva mare, les galtes. Crec recordar que per casa corre alguna fotografia d'aquella destrossa.

Robant les paraules

Avui he robat paraules, les robo com tots els divendres des de fa molts anys. Pq les paraules m'agraden més si no són meves, sonen més dolçes, més netes. Robo paraules per la mancança que tinc d'imaginació pòpia. Per no saber fer meu un món imaginari on no hi hagi tanta foscor ni tanta pluja. T'he robat les paraules més boniques que he escoltat mai.

Qué andarás haciendo ahora,hecha una madeja en el sillón,dibujando constelaciones en los huecosde los cuadros que aún faltan por colgar.

Plou i no fa sol

Després que ens allarguessin el dia, de que per fi és primavera en el Corte Inglés, la pluja s'ha tornat a instal·lar en les nostres vides. Tenyint de gris el cel i els somriures.

Roma

Primavera, dolça primavera.

Picnic

La roda ja està en marxa. Comença la primavera i la ronda habitual d'aniversaris varis. Amb ells els regals i les visites al Women's Secret. Els somnis de platja i les ganes d'estar a l'aire lliure.

Aquest any per primera vegada en molts anys i seguint una vella tradició tornarém anar de Picnic.

Tornarem anar al Corredor tots junts i amb cares noves. Els petits i els grans.

M'agrada envoltar-me de tots aquells a qui estimo, dels seus riures i les seves veus.

Només ens falta esperar dos mesos!!

La tornada a la meva rutina

Feia setmanes que dubtava que la meva vida fos el que volia. Havia perdut el nord, el camí o com sen vulgui dir. Ahir per primera vegada en molts dies vaig obrir la porta de casa i no m'esperava només el silenci. Vaig seure còmodament en el sofà mentre de nou les coses tornaven a lloc. La pols en els mobles, la roba sobra la taula, la tauleta plena de gots i a la televisió la sèrie dels diumenges. Vaig anar a dormir sabent que la casa tornava a estar plena de gent, de la meva gent. Aquesta segona família que tan estimo i que tan odio. Somric al pensar que no hi ha cap moment en el que m'arrepenteixi d'haver pres aquesta decisió.
M'agrada la meva rutina!

Brindis i sopars amb la Mafia

A falta de les nostres fotos, a falta de més somriures i riures amb regust a vi i a xocolata, dedico un pensament al sopar del dijous passat. Recordo pocs detalls, bon menjar i millor companyia. Vam acabar brindant pel futur i pels milions que gastem sense ni tan sols haver-nos tocat el Euromillon. Jo, brindo per les botes noves, pels collarets robats i les agendes plenes de paraules. Pels nostres plans a mitges i un restaurant per a nosaltres soles.

Tot i trobar-nos poquet en el temps són aquests moments els que fan d'aquest món, un món millor.

Discurs polític

Buenas!!

Doncs ara que tinc per fi un segon per respirar m’he posat a llegir i he observat que sense voler s'ha obert un debat.

Doncs bé, la meva opinió al respecte és molt simple i no segueix cap raonament fonamentat en uns gran coneixements de la situació actual, però bé tots hem de tenim una, no??!

Crec que tot i semblar nacionalista i dictatorial hauria d’haver més cinema en català. Núria, estic amb tu que prefereixo veure-les en castellà, serà la força del costum, la idea que ja tenim preestablerta sobre la veu de cada actor. Però entre el que ens han imposat i la recent moda de no traduir els títols de l’anglès, estan poc a poc, apoderant-se de tot l’àmbit popular.

Quan vaig estar a Paris, el noi que ens va fer de guia ens va estar explicat que a França hi ha una llei que tot ha d’estar traduït al francès. Tota paraula que ve de fora (anglesa sobretot, ja sabeu lo que a la gent li agrada els anglicismes) te una traducció. Imagineu-vos lo que arriba a treballar la “Real Acadèmia de la Llengua Francesa”!!

I malgrat repetir que pot semblar molt “imposicionari” per la meva part, crec que hauríem de fer el mateix. La llengua és viva i rica mentre la gent la parla. Del contrari entra en declivi i mor. No ens hem d’oblidar que la nostra és una llengua minoritària, sovint confosa amb un dialecte del castellà (no hi ha cosa que hem faci més ràbia). Som un país que ha crescut i creix amb la immigració (tan de fora com de l’estranger), un poble bilingüe el qual lluita constantment pel seu reconeixement. I sense voler sonar més nacionalista, que no ho sóc, de fet no tinc postura política definida, hem de ser tolerants però no transigents pel que respecta a les nostres senyes d’identitat.

Apa, he dit.

Orden por favor!

Dissabte tinc un sopar, dissabte he convidat a la gent a venir a casa. Cuinaré jo. El primer, el segon i fons i tot el postra els faré jo. Però tot està potes amunt. El desordre habitual ara resulta que no m'agrada tant i no se quan podré posar-m’hi. Ara ja tinc presa, ara ja les hores se'm tiren al damunt. I vaig cansada, tan cansada que al arribar a casa no tinc ganes i faig la "vista grossa".

Els plans sempre solen sortir del revés espero no se'm cremi res!

Tinc ganes d'obrir les portes per rebre a aquestes cares noves. Cares que començo apreciar i no voldria pas que no s'ho passessin bé.

No són amics meus, ni mai ho seran, però se que tampoc és un impediment per agafar carinyo a la gent. Tinc ganes de tornar a riure, d'omplir la casa de llum amb els seus somriures, amb els somnis compartits i sempre tu al meu costat. Per sempre més.

Water

Volver a ti

Que extraños son los sueños, aparecen cuanto menos los esperas y el subconsciente hace de mi lo que le apetece.
Hace años que durmiendo no soñaba contigo y sin embargo ayer soñé. No recuerdo mucho, casi nada, el guión se difumina entre la niebla y tampoco me interesa saber. Solo recuerdo que me dabas la mano, dedos entrelazados sin motivo y me soltaste, pq todo era un secreto. Pq alguien se acercaba. Dicho así todo pierde parte de la magia que sentí, aun insulso a los oídos de los demás para mi fue especial. Con todo el cariño y respeto que puedo tener, jamás volveré. En silencio.
Ayer soñé y no entiendo ni quiero saber el pq.

Ikea

Dissabte, m'he enfadat amb el món i vaig al Ikea, vull un armari nou.
Vull canviar d'aires i dormir entre llençols de colors. Un "redecora tu vida" a cop de talonari o de targeta en aquest cas. Quines coses més boniques, quines idees tan originals... sóc incapaç d'ajuntar dos colors amb gràcia. Que entri la llum per tots costats, que tot hem recordi a una casa anglesa tradicional. Vull espai, per canviar els mobles al meu desig, alliberar racons que de cop hem semblen oprimits.

Divendres poètic

Avui com cada divendres des de que sóc per aquestes contrades que he rebut el mail del "divendres poètic". Potser una poesia que ja havia penjat en el blog o potser no, ja ni ho recordo. Són paraules de Miquel Marti i Pol, paraules que un dia algú hem va dedicar. I m'ha recordat ja de bon matí altres dies feliços, estius plens de llum i llibertat. Lluny dels meus per un instant, gaudint de la vida en el únic lloc que sempre m'agrada tornar. Avui reescric les paraules d'un vers antic, us deixo gaudint dels vostres propis records...

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí Pol

(Del llibre de les absències,)
(FRAGMENT

Sota l'aigua

No teniu la sensació a vegades d'estar submergits sota l'aigua? De flotar en la immensitat de l'espai obert, arrossegat pels corrents. En un profund silenci. Veient com el sol brilla allà dalt i els cabells, que acaricien suaument les galtes tapant la visió. Sota l'aigua, no hi ha res. Les cames no pesen i els batecs del cor provoquen petites ones que s'allunyen ràpidament.
Bé, de fet m'agradaria estar sota, sota l'aigua.
Passen els dies que s'omplen dels detalls rutinaris que ràpidament oblidem, s'omplen de mirades, de records, de tacte i mals humors. Sota l'aigua tot pren un altre color.
El mes de febrer ha portat de tot una mica, de tot i més. Les coses bones es superposen a les dolentes i viceversa. Però tot en un espaitemps distint, confús, aletarga’t.

És el que te viure sota l'aigua.

Torno al gimnàs, torno a ser pobre

Avui estic contenta, contenta de nou, contenta sempre que prenc la mateixa decisió. La mateixa il•lusió, la mateixa fe. Avui de nou m'he tornat apuntar al gimnàs. No estava dins dels propòsits d'aquest any. Però ho necessito, necessito sentir que sóc capaç de portar tots els projectes endavant. Ocupar els meus dies i les meves hores amb mil plans alternatius al sofà i la tv. Avui, m'he apuntat de nou al gimnàs (crec que és la 3a vegada que ho intento) i també m'he apuntat a un curs de comptabilitat per renovar-me i aprendre tot allò que desconec del món que m'agrada i no m'atreveixo afrontar. Contenta també pq acabo de tornar de París, ja ho te l’oblit això. Contenta per tenir tots els caps de setmana de febrer ocupats en coses meves i en coses teves. Contenta per menjar-me una pizza de rucula i parmesano, i la rucula saps que m'encanta.
Avui estic cansada pq no tot ha sortit com esperava, però tot i els fracassos he dormit tranquil•la.

Me duele

Me duele, me duele tanto que no quiero ni hablar, tanto que me cuesta respirar. El viento se ha ido, llevándose demasiadas cosas con él. Llega la lluvia, lluvia de final de mes. Es en estos días que todo cuesta un poco más.
Mientras el mundo se llena de agua, yo me escondo tumbada en el sofá, el televisor encendido y el murmullo de la ciudad al otro lado del cristal. Noches de orgullo y prejuicio, pesadillas que olvidar.
Me duele, me duele tanto que hasta las palabras me duelen de pensar....

Jo també surto

Eis deixeu-me lloc a mi també, males persones.....

Portes Obertes

Dinars a corre cuita, dinars accelerats. Tot llest en un moment i la conversa flueix normalment. Tot és familiar, tot és nou i "extrany". Els nervis per fi han desaparegut i els plats apareixen l'un rere l'altre com si ho hagués fet tota la vida. Un menú, per mi, per a molta gent. La pasta, la carn, les salses i el postra es van deixar menjar, potser hi va faltar pa, potser una mica més de caliu ambiental. Però els riures i somriures, les historietes quotidianes, els problemes de tothom fan i desfan el nostre dia a dia. Va ser una vetllada increïble, condensada en el poc temps compartit. Queden pendents tot de bons propòsits, de futures nits compartint molt més. Agraïda per la companyia, per tot allò que només es guarda en el record.

Piedras

Tropezamos en la misma piedra una y otra vez, sin saber donde parar, sin saber si parar. Equivocarnos siempre y no querer rectificar. La tozudez nunca fue una virtud. Nos despreciamos a nosotros mismos y tenemos miedo a merecer mucho más. Hoy quiero hacer un alto en mi camino para sacarme la piedra del zapato. Quizás así logre avanzar.

Hay quien dijo que este puede ser mi año y no quiero dejarlo escapar.

Over the rainbow

Avui he llegit una carta, d'aquelles que es llencen al mar esperant ser llegides, qui sap per quin pirata. Avui he descobert que volia llegir la teva carta, necessitava escoltar la teva veu.
Parlaves de llocs llunyans en la memòria, de somnis "d'algun dia". Parlaves de perderes, parlaves de no voler ser trobada. I de llocs, de refugis i de fars. Saps, jo un dia vaig tenir tota una illa deserta per a mi i un vaixell pirata per anar a solcar els mars. Per lluitar contra les tempestes i sentir l'aire salat en el rostre. Però com tots els somnis hi ha un despertar i pateixo d'insomni des de llavors. I l'únic que les boires hem deixen veure, es un tros de fusta a la deriva en mig de la nit.
Potser sí tens raó, potser viure en un far sigui la solució per recuperar les meves llargues nits. Un far per no tornar-me a perdre i poder tornar sempre a casa. Il·luminant el camí d'aquells que ja no tornaran, d'aquells que ja no vull que tornin i que voldria protegir dels dies grisos. Potser si ells també veiessin la llum del far, des de la llunyania potser no se sentin tan sols.
Però crec que fins que no trobi el meu far hauré de seguir compartint les meves nits d'insomni amb els remordiments i la culpa. Amb la nostàlgia dels meus estius al mar.

I buscant , buscant he trobat on m'agradaria arribar...

Decisions de matinada

Qui no vol escoltar un fado mentre sopes en una tauleta en mig d'un carreró ple de gent amb somriures d'estiu? Contemplant imatges d'altres temps m'he adonat que hi vull tornar, que tornaré. Qui sap si vulguis venir. Necessito trepitjar la sorra amb els peus nus, la brisa fresca de l'atlantic escoltant el silenci. Perdre el temps, perdrem jo de nou entre els seus carrers. Seguiré el mateix camí, potser sense tantes parades, amb el va i ve del tren arribaré on moren les vies i el cel s'uneix amb el mar.

És l'hora de preparar les maletes...

Aun

Aun con la oscuridad del alba, aun cuando el silencio ronda por las calles de una ciudad dormida. Aun cuando la brisa fresca de la noche acaricia el rostro de los nocturnos. Aun entonces sigues estando en mi presente. Escondido bajo mi piel. Me convertiste en el guardián de los recuerdos, el que atesora la llave. Sigo andando aun hasta donde incluso la fe no existe. Entre las sombras y el lodo. Inmortal al tiempo mientras pueda recordar. Losa que cae sobro los hombros, sin llanto, sin reproches.
Aun cuando creas que el viento borro tus huellas, aunque la distancia sea insalvable, seguiré guardando el secreto.

Gaudir dels teus moments

Sempre hi ha moments que per alguna raó es fan especials...

Crazy Numbers

A quien se le ocurrió la brillante idea de los números. Y el plan contable y peor aun reformar el plan contable????? Alguien quería matarme??? Por favor, se me bizcan los ojos y ya no se si eso era un uno o un dos.
Semana intensiva de repaso general, de palos de ciego y migrañas varias.

Aquesta nit

Es mejor, si lo q me pasa, me pasa contigo

Es mejor, mucho más, mucho mejor, más divertido!

Es mejor si estoy contigo

Me va la vida mejor

Contigo yo voy tranquilo

Más feliz, mucho mejor

Más feliz y entretenido

Más feliz mi corazón

Pasa la vida contigo

Más feliz, mucho mejor mucho mejor.

Jarabe de Palo

Ja en fa quatre!

I és que aquest mes fa ja quatre anys que escric el meu blog... feliç bloganiversari!!

Temps de silenci

Les paraules escrites últimament no troben el moment per sortir. Els dies passen i no tinc espai. Les coses canvien, lentament, el temps engoleix les hores del dia fent passar les pagines del calendari i amb ell les estacions i els anys.
I jo segueixo sense trobar res a dir, sense poder seure en un cafè senzillament per veure ploure.
Aquests temps són temps de silencis...

Pluja de regals

Mentre Barcelona quedava immersa sota la pluja, sota els núvols grisos de la tarda, he de dir que vaig tenir la millor tarda de divendres i de reis. Mentre a fora plovia a bots i barrals dins de casa plovien milers de regals. Aquesta vegada sí que m'han sorprès. Han agafat els meus desitjos i els han embolicat amb paper de regal. Ja tinc la maleta preparada per agafa aquell vol, tan és si fa fred o plou, aquest cop Roma m'espera amb banda sonora pròpia.
Tot el que va esdevindre després de les set de la tarda va ser senzillament un conte... per fi el meu conte. Deixaré que aquesta sensació m'acompanyi al llarg d'aquesta espera, pq aquest any els reis dels uns i dels altres fan que sigui molt més feliç. Aquest any no serà tan dur...

Nostalgia

Algú hem va dir que parlo amb tristesa, i no és tristesa, simplement nostàlgia. Nostàlgia que el tic tac del rellotge sempre ha fet que senti. I malgrat arrossegar sempre el mateix sentiment, presento que no sóc la mateixa persona. D'alguna manera no sóc la mateixa persona que ahir se'n va anar a dormir.Vides estancades en basses d'oli. El millor any de la meva vida encara està per arribar.

Neu a casa

Sense paraules, el silenci cobria el paisatge i el record d'altres nevades...

Mans a l'esquena

Ahir, quan la ciutat ja es movia en la penombra d’una nit freda, vaig ser testimoni silenciós d’un instant insignificant en la vida d’algú. D’un moment que es perdrà en el record de qui ho van viure per ser part de la seva rutina, del seu passeig nocturn per la ciutat. Mans a l’esquena i pas lent, sota un llarg abric negre deixava transcorre una conversa tranquil·la i banal al costat de qui ella un dia va trobar. I el silenci es torna el meu aliat còmplice, llunyà, evito les mirades i les frases de compromís. Bon any, bon any. I totes aquestes coses que se solen dir quan ja no saps que dir. L’amistat, el record i l’apreciació queden enterrats sota una pila d’anys, una pila d’anys que tot i no fer esborrar els antics sentiments, el present enterboleix tota bona intenció.
Per mi quedarà el seu passeig sota les llum dels fanals, per mi quedarà el somriure intern que es va dibuixar en el meu rostre un cop tot va haver passat.