Montseny

A trenc d’alba reina la calma sota la boira. El fred s’estén per tots els racons i el silenci ensordeix el motor. He vist tantes vegades la muntanya que encara em sorprèn enamorar-me de la seva imatge cada vegada que la torno a mirar. L’he vist des de tots els angles, d'aprop i de lluny. Venint de mar o baixant de la Garriga. De nit i de dia.

I sempre se'm presenta com el far de la meva vida, el meu punt de partida (o de tornada).

I vull creure que tots aquells que avui no hi son, al contemplar de lluny la seva ombra, no puguin evitar que els faci un pesic al cor, i una nostàlgia oblidada s’apoderi d'ells per un segon, tan és que ja no recordin, tan és que ja no vulguin ser-hi. Per una raó estranya he quedat lligada a la muntanya...