Fa dies vaig donar una ullada als blogs que feia temps no mirava i un d'aquests blogs havia canviat d'imatge, s'havia rentat la cara i es presentava al món totalment nu. En essència, un fons blanc amb lletres negres. Va ser inspirador i vaig creure possible canviar d'una vegada per totes moltes de les coses que no m'acabaven d'agradar. Ho he intentat, he tret llistes que no tenien ja sentit, i m'he desprès de tot allò que aquestes alçades havien fet que perdés el rumb.Un dia, d'ara fa ja molts anys, una persona hem va portar fins aquí i hem va dir que podia escriure tot allò que volgués, que sentis, que imaginés... i així ho vaig fer fins que vaig ser conscient que podia ser llegit per gent que ni tan sols coneixia, que ni tan sols imaginava que existia. I des de llavors mesurava les meves paraules, els meus sentiments, i procurava escriure sempre pendent de qui podia llegir. Ara que m'he desprès d'alguns objectes inanimats tornaré a escriure per la única persona per la qual escric, per mi mateixa. Les paraules volten sempre pel meu cap, quasi mai amb sentit, però necessiten ser escrites sobretot quan criden i no em deixen dormir. Escric per expressar-me, pq parlo molt i no dic res. Pq únicament sóc paraula i odio que se les emporti el vent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario