Benvingut al món carinyu!

Bamboo ets tu, canya de sucre, mousse de yougurt...
Bamboo ets tu, aigua de fruites, tiramissu ....

Un dia per a recordar.

Els qui la coneixem sabem que és molt fàcil estimar-la...

Bota, bota la pilota!

A l'estiu tota cuca viu, i de mica en mica les coses tornen a lloc tot i seguir girant. Per fi, puc dir que tot s'ha acabat. Prenc de nou les rendes d'una vida normal, però que és només meva. Hem sento feliç tot i estar a la corda fluixa, tot i no poder compartir avui amb tu la meva felicitat. Però ja ho tenen això els canvis, veritat?

Estic més segura de mi mateixa i del que vull, del que vull per a mi i ja no hem puc fer enrera.

Desitjo que tot sigui per bé ara que per fi puc tornar a botar...

Ara que tornes

Sempre que et busco acabo trobant allò que no vull saber, però ho se. El cor se m'encongeix i no és per el dolor. Poses en dubte les coses que he aconseguit, poses en dubte el que crec sentir. Hem parles i giro el cap esperant no sentir les teves paraules. Somric al buit, ja no mires. Fins i tot el nostre banc a desaparegut. I tot, completament tot acaba sempre en tu. Faig la ronda habitual i les portes segueixen tancades, les esperances endreçades. Potser només ha estat un núvol que al passar a tapat el sol per un moment.

Til·ler

Les flors del til·ler ja s'han obert, l'aire dolç de la tarda comença ja a refrescar i tot segueix com sempre. Les ombres s'allarguen mentre asseguda hem menjo un gelat i sense gran cosa a fer en aquesta tranquil·la tarda de juny. Hem perdo entre el record i en els somnis d'un futur immediat. Paciència, una de les paraules que més m'han repetit aquests dies. Però no tinc ganes de ser pacient, tinc ganes de fer... fer senzillament. Crits de fons d'infants que juguen en algun lloc, per ells el temps, la vida és un fet relatiu.
El gelat s'ha acabat i el til·ler ja comença a pansir-se... res perdura el suficient, ni tan sols aquesta tarda de juny en la que no tinc gran cosa a fer...

Pienso en canviar

Hace un tiempo cree una imagen gris para este blog. Un aire triste, perdido. Cierta nostalgia en las imagenes escogidas de una historia como otra cualquiera. En ese momento tenia sentido, en muchos momentos aun tiene sentido. Pero es en días como hoy que siento el verano bajo mi piel, una emoción renovada y la necesidad imperiosa de hacerla llegar al mundo. Es en estos momentos en que decido dejar muchas cosas atrás, y siempre me digo a mi misma, esta vez será la ultima. La ultima vez que llene mi vida de nostalgia, la ultima vez en la que vuelva a recordar, la ultima vez en la que dejo mis sueños atrás por alguna razón. Y decido cambiar los muebles de lugar, pintar las paredes de un color vivo y abro la ventana.

Pero para que? Si después del verano llega inevitablemente un septiembre que des de hace años solo tiene la misión de traerme un octubre de lodo y todo vuelve a ser gris y familiar.

Gira i gira la rueda llevándome a ningún lugar... hoy dejo las cosas tal y como están por voluntad propia aun teniendo ganas de cambiar.

Tot plegat per res

Tan és que tot plegat hagi estat per res. Tan és que m'hagi oblidat per fi de cel·lebrar el seu comiat, que m'hagi equivocat de nou en el camí a seguir o que les coses no tornin a ser mai el que van estar. Importa? Tan és, aquestes alçades ja no serveix de res, les ombres sempre estaran amb mi.

El telefon condemnat al silenci i el meu destí lligat a platges de sorra blanca. Tan és que tot plegat hagi estat per res si de nou he de tornar a canviar de somnis...

El cor encès pel món

Amb el vent en contra, el dia gris i sense destí miro el mar en busca d'un cami a recorrer. En la llunyania es troben els meus somnis, però avui no els puc veure, hem costen d'imaginar... Omplo els pulmons de brisa marina que sala la meva sang i m'enreda els cabells. I un sentiment creix dins meu, obstinat a no voler morir.

No hem busquis

No hem busquis doncs ja no hi sóc, m'he perdut i no vull tornar. He deixat la vida en rera i ara sóc feliç. No hem busquis doncs no hem podràs trobar... he borrat les petjades en la sorra i el mar és molt gran.

Penso perdre una vegada més

Potser no es tracti de guanyar, potser només es tracti de perdre, una vegada i un altre. Perdre el nord, els sur, l'est i l'oest. Perdre les sabates sota el llit, un mitjó en la rentadora. Perdre el boto de la jaqueta passejant per les rambles, perdre l'ungla del dit gros baixant del Pedraforca. Perdre les claus en el fons del bolso, perdre l'avió de tornada a casa. Perdre una partida al trivial, perdre el teu millor amic de la infància. Perdre un kilo o dos en l'operació bikini, perdre la fe en una volta de la vida. Perdre la retina un mati en el bus, perdre la caçadora en l'aeroport de Lisboa. Perdre, només perdre una vegada i un altre... el món és ple de les nostres coses perdudes, potser així nosaltres acabem guanyant al temps i al record.

A les fosques

Mal escric aquestes línies des de l'últim racó del meu món, aquell on el temps no existeix i els ocells canten lliures. Mentre la primavera segueix el seu curs, apropant-nos cada vegada més a l'estiu de les nostres vides, romanc amagada en la penombra de casa. Casa meva. Des de que vaig marxar un dia ara fa ja uns anys, que no havia tornat per quedar-mi sense pensar en marxar. Ara que l'obscuritat més negra a vingut per reganar en el món torno a casa com el torro. I res no canvia, tot segueix igual. Potser la casa ja no hem fa tanta por, els records s'han dissolt amb els anys i el "balancí" a perdut el seu color. Ja no recordo el motiu de la meva fugida sobtada d'aquestes quatre parets que sempre han volgut protegir-me, ara ja no importa.
Ara només hem queda la paciència, el divagar dels meus dies foscos amb un sol objectiu.
Un cop passat l'ensurt, ara que ja les coses semblen que volen tornar a lloc, somric amb tristesa i hem sec al banc a l'ombra dels pins sense res a fer, sense lloc on anar. Sense lloc on voler tornar.

Estaré uns dies sense passar per aquí, estic de baixa de moltes coses i de vacances de moltes altres.

No ho estic...

De enamorada dic...

El que passa que sempre tinc algun objectiu clar a la vista. Sóc una persona que viu de la nostàlgia i dels octubres de fang, però procuro tenir somnis assequibles a la vista per no perdre el nord i somriure de tan en tan. M'enfado, però mai dura el suficient com per prendre represàlies.

Que hi farem les venjances són un plat fred i no tinc paciència per esperar tan.

El meu objectiu a curt termini és fer la migdiada en alguna amaca, escoltant l'estiu mentre llegeixo un bon llibre i el senyor barbut respira profund i pausadament a l'altre costat. I quan imagino tot això, el que esdevindrà ben aviat, un formigueig em recorre l'estomac i el sol brilla una mica més. Serà que la primavera ja ho te això.

Mesos d'agitació i compromisos varis ens esperen. Plegats d'aniversaris, comiats, de nous picnics amb les cares de sempre però lluny del passat. I viatges sense organitzar però que ja estan en la ment, amb aires alemanys i un fred que es cola sota la porta. Però tot això te colors d'hivern i ara el sol brilla en un cel blau que no deixa lloc a altres temps. De mentres, per fer passar les ànsies que no saben esperar busco i rebusco un llibre per emportar.

Parece mentira....

... que después de tanto tiempo rotos nuestros lazos.....

Nosaltres d'aquí uns dies!!

Gent! Quines ganes, quina il·lusió. Practicament dit i fet.

Jo d'aquí un parell de mesos passejaré per aquestes platges cristal•lines. Amb un sol d'infart i un burka, es clar. Ja estic impacient, ja no veig el moment. L'avio el 14 d'Agost. Tres mesos, no podré espera tant.

Caus en les ombres

Ahir vaig desaparèixer, vaig deixar el món enrere. Tot era obscuritat, un no esser que no importava. I no importava. He mort una mica i no m’espanta ja.
Ahir quan agafava el bus per anar a la feina, vaig tenir un últim pensament clar, m’havia de tocar l’aire, estava marejada, “baixo a la pròxima”. Però en l’infinit espai temps, les mil·lèsimes de segons que triga el bus en arrancar i girar per plaça Molina, vaig caure desplomada de cap contra la porta. No ho recordo, tan sols se que van obrir els llums de la meva pel·lícula muda particular i creia que m’havia adormit. Un noi m’aguantava els peus en l’aire, una noia m’agafava el cap mentre s’excusava a la resta de la gent dient que no s’havia donat compte que queia i que no m’havia pogut agafar. Volia aixecar-me, ja havien cridat a l’ambulància. No era per tant. Només m’havia adormit, un segon, un insignificant segon. Les ulleres de sol havien desaparegut, les meves sabates boniques estaven allà a munt amb els meus peus i jo de cap a terra. No era per tant. Estava bé, només m’havia adormit, un segon. Quan per fi hem van deixar aixecar-me, una suor freda cobria el meu cos mentre tremolava, havia de sortir d’allà corrents. Les portes es van obrir i una glopada d’aire fred hem va acompanyar fins el banc més pròxim. Volia plorar, tenia moltes ganes de plorar. Necessitava algú i no tenia a qui recórrer. Estava tan a prop del meu destí i en canvi era totalment incapaç de fer una passa més. I vaig reunir totes les forces que no tenia per fer una trucada. Les coses van començar a sortir bé i ja era qüestió de minuts abandonar la meva soledat. Respirava profundament, mentre deixava que el fred s’instal·lés de mica en mica dins el meu cos, hem sentia viva, recuperava el món i el cap tornava a lloc.
Sort que al final la pobre jardinera que mirava com a últim recurs al meu malestar va quedar intacte.

15 de Maig

Jo no m'oblido...

... encara que ho faci veure.

Arrels

Estava mirant el meu fotolook. Tinc algunes fotos penjades que vaig renovant per no haver de pagar. Estava mirant les fotos que tinc del nostre viatge (que en son només dues) i he començat a mirar enrere, a mira fotos més antigues, i fent el camí al revés, de seguida m’he plantat al 2007. I m’ha sobtat, de cop i de volta, un sentiment estrany. I no m’he sabut reconèixer en aquelles fotos, com si la persona que somriu a la càmera no fos jo realment. Però si que ho sóc. I m’he descobert recordant aquells dies en que tot era possible i una aventura nova, amb els mateixos problemes i segurament amb més dubtes. Deu ni do, dos anys ja farà d’aquella nit. D’aquell aniversari que no havia de ser nostre.
Estic contenta d’haver arribat on sóc i tot, o en molta part, gràcies a tu. Una vegada hem vas escriure una nota, on deies lo important que era jo per a tu. Potser pq parlo massa i no hem prens seriosament, però avui mentre mirava les fotos m’he adonat de lo molt important que ets per mi. No tinc dubtes del que vull, tot i que continuïn havent Octubres en la meva vida. Se que me’ls permets i jo els necessito.
Et miro sovint, quan creus que no ho faig, en mig de la gent sense adonar-te, ets el meu millor amic, i no ho saps.
Sense ni tan sols buscar-ho t’has enredat tan en la meva vida que penso en tu inclús quan crec que no ho faig. Si poguessis veure’t durant un segon amb els meus ulls, potser deixaries enrere tot allò que no cal.
Com qui no vol la cosa hem deixat passar el temps i aquest ha passat molt ràpid.

Feliç dia del nostre no aniversari.

4"

Quina canço més bonica...


Ando buscando una flor que me diga que ya es primavera!!!!

Missió Impossible

Hi ha favors que no cal demanar. Un ho sap, un ho fa. Tot de bon grat. Amb esperança, il•lusió però sobretot amb el cor. Ara bé, hi ha d'altres que no s'haurien ni de pensar. Tots tenim els nostres límits. Imposats per la raó, per les pors o senzillament per criteri. Avui m'han demanat dues coses, de fet és la mateixa, però la divideixo en dos que sempre és un nombre més bonic. M'han demanat que escrigui. Cosa que puc i sóc capaç de fer. És senzill donar cops al teclat i entre les coses sense sentit surti quelcom amb cara i ulls que coli com a presentable (una no aspira a més). L'altre ja és més complicada, doncs el do de la paraula no és una virtut que jo tingui gaire desenvolupada.
I alguns, aquells qui sabeu qui sóc realment, us podeu pensar "Però si no calla ni sota l'aigua!". Doncs bé, teniu raó. Però quan es tracta de llegir el que he escrit (fent veure que en sabia) davant d'un centenar de persones ja la cosa canvia. Ja no crec tan en el que dic, ni en el que sento. Tremolo com una fulla, les mans hem suen i se que en un moment o altre començaré a tartamudejar. No sóc capaç ni de llegir la primera frase que les emocions hem col•lapsen el cervell i la sang pressiona contra les meves orelles, ensordint el món. El cor, sempre amb el seu batec irregular, fa que perdi l'equilibri i és llavors quan penso que de por també es pot morir.
Tinc només dos mesos per intentar buscar una alternativa que faci a tots contents.

Ja en tinc prou!!!

(Agustin resfriado)

Quin any, quin hivern tan desastrós. I ara arriba la primavera i torno a estar constipada.
Hem fa mal el paladar, gotejo com una aixeta mal tancada i tinc ganes de ficar-me dins del llit per no sortir. La meva primavera, amb regust a preludis d'estiu, es difumina per moments mentre les pluges amenacen de nou la ciutat de Barcelona. Assetjada la fortalesa, els seus habitants només ens queda esperar, armats amb paraigües i ulleres de sol. I un silenci que ve de lluny hem tapa les orelles. Avui hem costa pensar.
I la gent sempre encuriosida pregunta que em passa i jo no se el que haig de contestar. Tantes grips noves, tantes per triar, que gairebé no goso ni respondre "No ho se pas". Potser esperi, de segur que algun símptoma es delatarà. Si hem surt bec o si hem surt cua recargolada. I si curo i faig goig doncs res, un constipat normal. D'aquells que s'agafen gràcies a l'aire condicionat i uns bons companys.

Fungi Porcini

Al igual que les coses importants a la vida, arriba sense avisar.
De cop se'm presenta una idea absurda al cap, balla entre els meus pensaments i em fa somriure tontament. Allò que només puc entendre jo.
Trobar el cap del fil conductor sovint em resulta difícil. Sempre divago i m'acabo perdent.
En la memòria hi tenim guardades les olors de la nostra infància, els colors dels estius. Jo hi guardo a part moltes altres coses. Sense adonar-nos lliguem al nostre record tot d'objectes inanimats, tot de llaços vermells que ens transporten a dies que no tornaran.
No ho puc evitar, apareix de cop i de volta. Sovint, el que guardo en la nevera del record són tot de plats de menjar. Macarrons gratinats al forn, gelat de xocolata Belga, el Sushi, les tallarines (petxines) i fins i tot el micuit.
Avui, mentre anava amb cotxe contemplant el paisatge del Maresme, he somrigut al imaginar-me a mi mateixa obrint de nou la nevera per deixar-hi més menjar. Els "fungi porcini" ara formen part de les coses que aprecio de manera especial. Els he lligat a mi i mai més seran el que eren pq sempre hem portaran de nou a tu, siguis on siguis.
Sóc el guardià de la clau.

Preparant un viatge

Preparar un viatge sempre és emocionant. Sempre és difícil organitzar, decidir. Però tot es complica quan el viatge és improvisat. Dit i fet.

Doncs fer coincidir a un grup de gent fa que no tot sigui senzill.

Ara en el pre-organitzament de un somni hi ha la il•lusió, l'esperança, l'emoció. Esperem que de mica en mica, pas a pas, hi arribem.

Que se queden anticuadas las sonrisas...

Y que se escriba hoy, una ultima canción.

A les portes de la meva primavera

Que marxem, que ja som fora!
Esteu parlant amb el contestador automàtic del meu blog, en aquests moments no us podem atendre, doncs estem perduts en el mar, amb les veles desplegades direcció "a ningún lugar".
No tenim data de tornada així que no ens espereu desperts. El Sr. Barbut i jo hem decidit que la vida és molt més que tot això. Si voleu podeu deixar el vostre missatge, ja el veurem a la tornada.
Un peto a tothom, us desitgem un llarg i gran cap de setmana!

Arribant al final

Apunt estic ja d'arribar al meu punt de destí. Punt d'inflecció entre el meu jo rutinari i la meva primavera. Arriben els dies amb curtes nits. Arriben per no marxar aquesta vegada. Només demano sol, molt de sol per passejar.

Ja només en són cinc

Cinc els dies que resten per marxar, per fugir, per escapar. De tot una mica però lluny d'aquí. Cinc els dies pq el meu compte en rere es posi a zero. Per la primavera, dolça primavera. Tinc la mateixa sensació com quan surts aviat de casa un matí de principis d'estiu, quan la calor ja apreta, però just aquella hora encara corre una brisa fresca de marina i saps que aquell dia serà un gran dia.

Pq ja només queden cinc dies pels meus matins de Juliol.

Nadar en un mar de chocolate

Ayer recordé lo que era el placer. Recordé noches enteras, otros lugares, otra gente. Y todo bañado con un suave chocolate, con remolinos de caramelo, grandes nubes y peces de chocolate. Me arrastraron aun tiempo siempre pasado, oxidado ya en la memoria. Silencios a media luz, la tranquilidad de un hogar que no era el mío. El olor a pizza en el pelo, mi sueño en tu regazo, la película a punto de empezar y mis peces de chocolate...

Aquesta tarda ja està tot preparat. Aquesta tarda el món serà un lloc molt més dolç!

M'encanta el Fish Food!!!!

Ja només hem queden deu dies.

Deu dies... ja només hem queden deu dies. De vida, de feina, de mal de caps, de somnis, d'il•lusions, de rutina. Deu dies i seré qui vull ser i estaré on vulgui estar. Deu dies per acabar per fi amb la meva impaciència. Gairebé ja està tot lligat, les veles preparades i les provisions ordenades dins la despensa. La roba d’abric junt amb les mantes. Les botes d'aigua, a coberta. Deu dies. I el món tornarà a ser tot meu, tot ple d'illes per descobrir. Viatjaré amb un vaixell pirata, solcant de nou els set mars. Deu dies miserables i tornaré a llegir tombada al sol, amb les cames penjant i els peus nus acariciant el mar. Deu dies... ja només hem queden deu dies. De vida, de feina, de mal de caps...

Riures

Sant Jordi

Qui va dir que St. Jordi va matar el drac? Va matar moltes coses segurament, però un drac??
La llegenda s’estén per terres antigues, ve sent explicada des del temps de la màgia i les bruixes, en un temps on encara quedaven llocs per descobrir.
Ara, passat el temps i passada també la innocència, les coses són diferents als nostres ulls. Ja no queda lloc a la imaginació ni als comptes de fades.
St. Jordi va matar, avui seria considerat un assassí, un caçador furtiu, exterminador d’espècies en extinció. Va matar i punt, en nom d'un poble i el van nombrar sant. Religió i sang, combinació que mai passa de moda.
Un drac, un home i una rosa.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.

Quantes grapes!!!

Us he dit que odio les grapes????
Potser és una idea absurda, inconsistent i paranoica. Mai he tingut por a comprometrem amb res i sobretot amb ningú. El compromís a sentir-me lligada més que angoixar-me sempre m'ha fet sentir segura, com quan un troba una illa deserta en mig del mar obert.
Per això em sorprèn tant que odií d'aquesta manera les grapes. Objecte inanimat que l’únic objectiu que te a la vida és no perdre els papers. Vist així sembla romàntic i tot. Però la gent grapa i grapa, grapa sobre grapa, i l'arxiu s'omple de desordre i grapes. Cada dia hem faig un fart de treure-les i les substitueixo per una de més petita, més discreta i sobretot solitària.
Continuaré la meva batalla inútil contra el món de les grapes.
Seguiré enfadant-me i rondinant quan la gent em faci arribar els papers amb quatre grapes per a tres papers.
La vida és plena de batalles perdudes i aquesta és la meva.

Catorze

Avui, 15 d'Abril de 2009, queden just 14 dies per marxar...
Ha plogut a Barcelona i ara torna a fer sol. Dues setmanes i seré camí del meu regal de reis. Del meu somni de primavera.

Gelats, muntanyes de gelats i de passejos agafats de la mà.

Primavera, dolça primavera.

Misèria Humana

Fora la pluja envolta la ciutat de gris. El fred ha tornat de nou a recórrer els carrers buits de vida. Aixoplugats a casa, la gent se sent segura. Però les parets no contenen els nostres secrets. Passes atrafegades, cops de porta i crits. Algú plora sobre el sostre de la meva habitació, sento com s’estripa la seva anima, conec la sensació del dolor sobre la pell. La veu s'esqueixa a cada paraula, a cada suplica sense sentit. Vull marxar a casa. La veritat no és mai del color que volem, ni tan sols és veritat la pròpia veritat. La misèria humana repartida pel món, s’instal•la a casa sense avisar. Conec el seu rostre, el seu alè i en canvi avui sóc incapaç de sentir, avui no deixaré que m'atrapi i embolcalli.

Rutes

Que aquest any m'havia fet el propòsit d'assolir els nous propòsits, fins i tot jo mateixa ho se. El que no sabia és que seria tot tan complicat i amb tanta penitencia. Els meus objectius són uns i en canvi els somnis en son uns altres de molt diferents. I tot el que vull costa com a mínim diners. La gent fa i desfà, i jo he de fer balanç i seguir endavant amb els meus objectius. Aquest any hem quedo sense vacances, aquest any hem quedo sense volar. I veig Nova York tan a prop i a la vegada tan lluny... Qui sap si en un revolt del camí per fi pugui dir, per fi pugui cridar que ja som 5 de desembre i estic de camí, de camí de tu, de camí d'allà, de camí a un futur que no vol arribar.

Tan poquet

Falta tan poquet per tot això, que l'espera hem desespera.

Pintar de llum els dies i els caps de setmana.
Somniar en temps on tot fa olor a primavera, sota un prisme blau.

Mai no es massa tard per tornar a comerçar...

Pinta ungles

M'he pintat les ungles, porto dies amb les ungles d'un color rogenc.
Una setmana sencera sense mossegar-me-les. Són mans "extranyes" les que contemplo escriure aquestes línies. No m'agraden i hem posen nerviosa. Hem sento com quan de nena volia ser gran i hem pintava d'amagades amb les pintures de la mare i l'avia. Com quan vaig pintar la meva germana amb un pintallavis permanent els "morros" i sobretot, i per disgust de la meva mare, les galtes. Crec recordar que per casa corre alguna fotografia d'aquella destrossa.

Robant les paraules

Avui he robat paraules, les robo com tots els divendres des de fa molts anys. Pq les paraules m'agraden més si no són meves, sonen més dolçes, més netes. Robo paraules per la mancança que tinc d'imaginació pòpia. Per no saber fer meu un món imaginari on no hi hagi tanta foscor ni tanta pluja. T'he robat les paraules més boniques que he escoltat mai.

Qué andarás haciendo ahora,hecha una madeja en el sillón,dibujando constelaciones en los huecosde los cuadros que aún faltan por colgar.

Plou i no fa sol

Després que ens allarguessin el dia, de que per fi és primavera en el Corte Inglés, la pluja s'ha tornat a instal·lar en les nostres vides. Tenyint de gris el cel i els somriures.

Roma

Primavera, dolça primavera.

Picnic

La roda ja està en marxa. Comença la primavera i la ronda habitual d'aniversaris varis. Amb ells els regals i les visites al Women's Secret. Els somnis de platja i les ganes d'estar a l'aire lliure.

Aquest any per primera vegada en molts anys i seguint una vella tradició tornarém anar de Picnic.

Tornarem anar al Corredor tots junts i amb cares noves. Els petits i els grans.

M'agrada envoltar-me de tots aquells a qui estimo, dels seus riures i les seves veus.

Només ens falta esperar dos mesos!!

La tornada a la meva rutina

Feia setmanes que dubtava que la meva vida fos el que volia. Havia perdut el nord, el camí o com sen vulgui dir. Ahir per primera vegada en molts dies vaig obrir la porta de casa i no m'esperava només el silenci. Vaig seure còmodament en el sofà mentre de nou les coses tornaven a lloc. La pols en els mobles, la roba sobra la taula, la tauleta plena de gots i a la televisió la sèrie dels diumenges. Vaig anar a dormir sabent que la casa tornava a estar plena de gent, de la meva gent. Aquesta segona família que tan estimo i que tan odio. Somric al pensar que no hi ha cap moment en el que m'arrepenteixi d'haver pres aquesta decisió.
M'agrada la meva rutina!

Brindis i sopars amb la Mafia

A falta de les nostres fotos, a falta de més somriures i riures amb regust a vi i a xocolata, dedico un pensament al sopar del dijous passat. Recordo pocs detalls, bon menjar i millor companyia. Vam acabar brindant pel futur i pels milions que gastem sense ni tan sols haver-nos tocat el Euromillon. Jo, brindo per les botes noves, pels collarets robats i les agendes plenes de paraules. Pels nostres plans a mitges i un restaurant per a nosaltres soles.

Tot i trobar-nos poquet en el temps són aquests moments els que fan d'aquest món, un món millor.

Discurs polític

Buenas!!

Doncs ara que tinc per fi un segon per respirar m’he posat a llegir i he observat que sense voler s'ha obert un debat.

Doncs bé, la meva opinió al respecte és molt simple i no segueix cap raonament fonamentat en uns gran coneixements de la situació actual, però bé tots hem de tenim una, no??!

Crec que tot i semblar nacionalista i dictatorial hauria d’haver més cinema en català. Núria, estic amb tu que prefereixo veure-les en castellà, serà la força del costum, la idea que ja tenim preestablerta sobre la veu de cada actor. Però entre el que ens han imposat i la recent moda de no traduir els títols de l’anglès, estan poc a poc, apoderant-se de tot l’àmbit popular.

Quan vaig estar a Paris, el noi que ens va fer de guia ens va estar explicat que a França hi ha una llei que tot ha d’estar traduït al francès. Tota paraula que ve de fora (anglesa sobretot, ja sabeu lo que a la gent li agrada els anglicismes) te una traducció. Imagineu-vos lo que arriba a treballar la “Real Acadèmia de la Llengua Francesa”!!

I malgrat repetir que pot semblar molt “imposicionari” per la meva part, crec que hauríem de fer el mateix. La llengua és viva i rica mentre la gent la parla. Del contrari entra en declivi i mor. No ens hem d’oblidar que la nostra és una llengua minoritària, sovint confosa amb un dialecte del castellà (no hi ha cosa que hem faci més ràbia). Som un país que ha crescut i creix amb la immigració (tan de fora com de l’estranger), un poble bilingüe el qual lluita constantment pel seu reconeixement. I sense voler sonar més nacionalista, que no ho sóc, de fet no tinc postura política definida, hem de ser tolerants però no transigents pel que respecta a les nostres senyes d’identitat.

Apa, he dit.

Orden por favor!

Dissabte tinc un sopar, dissabte he convidat a la gent a venir a casa. Cuinaré jo. El primer, el segon i fons i tot el postra els faré jo. Però tot està potes amunt. El desordre habitual ara resulta que no m'agrada tant i no se quan podré posar-m’hi. Ara ja tinc presa, ara ja les hores se'm tiren al damunt. I vaig cansada, tan cansada que al arribar a casa no tinc ganes i faig la "vista grossa".

Els plans sempre solen sortir del revés espero no se'm cremi res!

Tinc ganes d'obrir les portes per rebre a aquestes cares noves. Cares que començo apreciar i no voldria pas que no s'ho passessin bé.

No són amics meus, ni mai ho seran, però se que tampoc és un impediment per agafar carinyo a la gent. Tinc ganes de tornar a riure, d'omplir la casa de llum amb els seus somriures, amb els somnis compartits i sempre tu al meu costat. Per sempre més.

Water

Volver a ti

Que extraños son los sueños, aparecen cuanto menos los esperas y el subconsciente hace de mi lo que le apetece.
Hace años que durmiendo no soñaba contigo y sin embargo ayer soñé. No recuerdo mucho, casi nada, el guión se difumina entre la niebla y tampoco me interesa saber. Solo recuerdo que me dabas la mano, dedos entrelazados sin motivo y me soltaste, pq todo era un secreto. Pq alguien se acercaba. Dicho así todo pierde parte de la magia que sentí, aun insulso a los oídos de los demás para mi fue especial. Con todo el cariño y respeto que puedo tener, jamás volveré. En silencio.
Ayer soñé y no entiendo ni quiero saber el pq.

Ikea

Dissabte, m'he enfadat amb el món i vaig al Ikea, vull un armari nou.
Vull canviar d'aires i dormir entre llençols de colors. Un "redecora tu vida" a cop de talonari o de targeta en aquest cas. Quines coses més boniques, quines idees tan originals... sóc incapaç d'ajuntar dos colors amb gràcia. Que entri la llum per tots costats, que tot hem recordi a una casa anglesa tradicional. Vull espai, per canviar els mobles al meu desig, alliberar racons que de cop hem semblen oprimits.

Divendres poètic

Avui com cada divendres des de que sóc per aquestes contrades que he rebut el mail del "divendres poètic". Potser una poesia que ja havia penjat en el blog o potser no, ja ni ho recordo. Són paraules de Miquel Marti i Pol, paraules que un dia algú hem va dedicar. I m'ha recordat ja de bon matí altres dies feliços, estius plens de llum i llibertat. Lluny dels meus per un instant, gaudint de la vida en el únic lloc que sempre m'agrada tornar. Avui reescric les paraules d'un vers antic, us deixo gaudint dels vostres propis records...

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí Pol

(Del llibre de les absències,)
(FRAGMENT

Sota l'aigua

No teniu la sensació a vegades d'estar submergits sota l'aigua? De flotar en la immensitat de l'espai obert, arrossegat pels corrents. En un profund silenci. Veient com el sol brilla allà dalt i els cabells, que acaricien suaument les galtes tapant la visió. Sota l'aigua, no hi ha res. Les cames no pesen i els batecs del cor provoquen petites ones que s'allunyen ràpidament.
Bé, de fet m'agradaria estar sota, sota l'aigua.
Passen els dies que s'omplen dels detalls rutinaris que ràpidament oblidem, s'omplen de mirades, de records, de tacte i mals humors. Sota l'aigua tot pren un altre color.
El mes de febrer ha portat de tot una mica, de tot i més. Les coses bones es superposen a les dolentes i viceversa. Però tot en un espaitemps distint, confús, aletarga’t.

És el que te viure sota l'aigua.

Torno al gimnàs, torno a ser pobre

Avui estic contenta, contenta de nou, contenta sempre que prenc la mateixa decisió. La mateixa il•lusió, la mateixa fe. Avui de nou m'he tornat apuntar al gimnàs. No estava dins dels propòsits d'aquest any. Però ho necessito, necessito sentir que sóc capaç de portar tots els projectes endavant. Ocupar els meus dies i les meves hores amb mil plans alternatius al sofà i la tv. Avui, m'he apuntat de nou al gimnàs (crec que és la 3a vegada que ho intento) i també m'he apuntat a un curs de comptabilitat per renovar-me i aprendre tot allò que desconec del món que m'agrada i no m'atreveixo afrontar. Contenta també pq acabo de tornar de París, ja ho te l’oblit això. Contenta per tenir tots els caps de setmana de febrer ocupats en coses meves i en coses teves. Contenta per menjar-me una pizza de rucula i parmesano, i la rucula saps que m'encanta.
Avui estic cansada pq no tot ha sortit com esperava, però tot i els fracassos he dormit tranquil•la.