Divendres Poetic, Manuel Altolaguirre

Tornen els divendres poetics. I potser avui el poema té més significats...

No hay ningún paso
ni atraviesa nadie
los dinteles de luz y de colores,
cuando la rosa se abre

porque invisibles son los paraísos

donde invisibles aves

los cantos melodiosos del silencio
a oscuras dan al aire

mas allá de la flor , adonde nunca
alma vestida puede presentarse ,
donde se rinde el cuerpo a la belleza
en un vacío entrañable

(la lenta libertad 1933)

Manuel Altolaguirre*1905/1959*

La Lluna

La meva Lluna. Ha estat amb nosaltres tota la vida, tota la seva vida. Sempre mirant-nos amb aquells grans ulls, atenta a qualsevol moviment. Un gos de casa, un gos falder. Bé de fet molt falder no és. Sempre seria, no li agraden els nens. Poruga, te por fins i tot quan salta l’automàtic, suposo que li recorden els trons. Es estimada i se que ens estima, a la seva manera, com ho fan els gossos. Passant els dies estirats aquí i allà, lladrant al qui passa, ensenyant les dents quan esta molt contenta, sempre he dit que tinc una gossa que sap somriure. La meva Lluna, sempre ha estat una mica llunàtica, i va portar al món quatre gossets, també força llunàtics. Avui la Lluna es un gos pataner amb el pes dels anys a les potes. Avui li passen factura d'una vida tranquil•la i llarga. Segurament aquest any que entra sigui el seu últim any, i tots plorarem la seva pèrdua com un dia ho vam fer amb l'Ona. Avui vull dedicar aquesta entrada a un gos que ens va ajudar a tots a superar les pors, les manies. Em fet de veterinaris, de parteres, de protectors i de maleducadors. L'hem mimat com si fos un nene més de casa i ara resulta que el seu temps s'acaba i jo no la vull veure marxar.

D'aniversaris

Aquest mes que està apunt d'acabar fa just un any. Un any de moltes coses, un any d'alegries, de compartir, de viure i desviure, de viatges, de sopars, de mojitos, de concerts, de teatres, d'il•lusions i esperances. També ha estat un any difícil, de reptes personals, de superació, de comiats. Un any en el que el meu cercle familiar a crescut una mica més. O millor dit a evolucionat. Tinc amigues que formen part d'un cercle íntim, allà on resideix la família.
Un any que ha passat potser massa ràpid, sense poder degustar els dies. La primavera va desaparèixer per deixar pas a un estiu que només a deixat un munt de fotografies.
Creia que seria complicat, però ara fent la vista enrere, he tingut molta sort i em sento feliç i afortunada amb el que m'ha tocat viure.
Pq les coses bones han superat tot lo dolent.

Y llega a su fin, este cuento tan bello acaba aquí...

... acaba aquí.

Sí, torna a ser dilluns i els somnis de cap de setmana s'esvaeixen en la memòria com tans d'altres. Torno a la rutina de dies d'hivern a l'espera d'un Nadal ple de gambes. A les dietes imaginaries i als propòsits d'any nou.
Un somriure trist com a ressaca, i un parell de fotos que no puc publicar. Promeses a part deixo una pinzellada d'un diumenge ple de sol.

De pena

Avui el món sencer no ho sap, no sap que algú a mort de pena. Tot segueix el seu curs, i res ha canviat. Però avui en algun lloc avui a mort de pena. Algú amb un gran futur, algú que ahir s'aixecava feliç pels esdeveniments, feliç per dur en el seu ventre el fruit de la il•lusió i l'esperança. Avui la joventut, la felicitat i l'amor s'han escorregut pel clavegueram. Avui ja no queda res de tot allò, de la parella, del fill, d'ella. No se qui era, no conec el seu nom, però comparteixo la pena d'una mort inesperada, d'una pèrdua tan absurda, tan injusta. Vull creure, en el meu món de fireta, que ha marxat a cuidar del seu fill no nat, per cuidar-lo allà on siguin. Per a que no estigui tot sol en l'obscuritat, per cantar-li nanes a cau d'orella i abraçar-lo per les nits. A marxat seguint l'estela del seu rastre.
Aquesta nit un nadó dormirà entre els braços de la seva mare, aquesta nit un pare plorarà la pèrdua.

Secrets

Sovint entre les persones es creen codis, codis secrets a orelles dels demés. Paraules que signifiquen el que ningú pot entendre. Símbols que només dos coneixen. Involuntàriament es crea un llenguatge a part de la resta del món, on els demés no hi poden accedir. Són frases, paraules, símbols o fins hi tot gestos i mirades. La complicitat i la llibertat d’expressar allò que vols dir amb intimitat tot i tenir mils de d'ulls observant. Avui és per fi divendres, dissabte ja queda més a la vora... i aquest migdia toca Tarradellas per dinar.

Confesions

Farà uns dies, potser ja un parell de setmanes, vaig tenir la necessitat de confessar. De dir en veu alta el que sentia, de aclarar les coses, saldar un deute que feia massa temps que tenia. I va ser aquell vespre.
Les coses no es podien demorar més. I per variar, ho vaig fer a la meva manera. Sense entremitjos, d'una atacada, amb el meu èmfasis dramàtic habitual. Portant les coses fins l'extrem, deixant anar com una bomba tot el que sentia, el que pensava. Sort en tinc que aquesta vegada només era confessar un amor, el meu gran amor. Vaig omplir les orelles de la meva avia dient lo molt que els estimava, lo molt que els agraïa el haver estat sempre al meu costat. Els meus records d’infància, tots i cadascun d'ells, els tinc barrejats amb la seva presència. Detalls que avui ja se m'escapen i no podré tornar a viure.
Sóc feliç, per haver tingut l'oportunitat de coneixe’ls.

Finde que voy!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Potser només són plans, potser només una il·lusió. Tinc el dia i tinc el lloc. Tan és si plou o fa sol, si el fred apreta o si sortirà el sol per arreglar-ho tot. Un dia d'escapada i el món com a destí! No veig el moment de que arribi dissabte, que vingui ja i no marxi!!

Desayunos

Encontrarte en mis días, aun cuando el sol no apaga los sueños de muchos y la ciudad sigue el lento transcurrir de las horas nocturnas. Cobijados del frió ante un café y el olor a pan recién hecho. Imaginando tiempos pasados y futuros, escondidos bajo llave. No hay palabras, y las que se escapan no dicen nada.

No hace falta.

Ando por el frió, en la penumbra de este amanecer. Voy a encontrarte, me gusta encontrare, en mis mañanas, en mis días y mis noches. Por casualidad en una llamada o al borde de mi piel.

Publicitat

No, no ho hauria de fer. No hauria de fer publicitat, però no tinc més remei. M'estic posant les botes. De mala manera. Amb pernilet del bo, sortit de formatges varis, pà amb tomàquet, mini entrepans de truita i pastetes dolces. Tot en format delicatesen. Tot cuidat fins al detall. Tot de la Mauri!!!. Que més puc demanar en una tarda de novembre on fora ja és negra nit i la feina no deixa d'apretar? I tot i tenir el teclat ple d'oli (els informàtics em mataran) sóc absolutament feliç!

Cors inverits

Ho reconec, sóc gran fan dels cors, les baretes màgiques i tot el que sigui de color rosa. Les llums de Nadal, la purpurina i les "lentejuelas". M'agrada la primavera, les sabates i París. Bé, París... Per això, per totes les cursilades que m'agraden avui penjo aquest dibuix. Me'l va fer un amic, una rialla en mig d'una tarda. Però m'agrada pensar que te part de raó... m'agrada saber que te tota la raó i el cor avui està també invertit.

Celos

Los celos, sentimiento que rechazamos sentir y que sin embargo forma parte de nuestra condición humana. No somos peor persona por sentirlos, la complicación llega cuando nuestros actos dejan de ser racionales para sucumbir al tormento, al miedo, al descontrol. Nacen de muy adentro, en algún lugar entre el corazón y el alma. Allí donde anidan nuestros miedos más secretos, justo donde escondemos esa grieta en nuestra brillante armadura. Un calor invade tu cuerpo enmudeciendo la razón y el sentido común, agudizando el instinto y la vista.
Y aquello que creemos tan nuestro pasa a ser una propiedad, un objeto simple y burdo. Arrasando todo con esa marea de lodo negro, perdiendo hasta la dignidad.

Y aunque yo no me libro del pecado, hoy soy más libre al tenerte a mi lado.

D'amoretes

"Jo i el pastor que vivíem d'amoretes, jo i el pastor que vivíem de l'amor...."
Bé, ni tan sols se si la cançó deia això, però si no ho deia m'agrada més aquesta versió.
Pas a pas, poc a poc, i de vegades perdent la paciència, els fils s'emboliquen cada vegada més. I no m'importa, i res no m'importa. L’extasis fa que no pugui dir grans eloqüències o potser només siguin les poques hores de son.
Tinc ganes que passi ràpid aquesta setmana, tinc ganes de ser dissabte i oblidar. Oblidar el món, els problemes, les entrevistes, els exàmens, les festes boges... i perdrem entre un munt d'hores a compartir.

Fin

Lucie despertó una mañana, escondida bajo el edredón, el tic tac del reloj acompasaba el latir de su corazón. Se aventuro a sacar un pie al exterior, la casa estaba fría, fría y en silencio. Hacia muchos días ya que las ganas de luchar se habían esfumado, junto con el verano, la primavera, las navidades pasadas y su juventud. Su cama bacía de sueños, no era más que un montón de sabanas arrugadas. Sabanas bordadas con flores amarillas con grandes jarrones violetas, sonrió al pensar que hoy estarían en algún vertedero sino fueran un regalo de su madre.
Lucie despertó una mañana, y nada había cambiado. El mundo seguía girando como siempre al rededor del sol. Un sol que se colaba a través de las cortinas inundando la habitación de una calma fingida. Que mas da si ese día no iba a trabajar i si ni siquiera se levantaba de la cama, todo, absolutamente todo seguiría igual. Y si solo de dedicaba a mirar el reloj, a ver las horas pasar. Aun con los ojos hinchados de dormir, el pelo enredado y la boca pastosa se negó a luchar, que comportaba una batalla perdida en medio de la guerra que era su vida.
Lucie despertó una mañana, queriendo no haber despertado, queriendo no ver más amaneceres. Imaginando una vida diferente, desanimada por no haber sabido por haber confundido, por haberse engañado tanto. Esa mañana, una mañana de invierno, fuera el termómetro marcaba bajo cero y los coches soltaban grandes bocanadas de humo. Las calles llenas de gente con miles de destinos, moles de sitios a os que regresar.
Lucie despertó una mañana, y sin saber muy bien pq su vida había desaparecido. Empezar de nuevo. Volver a la casilla de salida. sin corazón. Los labios morados de frío y un lodo negro cubría cada uno de sus recuerdos. Aun con tierra en las manos por la caída, las rodillas peladas y y moretones en el alma.
"to tell them to It's true... I was made for you..." El teléfono dejó de sonar. Esa mañana nadie cogió el teléfono. Esa mañana.... Lucie se rindió.

Amb tu

Queden dies per la memòria, queden dies per sobreviure. Ahir, avui i demà, un sol dia en un instant. Camino amb tu sense que hem vegis, amb la distancia suficient per no adonar-te'n. Però sempre hi sóc i sempre hi seré. Passi el que passi, siguis on siguis.
Aquest dia el dedico només a tu, pq avui estàs en el meu pensament i en el meu cor. La idea de que algun dia no hi siguis m'aterra més que la meva mort.
Que sola estaria sense tu.

Un dia diferent

Avui, és potser el primer dia d'una nova vida. I com és normal, els inicis de tot sempre son complicats. El naixement d'una persona és un pas traumàtic, les il•lusions i les esperances es barregen amb la por i els nervis. Por al desconegut, por al primer pas, por al que serà.

Avui, per fi, algú a qui estimo més que a la meva vida, està donant un primer pas per a un futur millor. Un futur amb inici incert i sobretot dolorós. Algú tan valent com per entrar en un quiròfan quan ni tan sols es capaç de no marejar-se al veure sang.

Un algú a qui estimo incondicionalment, algú que no suporto de vegades i en canvi saber que corra pel món fa que em senti una mica menys sola.

Avui, porto la fe en el cor de que tot anirà bé, demà tot serà diferent i el sol brillarà de nou.

Ànims, jo estaré sempre al teu costat.

Enamorada

Sí, se que no em costa gaire, que sóc una persona fàcil, encara que molts pensin el contrari. No se que te, serà la seva olor, el seu color... sempre que torno la sensació de pèrdua m’envaeix. La nostàlgia i les ganes de tornar s'accentuen en dies com avui... així que permeteu que us posi unes fotos mentre m'enamoro de nou...

Es per tu

Has escoltat una cançó mil vegades i de cop i volta trobes el significat...

Llibre de les Solituds

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.

Miquel Marti Pol

London

Yes, tomorrow we are going to London!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Marxo a Londres de nou i com sempre, amb la meva Laia i la Noelia! Anem a gastar soles de sabates, anem a riure del món i de la vida, anem a enamorar-nos dels carrers, de l'aire, dels edificis i dels dies viscuts allà. Londres és el somni d'una nit d'estiu, Londres és el meu somni en una nit d'estiu. Espero que a la Laia li agradi tant com a mi, espero trobar riures en cada cantonada mentre la pluja desdibuixa els nostres rostres en la boira.
Londres és l'únic lloc en el món on sempre m'ha agradat tornar.

Difìcils

Avui algú a qui estimo molt, algú que sempre a estat amb mi en tot moment. Una persona forta, generosa, intel•ligent, emprenedora, somiadora, està passant el pitjor moment de la seva vida. I només vull que sàpiga que tot i no poder estar amb ella, totes i cada una de nosaltres, avui, demà i sempre estarem al seu costat. Pel que faci falta, per riure, per plorar, per viatjar o senzillament per estirar-nos al sofà sota les mantes i parlar del temps. Per vestir-nos de gala i anar a veure mojitos, per compartir com sempre la vida, passi el que passi, estiguem on estiguem. Després de tants anys que sàpigues que la meva vida sense tu ni l’entenc ni la voldria.
T'estimo molt.

Preludis de Nadal

He somiat, he tingut un somni. Ahir al despertar vaig tenir la sensació que era Nadal. Era tan feliç, la màgia envoltava l'habitació. Va ser un somni curt, d'aquells que al despertar encara sents l'aroma del dinar i el fred a les galtes. Recordo que pujava les escales de casa, una casa que no era la nostra, tota adornada. Veníem del carrer, amb les mans fredes i el nas vermell. Sentia a la meva mare rondinar per no tenir la taula enllestida, venien tots a dinar. I al pujar l'escala darrera i venies tu. No se de que parlàvem només se que era molt feliç.
I al despertar res havia canviat... bon dia!

Existeix un lloc....

Existeix un lloc, un lloc en aquest món on per una estranya raó hem sento segura. Un lloc especial, íntim i personal. Us semblarà una tonteria però a vegades m'hi tanco a llegir un llibre, com qui seu al sofà o s'estira al llit. Un lloc de silencis. M'agrada. Quan a l'hivern la calefacció fa que prengui un clima encara més càlid. Les catifes, les colònies, els reflexes de la llum al mirall. Baixo la tapa i sec com en un tamboret, sota la finestra, i es fa el silenci. A fora la casa gira, amb la seva rutina de sempre, la gent amunt i avall, recollint, endreçant, preparant dinars i sopars, o senzillament fent la migdiada mentre la tele sona com a banda sonora original d'una tarda de diumenge. Segurament algú apareixerà interrompin el meu instant de pau, serà que la casa és petita i no se saben esperar...

Desitjos equivocats

Pq serà que mai estem contents amb el que tenim? Quina és la raó que fa que sempre espatllo les coses???? Fa temps puc dir que sóc feliç. Tan feliç que no m'ho podia imaginar. Però el destí, la meva naturalesa innata al drama, ha fet que ho espatlles tot.
M'he equivocat de segle, avui en dia la gent no mor per amor, no es desditjat tota la vida per un amor que no era amor i que mai ho va voler ser.
M'he equivocat de desig i ara he perdut la meva feliciat. He trencat amb un present que aportava llum a la meva vida. Em

costa acceptar que estic enamorada de nou d'una persona increible i bona. No vull tenir por, no vull fugir. Estaré aquí, per quan decideixis perdonar-me, per si decideixes oblidar-me. Tan es el que passi d'ara en devant... sempre estaré per aquí.

Train

Des de sempre, sec en aquesta estació veient passar els trens. Imaginant que algun dia pujo en un d'ells i hem porta directe al meu destí. La gent passa, atrafegada, amb presses, abrigats amb grans abrics. Amb maletes o simplement amb les mans a les butxaques. Asseguda en un banc he conegut a persones que han compartit amb mi el seu temps d'espera, però sempre arriba un tren que se'ls emporta lluny, molt lluny. I amb cada un d'aquests comiats he perdut una part de mi. Sense adonar-me, poc a poc, amb el pas dels anys, a quedat tan poc de mi en aquest banc que ja la gent no em veu. Ara sóc com el vent, corro lliure per cada racó d'aquest món. Hi ha gent que porta a les butxaques , entre claus i monedes, el meu cor. I ni tan sols ho saben...

Mentides i més mentides

Vale, he mentit. He mentit tant que ja no se on es troba la veritat. M'he mentit tant a mi mateixa que no se on paro. He mentit als demés, a gent que m'estimo i que m'ajuden en els meus dies. Gent que confia en mi, que creu en mi. I jo no he fet més que mentir. Ara ho veig, ara ho se. Em miro al mirall i res a canviat, bé potser alguna arruga que abans no hi era, efectes del pas del temps sobre les persones.
Ho sabia... ho sabia.
He de començar a dir la veritat per molt que no m'agradi aquesta.
Ho sento de debò, però necessito seguir endavant.