Farà uns dies, potser ja un parell de setmanes, vaig tenir la necessitat de confessar. De dir en veu alta el que sentia, de aclarar les coses, saldar un deute que feia massa temps que tenia. I va ser aquell vespre.
Les coses no es podien demorar més. I per variar, ho vaig fer a la meva manera. Sense entremitjos, d'una atacada, amb el meu èmfasis dramàtic habitual. Portant les coses fins l'extrem, deixant anar com una bomba tot el que sentia, el que pensava. Sort en tinc que aquesta vegada només era confessar un amor, el meu gran amor. Vaig omplir les orelles de la meva avia dient lo molt que els estimava, lo molt que els agraïa el haver estat sempre al meu costat. Els meus records d’infància, tots i cadascun d'ells, els tinc barrejats amb la seva presència. Detalls que avui ja se m'escapen i no podré tornar a viure.
Sóc feliç, per haver tingut l'oportunitat de coneixe’ls.
Les coses no es podien demorar més. I per variar, ho vaig fer a la meva manera. Sense entremitjos, d'una atacada, amb el meu èmfasis dramàtic habitual. Portant les coses fins l'extrem, deixant anar com una bomba tot el que sentia, el que pensava. Sort en tinc que aquesta vegada només era confessar un amor, el meu gran amor. Vaig omplir les orelles de la meva avia dient lo molt que els estimava, lo molt que els agraïa el haver estat sempre al meu costat. Els meus records d’infància, tots i cadascun d'ells, els tinc barrejats amb la seva presència. Detalls que avui ja se m'escapen i no podré tornar a viure.
Sóc feliç, per haver tingut l'oportunitat de coneixe’ls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario