De vegades just abans d’anar a dormir, la tristesa s’apodera de mi. I enlloc del cor i crec tenir una pedra tan pesada que no hem permet respirar. I un dolor vell, s’estén pel meu cos com una allau de quitrà arrasant amb tot el que jo sóc, amb tot el que era.
Venen a la meva ment records, llocs buits de persones, cares a les que no puc veure. I sense adonar-me, en aquell instant quan la realitat es barreja amb el somni, per una escletxa en la foscor, hi crec trobar la fe. I l’esperança brilla de nou, com una glopada d’aire fresc. És el saber de tanta gent que m’estima que fa de cada dia un nou despertar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario