31 de Maig

Asseguda al cap de taula hem sento feliç de poder reunir el meu passat, el meu present i tot el meu futur a l'hora de sopar. Una nit de celebracions, meves, nostres, de totes. De regals enrederits i noticies que venen sempre amb un pa sota el braç. Somnis vestits de blanc, il·luminats per petites mostres d'amor etern. Una nit on el Lambrusco corria i l'aigua era obligada. Converses creuades i absentismes momentanis només per perdrem en el pensament de la felicitat. Les fotos es van quedar curtes i la festa es va allargar per primera vegada en molt de temps. Ni la pluja de matinada que difumina el maquillatge de la nit, ha pogut esborrar tot el cansament d'aquest mati.

De Castanyer

Degut a una falta de temps per a tot, la celebració dels aniversaris sempre s'allarga una mica. Pares, amics, amigues, viatges... fan que les espelmes del meu pastís s'apaguin una vegada i una altre. Tot i fer-se esperar, els detalls un a un apareixen com les primeres estrelles de la nit. I somric, pq he d'admetre que hem fa feliç, que ho sóc malgrat els meus esforços per no ser-ho. Vaig sopar el que més m'agrada en aquest món, vaig descobrir que l'alvocat i el salmó combinen perfectament per fer una maki gegant amb regust a wasaby. Que les nous amb xocolata segueixen sent els bombons que més m'agraden i que les sorpreses, tot i ser sorpresa, poden ser allò que tan desitgem en secret (o pensaments que se'ns escapen en veu alta). Encertar-la sempre és complicat, i que t'encertin crec que de vegades encara ho és més. Però aquesta nit toca festa, ballar sotes les estrelles, brindar amb elles, celebrar totes les nostres batalles perdudes i sobretot per la memòria que ens fa ser qui som.
Avui tinc sabates noves, la panxa plena i un somriure estúpid als llavis.

Ja sóc gran

Farà cosa d'un parell de dies com a molt, en mig d'una conversa d'allò més banal, entre dits del peu i celles a mitges, hem vaig adonar que els somnis d'infantesa també és fan realitat. I tot i ser conscient un sempre vol molt més. Més de tot, més hores, més sushi, més amor, més diners,... si, diners no m'anirien del tot malament (dec tenir un forat negre instal·lat al compte corrent que absorbeix cada més el sou... hauré d'anar a parlar seriosament amb els del banc o amb els de la NASA i que me'l desinstal·lin, així potser aconseguiré estalviar el suficient per marxar).
De petita no tenia clar que volia ser, les possibilitats són molt amplies davant d'una "tabula rasa", divagava i segueixo divagant. Els meus somnis sempre giraven al voltant de llums de colors i milers de rialles per segon. Somniava amb records que fan feliç l'anima quan la neu per fi arribés a mi. Però ara, després de molt de temps somniant cada nit el mateix, he perdut la fe i l'esperança que alguns es facin realitat. Més que un somni sembla ja part de mi, una cançó de bressol per aquells que ens hem fet grans.

Hola des de Oporto!!!

La tornada ha estat força durilla, 50 mails per obrir, llegir i solucionar. Aissss que vida más dura! Però tot a valgut la pena. Ha estat un viatge bonic, tranquil, de comilones i pluja, molta pluja. I a mi m'agrada molt la pluja, les tempestes a les set del matí. Les tardes a la fresca de converses varies sota la manta. D'apostes tontes perdudes per avançat. I rialles, tantes rialles que no volia tornar. He anat amb vaixell en busca del mar dels sis ponts. Llargues travessies per laberints de roba estesa i pintades a les parets que senyalaven sempre el nord. I de fons, sempre les gavines allà dalt navegant pels núvols com si res fos veritat. Però aquest cop els somnis s'han fet realitat. Avui m'he despertat i per fi he entès moltes coses.

Perduda en algun lloc sense retorn

No us ho creureu, m'he perdut en algun moment, m'he quedat dormida en el seient del enredera d'aquest autobús i quan he volgut despertar ja estava aquí. En el km 27 d'una carretera que ni conec ni se on va a parar. M'han despertat i m'han fet baixar. I estic tota sola, esperant algú que potser no arribarà. Amb les maletes als peus i cara de pomes agres. No hem barrufa el 27! És l'únic que arribo a pensar. Quin dilema, sempre endavant sense mirar enredera, sense aturar-se mai. I el dia enteranyinat de núvols negres m'amenaça amb deixar-me xopa, molla com un pollet. És primavera. Sort en tinc del paisatge i dels colors verds del vestit del món. Crec que seuré sobre la maleta i al menys avui decideixo no avançar. Estic de vacances, tancat per defunció, que s'han mort els meus dies i la juventut s'ha escapat. Avui és el meu aniversari i no hem barrufa el 27.

Allà vamos!

Just aquesta hora l'avió està en la pista d’enlairament. Els motors al màxim i ja correm com el vent, més i tot. Agafada al seient el cor i la panxa ja son un de sol entre els nervis i la por. Sempre hem dona per pensar, i si passa alguna cosa?? I si no torno?? De fet sempre que marxo m'agrada deixar les meves últimes voluntats algun responsable capaç d'impedir que la meva mare faci una missa catòlica en la meva memòria. Sempre rep algú, un testament a mitges, ja que deixo encàrrecs i res de valor. Se que no els hi agrada, que els fa recordar, pensar coses que no agraden. Però és que realment hem preocupa, no sóc creient, al menys no de la manera que ells volen. Així que una cerimònia laica seria el millor pq pugui descansar en pau. Com en un aniversari, com en una boda, només aquells que estimes i t'estimen de debò, la resta es poden quedar a les portes que no hi tenen cap compromís.
Valdrà més que deixi de pensar tot això o l'avió no passarà de Sabadell. És el principi d'un gran, llarg cap de setmana, ja tindré temps de tornar a pensar en tot això a la tornada. La llumeta dels cinturons ja s'ha apagat, és l'hora de fer la becaina que tan m'agrada en aquests moments, mentre al meu costat es miren la guia i rondinen amb tot el que haurem de caminar. Jo somric, el deixo dir, tots són iguals!! Quan desperti se que ja estaré a Portugal, i la seva olor, els seus carrers, la seva pau i la seva pluja es burlaran de mi per no haver pogut resistir la temptació de tornar.

Vides

En breu ompliré una pagina més en aquesta etapa, un revolt en el camí. No se pas que esdevindrà, però se del cert que no podré oblidar. Pq a vegades, i estic convençuda que hi ha gent en el món que pensa el mateix que jo, d'allò que menys esperes més t'aporta com a persona. Enriqueix els teus dies de llum encara que no brilli el sol, de purpurina i garlandes encara que no sigui Sant Joan. Passejaré per carrers antics de la ma del meu present, degustant una vida sense preses ni rellotges. Un cap de setmana que pintaré llarg amb un dilluns diferent. Un dilluns que per ser només meu el robaré del calendari. Així que si us desperteu i resulta que ja és dimarts no us estranyeu!! Aquest cop pactaré amb el diable pq res canvii, pq res s'esfumi amb l'arribada d'un nou any. A no se un dessig molt secret es faci realitat.

Gana!

Se que no hauria de protestar, que hi ha molta gent en el món que passa gana. Que hi ha guerres, tsunamis i terratrèmols que posen a la gent al límit. De les seves forces, de la seva esperança, de la il•lusió i la vida. Però jo avui tinc gana, molta gana. Fa estona que no faig més que pensar en els macarrons al forn que tinc preparats a casa avui per dinar. Macarrons a la bolonyesa, gratinats, amb formatge fos pel mig. Amb salsa de debò, d'aquella que faria la meva yaya si me'ls hagués fet ella. Condimentada amb tot el que vaig trobar per la cuina i vaig creure que hi quedaria bé. I ja us puc dir que hi va quedar, de bé, de bo. Tinc l'anima als peus, la tinc en els ossos, amb cara de pena i ploriquejant. No puc ni pensar, crec estar escoltant la campana del microones. Però per tot això encara queda molt, queden 34 minuts per les dues, queden 20 minuts caminant fins a casa, i els 4 de rigor per escalfar-los. Per postra hi ha púding italià de pa i pomes. Una delicatessen de la cuina per a solters, del manual de supervivència per joves emancipats.

Pastissos només per tu

Si pogués et faria un pastis. Gros, de xocolata.
Encendria les espelmes que serien de mil colors.
Una gran festa ompliria la casa de garlandes
i rialles que s'escoltarien des del carrer.
Les estovalles parades entre plats de cartró,
cadires plenes de culs inquiets.
El rostre amagat entre la penombra dels desitjos
i la clara llum dels teus anys passats.
Si pogués et faria un pastís.
Gros de xocolata, de tot els gustos només per tu.

Avui estic contenta

Avui estic contenta. Tinc unes ganes boges de que les hores passin i passin. Que les agulles corrin a la velocitat de la llum sobre el rellotge. Se que just avui fa dos anys era a Londres, se que just avui fa un any era a Dublín, se que just avui encara sóc a Barcelona, per poc temps, per pocs dies. La paciència mai a estat entre les meves virtuts i tinc un formigueig a la boca de l'estomac, a les mans, a les cames, que fa que no pugui estar-me quieta. Palpitacions com papallones que revolen entre el neguit i la il•lusió, entre la por a algun imprevist i la felicitat que avui m'ha pintat un somriure. Saltaria d'alegria si la formalitat no m'ho impedís. Parlaria i parlaria, ja m'ho fan això els nervis. Potser pq és dilluns i encara queda molt per tot allò que esdevindrà passat en pocs dies, potser pq les coses a vegades volen sortir bé, tan és sigui pel motiu que sigui avui estic molt contenta. Amb el món, amb la meva vida, amb el passat, amb el present. Amb les coses que han de venir i les que no tornaran mai. Avui si brilles el sol seria un dia perfecte!

Cristales en la boca

La aparición de un cristal en mi boca pierde fuerza a medida que pasa el tiempo, a medida que la lluvia cae intermitente sobre el asfalto. Quizás no sepa nunca como llegó hasta allí. El hecho es que no pasó y todo quedó en una insulsa anécdota que jamás contaré a mis nietos. Mis sueños de faquir no tuvieron ni siquiera un lugar en la memoria. De momento las secuelas perviven, hasta que un día al despertar, ni si quiera me preocupe de ponerme las zapatillas para ir al baño... Este mes de lluvia coincide con un mes de cristales rotos y de vasos sedientos de sangre. Tened cuidado con los descuidos y sobretodo con los vasos ajenos.

Curt, curt.

Curt, curt era el cabell curt que duia ahir. Curt, curt i torna a ser estiu. Les coses van i venen, els dies passen i les nits de divendres arriben de nou. Hem poso les ulleres per poder veure el món en aquest dia plujós, que fa que se m’embrutin. Curt, curt i de guapos anem de nou per la vida, amb mirada innocent i complexes d'edat. I tot sembla per estrenar, curt, curt i les persones canvien d'aspecte i volen fer-nos creure que són "extranys", o potser només sigui la meva vista que ja m'enganya. Curt, curt i m'enamoro de la vida malgrat el meu mal humor habitual, malgrat la "bruja del paramo" insisteixi en enviar els seus "secuaces". Somric. Avui torna a ser divendres curt, curt tot i haver de treballar moltes i moltes hores. L'últim divendres, la setmana que ve les coses de nou seran noves per fi. Curt, curt i les paraules no saben com dir tot el que m'agradaria dir.

Feliç 15 de Maig

Tres cents seixanta cinc dies i torna a ser quinze de maig. Tot i que els temps mai s'atura, tot i que el temps s'allarga quan menys ho volem i lent quan més presa tenim, en aquesta vida, fins i tot el temps acaba sent relatiu. I relatiu és que ens tornem a trobar just en aquest punt del camí. Un punt on sempre faig una ullada al meu voltant i apareixen els records de les vides passades, de les futures i les grans esperances. Avui, sota un sol d'estiu, deixo lliscar suaument els dits sobre un teclat antic. Ressonen en el buit notes perdudes que fan escapar somriures nostàlgics i se que fins i tot l'amor és relatiu.

I ara toca "un ara què?"

Diumenge, tarda ultima per a molts i per fi tornem a veure aquest sol tan nostre i tan estimat, arribat d'aquesta primavera. Però demà alguns afortunats encara tenim un dia de perdó. Així que si el temps aguanta i al despertar demà segueix brillant el sol, crec que hem mereixo un dia de platja. Estrenar per fi aquest cos arrugat i pansit de tan d'hivern. I malgrat els anys i el dolor que han fet que res sigui on era, a qui li importa. Necessito sol, recarregar piles, les setmanes esdevenidores malgrat formar part d'un maig que adoro, seran quelcom complicades. Així que hem mereixo un dia sencer per a mi, sense preses, els rellotges moriran demà i l'aire càlid omplirà els carrers de guiris varis buscant la fotografia perfecte. Jo hem perdré sota olors de crema hidratant i tovalloles de colors. Arribats aquest punt hauria de mirar les previsions abans de fer-me els meus plans per un dia que no serà el que esperava...
D'acord, canvi de plans, i ara què??

Pizza para cenar

Pasear contigo bajo la lluvia, refugiar-nos del viejo frío en un pequeño restaurante en el corazón de la ciudad. De charlas por la vida, al compás de las burbujas de un buen vino. Siempre me dejas hablar y yo hablo demasiado. Esta noche haces que mis miedos, los de siempre y los nuevos, se olviden unas horas de mi. Sentada al otro lado de la mesa me haces desear ser mejor, para ti, para mi, para intentar esto de los dos. Dejo todo el peso de la responsabilidad sobre tus hombros, y solo me sonríes como moneda de cambio. Yo ya no confío, pero tu lo haces en nombre de los dos. Ando por la vida ya sin fe, o eso me gustaría hacer si no estuvieras. Distraida piso tus huellas en el camino siguiendo un rumbo hacia ninguna parte, alejándome del mar y las tormentas de verano. Alejándome de mi infancia y de los sueños de nunca jamás. A menudo te cuesta seguir el hilo de mis pensamientos, corres de tras de ellos pero ellos vuelan sin contar contigo. Se que perdonas mis pecados cada noche al acostarte, que das, solamente das. Me quieres como nunca antes nadie me ha querido, me ves como nunca antes nadie me vió. Pq así eres tu, alguien que cree que para construir ese mañana (sea cual sea) hay que apostar el corazón. Y aun sabiendo que no lo merezco, esta noche, comparto un primer plato y brindas por mi. Será una velada tranquila mientras Barcelona se llena de lluvia.

Al Maig!

Potser sigui com sempre imaginacions meves, però ha entrat el maig i les coses es veuen ja d'un altre color. La primavera pren un caliu més personal, més romàntic, més atemporal. Gairebé l'aire es de color de felicitat. I és que el maig ha estat sempre per excel·lència el meu mes preferit de l'any. Hi ha d'altres mesos que també m'agraden, per motius personals, per motius vacacionals. Però el maig és un bon mes per néixer. He de reconèixer que els signes son de caràcter fort, tossuts, i que us he de dir dels nascuts al final, de personalitat dualista, sovint volubles, incoherents a ulls aliens. Però deixant de banda els signes, les estrelles i el destí, torna la roda a caure en un mes de pluges, de pícnics oblidats, velles nostàlgies que fan creure que el viscut realment ha valgut la pena. I ara que els records de la ment han deixat pas als records del cor, tot és millor. Ja les fotografies no hem poden fer mal i sóc més forta que ahir, el mes portarà a la vegada un any sencer per estrenar. Un desig, ser millor persona. Una il·lusió, que els meus somnis es facin realitat, els dolents, però sobretot els bons.

Pel pont

He passejat de la mà sota un sol de primavera, per carrerons que ja fan història. He fet el guiri, fent practiques per la volta a Portugal. De converses banals entre les parades del mercat. Bevent sucs exòtics i perseguint les olors de les fruites. Avui he redescobert una part de la ciutat que tenia oblidada. I és que l'ambient estiuenc ja es respira en l'aire i en els somriures de la gent. Respiro de nou després d'un temps d'ombres, d'un temps a l'ombra. Sóc el que sóc, i m'agrada riure a cistells plens quan et tinc aprop. Les braves d'en Tomàs i les vergonyes dels gelats, seran secrets de la memòria que ja mai ningú hem podrà robar.

Baby Boom

Dos dies i dos bebès diferents. Serà l'època, la primavera o ves a saber tu que, però últimament hi ha criatures per tot arreu, mames i papes que presumeixen d'alegria i de rialles noves. Doncs moltes felicitats a tots aquells que la primavera us porta l'esperança d'un món millor.

De trasllat

Oficialment, després de molts i molts rumors, avui hem tingut la confirmació. I és que els serveis (aquells qui treballem des de la barrera, els qui som una despesa i estem tan mal mirats) ens traslladen. Ens agrupen tots en la tercera planta. Ens han dit que tindrem un espai... un espai diàfan (espero que això signifiqui que a partir d'ara veurem la llum del sol a través de les finestres). Així doncs, després de dos anys tancada en aquesta peixera, en breu esdevindran tots aquells canvis que suposen les reformes i reestructuracions internes. Segurament signifiqui el principi del fi per alguns de nosaltres, per a d'altres un canvi més. Signifiqui el que vulgui significar avui tenim inventari d'armaris, cadires i taules. Baralles per l'arxiu i reunions d'urgència. I és que en els espais diàfans no tenen lloc els quadres ni les fotografies. Ais, els canvis, els girs i les ballarugues, on dormirem demà?

La Moreneta

Avui l'aire porta adjunt el rumor d'una cançó, olors a rosa d'Abril. El verd intens del paisatge i la festa popular de la Matança del porc al meu poble, fan d'un diumenge quelcom més especial, diferent a la resta de diumenges sense gaire a fer. M'agrada, veus a la gent engrescada en les tasques per preparar el dinar per a un centenar i mig de persones, per a les del poble de tota la vida, cares que omplen els meus records, els nou vinguts, aquells que van arribar amb el boom immobiliari, que han fet del poble la seva nova llar, una nova comunitat mig integrada en massa que es creuen amb l'obligació de renovar les antigues tradicions, i els forans, aquells que venen de convidats a una festa popular, per gaudir de l'interior, de la Catalunya profunda que per desgràcia poc queda. I tot i les meves reticències a la modernització i a l'enriquiment dels quatre que han fet negoci profanant l'essència del que érem, avui sembla que hi ha consens entre l'ahir i el avui. Avui som només persones gaudint d'un diumenge d'abril, dinant sota l'ombra del parc. Am rialles infantils d'aquí i d'allà.
Felicitats a totes aquelles Montserrats que conec i les que puguin passar per aquí.

Dies despres

Ja ha passat Sant Jordi, quins dies tan bonics de primavera.
M'han regalat flors, he regalat llibres, he estat contenta. La calor fa que els dies s'allarguin, que les hores s'estirin mandrosament pel rellotge. I la dita que diu "a l'estiu tota cuca viu", pren un realisme agosarat, casi ofensiu. S'escampa la llum per tots els racons de la ciutat. Apareixen de nou cames i braços, al•lèrgics de foscor. I renovo agenda, un saldo a llarg plaç, i les il•lusions que porta l'olor a vacances. M'he comprat un collaret, un bikini i les xancles de cireres per baixar a la platja. Tot guardat dins una bossa, en el fons de l'armari impacient per ser estrenat. Impacient d'agost, serà un gran estiu, molt millor cada vegada, cada vegada més lluny de tot. Un estiu nou per alguns, per a d'altres un de més. Espero que per a mi, sigui l'estiu dels 27. 27 Desitjos de futur, 27 records per a guardar, 27 nostàlgies que oblidar, 27 rialles al dia, 27 amors que conquerir, 27 hores cada dia per ser feliç. A tot això avui m'han fet arribar aquesta cançó, desitjo us porti 27 impulsos per començar a ballar.

Barça-Manchester

No havia pensat que mai hem faria ilu d'anar-hi. Però he aconseguit (gràcies a una cadena de favors) dues entrades (carnets/seients) per anar a veure la semifinal de la Champion. Barça-Manchester. La veritat és que no hi entenc, és més he hagut inclús de preguntar en quina "lliga" jugava. Però hem fa il•lusió, hem fa il•lusió fer feliç algú. Saber que només amb aquest gest insignificant les coses poden ser tan senzilles. Un perfecte regal d'aniversari!! "Me gusta que los planes siempre salgan bien"
Sant Jordi i tot és diferent, no com voldria, però ja m’està bé. Podria ser més feliç, però un no pot ser tan ambiciós. Ja us explicaré que tal l'experiència.

PD: Va ser genial!!! Tot i que no hem vaig enterar absolutament de res ;p

Souvenirs

Dels meus viatges sempre porto regals, souvenirs típics dels llocs per la col·lecció de la meva mare. També porto gorres, gorres de tots i cadascun dels llocs pel meu pare. Corbates pintoresques, amb tulipes, amb trebols d'un verd intens, amb el mapa del metro de Londres, totes pel meu avui. I els didals que mai se m'obliden per la meva avia. Sempre que m'escapo torno carregada d'il·lusió, amb les butxaques plenes de records i regals "extranys" a la maleta. Cadascun d'ells, al llarg dels anys, a iniciat una col·lecció si més no quelcom imposada pels meus souvenirs. I mai falto a la cita. M'agradaria seguir fent-ho, pq m'agrada, pq sí. No hi ha una explicació coherent. A molta gent acaba per incomodar-lis aquests objectes molestos que mai saps on posar, que no queden bé amb la decoració i que empipen tan a l'hora de fer dissabte. Però a mi m'agrada buscar-lis un lloc a cada una de les persones que tan estimo en els meus viatges. Pq tot i ser lluny, tot i fer la meva vida lluny d'ells (no trucar tan com voldrien), els porto sempre en el meu jo, que no seria el mateix sense les seves peculiaritats.

I m'algrat no ser qui era, continuo endevant.

Setmana Cultural

Declaro oficialment la meva setmana cultural particular.

I és que aquesta setmana l'agenda, la que començo a pensar que hauria de comprar, la tinc d'allò més plena. I m'encanta.

Els actes oficials començaran dijous 17 d'Abril amb l'assistència més que confirmada per la meva part, a l'obra teatral "Llibertí". Al teatre Poliorama (Rambla dels Estudis, 115). A les 21:30h, anem les quatre de sempre, fent realitat el capritx d'aniversari de la Núria que feia temps ens perseguia per anar-hi.

Divendres 18 d'Abril a les 18:30h, he quedat per anar a veure l'Institut de Gospel de Barcelona a l'espectacle que fan cada divendres a plaça Catalunya. Tot i que ja els he vist en altres ocasions aquest cop procurarem ser puntuals per poder veure tot l'espectacle.

Divendres 18 d'Abril convidada especial a "Mamma Mia", un regal, més que regal. A les 22:00h al Teatre Musical de Barcelona. Serà la primera vegada que vagi a veure un musical, estic quelcom nerviosa ja que no se si m'agradarà!! Però tenint en compte que ABBA m'encanta de segur pasi com a minim una bona estona.

Diumenge 20 d'Abril, 2X1 en "Entre Poc i Massa". Al teatre Club Capitol a les 18:30h.Bé, una obra de moral dispersa, simpàtica, però amb un trasfons sobre les llibertats sexuals. Tot i que sempre perden els mateixos.

Sense creativitat

Enyoro els dies tranquils. De fet sempre estic enyorant coses, i avui son les tardes tranquil•les. Els jocs a la sorra i els banys a la mar. Són coses que no podem evitar, o no vull evitar. Els dies porten lentes les hores i lluny els records, i quan millor creus estar de sobte arriben de nou dies amb llum, llum d'altres estius, amb noms antics. I encara que res tingui sentit a ulls aliens, per mi les coses sempre son relatives.

Plou?

De matinada escoltava caure la pluja pel pati de llum, sentia com es trencaven les gotes d'aigua contra les plaques de fibra de vidre. En el silenci del mati tot s'escolta. Les passes al pis de dalt, els banys de les cases del costat i el despertador, amb el seu tic-tac habitual. Fa un dia gris, amb un cel enteranyinat, que no sap si vol seguir plorant o deixar pas al sol que tan ens agrada aquests dies. Catalunya esta de sequera i Barcelona s'aixeca amb l’asfalt mullat, potser l'home del temps no sap que on a de ploure és a les muntanyes? De camí cap a la feina l'aire era primaveral, per primer dia en molt de temps no feia gens de fred. No aquell fred que es cola sota l'abric i et talla la respiració, se t'arronsa l'esquena i el nas se't posa de color vermell. Avui per ser un dia gris, plovia. Plovia només per recordar-nos que era primavera. Per fer-me una mica més feliç just abans de la batalla matinal de telèfons i mails, de mal entesos i desaires, per sort he trobat una aliada, algú que m'ha estalviat molts mal de cap.

Un cel blau

® Patricia Metola 2008

Pintaré un cel blau, tot blau només per tu. Per quan miris el cel i els núvols no entristeixin la teva mirada. Per a que els teus dies siguin tots de primavera. Per a que brilli el sol i els dubtes no tinguin cabuda. Per a que puguis passejar de la mà amb la mar baixa. Pintaré un cel blau, tot blau només per a tu. Serà d'un blau intens com els estius d'infantesa. Per a que els gelats es desfacin a les mans i les sandàlies s'omplin de sorra. Per a quan miris el cel i el sol et faci aclucar els ulls en mil somnis d'un segon. Per a que tots els dies siguin vigílies de Sant Joan. Pintaré un cel blau, tot blau només per tu. Per quan arribi la tardo, aquella que tan enyores i els arbres nus siguin els mateixos de sempre. Per si algun dia et recordes de mi i mires el blau que ens cobreix al dos. Seràs sempre el que vulguis ser sota el teu cel.

Junts sota un cel blau.

De Dilluns amb Diumenges

Tot i fer núvol, ser un dia gris, tot i haver-me aixecat de matinada i tornar a ser aquí, a la feina. Avui estic contenta, feliç. I és que el meu dilluns te color de diumenge, tot i el refredat i la congestió. Ahir va ser un dia genial, de dinar a la Barceloneta, amb vi blanc inclòs. I de postres cava, brindant per un dia inesperat. Un dia de sol, un dia tranquil. A partir d'ara espero poder-ne gaudir molt més de dies com aquest. D'entrada divendres anem a fer de CSI que en tinc ganes, que serà divertit. I després, a veure el noi guapu!!

De hecho nada es fácil. Ni siquiera la verdad. Tal como predije el fin de semana es esta vez un montón de horas en las que nada hay que hacer. Llevo todo el día intentando no ahogarme, con la nariz enrogecida y la boca seca. De aquí para allá, buscando algo en lo que entretenerme. Y hasta escribir me resulta pesado. Y des de aquí, lejos de todo, todo parece sueño. Hoy creo que jamas conseguí salir de estas cuatro paredes. Como si la felicidad y el dolor hubieran sido nada. Aunque pensándolo bien, ya no son nada.

A pesar del gran día de primavera, he sido incapaz de sentarme de nuevo en el balancin, escuchando el ruido amortiguado de niños jugando en algún jardín. Dejando mecerme por el viento, sintiendo el tibio sol sobre mi piel blanca. Eso aun me cuesta, después de todo, todo es nada.

Precioso poema, verdad?

De tardes

De divendres per la tarda i sense molt a fer, o potser sí i no hi han ganes. La mini-grip que ens a afectat aquest dies ja està en davallada i les forces retornen per un llarg i avorrit cap de setmana. Els plans han quedat aplaçats així que toca retirada a caseta. No espero novetats i mentre faig d'investigadora privada de vides alienes, calculo el temps que em queda per sortir d'aquí, d'aquí i no anar a on vull anar, "xinu-xanu" amb les meves sabates noves. Sabates de primavera, com el temps, com les ganes de sortir a redescobrir el món. Tot cantant...

Faltes

Moltes. Des de sempre. Mea culpa.
Ho se, el món en general sempre m'ho diu. És una malaltia crònica, d'aquelles incurables. I reconec que és per deixadesa, falta d’interès. Sóc incapaç de reconèixer-les. Se m'escapen, fluidament. Tan si les faig com si me les fan. No hem fan mal a la vista, de fet sóc miop, molt miop, serà per això? Seria la gran excusa, però no ho crec.
Però hi ha una falta que faig sovint, de fet sempre que puc. Fins que em vaig adonar del pq. La paraula "estrany" s'escriu amb S i no amb X. Però al parlar, jo quan parlo, sempre la dic amb X. Per tant, no hauria de ser falta, a mi personalment em va suposar una gran decepció aquest descobriment. Una paraula tan bonica com "extranya". Estic d'acord en que hi hagi unes normes, de fet és del tot lògic, però a mi em suposa tot un seguit de mal de caps. Passar per correctors els escrits, tots els escrits, ja siguin en català o en castellà. Un mal costum que no t'assegura al 100% que estigui bé. Això quan no corregeix correctament i en lloc de posar el que vols fa una aproximació del que voldries dir, llavors si que la hem liada bona.
De fet seguiré dient "extrany" en comptes d'"estrany", he pres una decisió, i el romanticisme em pot.

Ja hi tornem a ser!!

No ho entenc. De cop i de volta, torno a estar com una sopa. Va ser ahir, en qüestió d' hores. Semblava que la gola hem feia mal i avui ja no puc respirar, el cap embotit i el cansament d'una mala nit passa factura. Si us expliques els somnis estranys que he tingut, semblaven més una pel•lícula de terror amb nena diabòlica inclosa.
I rebuscant en la caixa d'Internet una foto per penjar amb el comentari diari, he vist tantes malalties monstruoses que ara la meva grip em sembla un detall sense importància en un món tan cruel. Quina angoixa tan terrible, de vegades crec que tenen raó i tenir tanta informació a l'abast no acaba de ser del tot bo. Jo només volia una imatge simpàtica i m'he topat amb tot de malalties i malformacions varies. Per si no ho sabeu eviteu sempre de veure quines son les conseqüències de patir la malaltia de "Harlequin ichthyosis". Ufff no tinc paraules per descriureu. Hi ha coses rares en el món però això no te nom.
No us penseu, feina en tinc per donar i vendre, però per sort avui la cosa esta molt tranquil•la, el silenci sepulcral del despatx és per agrair i la falta de jefes varis també.

Autoregal

Sí, com ho sentiu, ja m'he fet el meu regal d'aniversari, i això que encara queda un mes i mig. Però les oportunitats s'han d'aprofitar i aquesta era d'aquelles que estava esperant. Un cap de setmana, d'amoretes. Tornaré a passejar pels carrers amb banda sonora de fons, amb fados que enamoren l'anima i fan dels dies de primavera més llargs i calorosos. Ara només he d'esperar, somniant amb tornar a Portugal.

Animació

Somnis

Que tindrem amagat al subconscient per somniar el que somniem? Quines pors, quins records? Avui he somniat que perdia, que desapareixia algú que estava sota la meva responsabilitat, una personeta que fa segles vaig conèixer. Algú en una altra vida. M'he passat tota la nit preocupada, amb dos infants de la mà. Atabalada per no saber on buscar. Serà l'edat, serà la nostàlgia o senzillament el cansament. De totes maneres al despertar m'he adonat que tot ho havia somniat. Que tot havia tornat a la normalitat.

Proves de fe

Fa dies, de fet molts dies, que tinc en ment el tema de la fe. Potser per viure a ciutat, potser per les casualitats, últimament he vist molta gent de fe. Avui mateix sense anar més lluny, asseguda just al meu davant hi havia una senyora, gran, de cabells platejats i vestimenta rigorosa. I no deixen de sorprendrem cada vegada que els veig, que les veig. Jo tinc fe, potser no en les mateixes coses, o senzillament es diguin per noms diferents. Crec en les senyals, en el destí i poc en les casualitats. Crec en el meu instint, en les coses que se del cert. En el que veig dins meu. La meva és una fe innata en un món millor, on les coses han de tornar a lloc i els cercles per fi aconsegueixin completar-se. Se que he arribat fins on sóc gràcies a l'ajuda de molta gent, a la seva voluntat per ajudar-me a seguir endavant (posant-me un peu davant de l'altre).
La fe m'ajuda a dormir per les nits, em tranquil•litza l'ànima i m'esperança de l'arribada d'un demà millor. Del meu demà.

Coses que mai et diré

De fet parlo, sempre parlo, sense parar. Dic i dic, i torno a dir. Gairebé sense respirar. I de vegades, sovint, parlo per parlar, donant voltes i més voltes allò que vull dir i no se com fer-ho. Por a pronunciar-me en veu altre sobre el tema. Por a donar forma allò que només està al meu cap. I al sortir per la porta tornava a ser dues persones en comptes d'una de sola. La que guiava els meus passos endavant i que es sentia alleugerida per sortir d'allà, i la que viu en el meu cor, la qui governa sobre la meva culpa, la que encara creu en un futur millor. Aquesta estava aterrada, volia plorar, tornar, volia fer callar l'altre jo que no parava de caminar i caminar. I les dues parts de mi mateixa estaven d'acord en una cosa, desaparèixer. Però això no és tan fàcil.
I per un segon dins del pensament incoherent de la nit, del fred, vaig pensar en algú que no coneixeré, en algú que coneixia i en mi mateixa sense ells.
De fet torno a parlar, i no dic el que voldria dir, sí és que se el que és això.

Sin noticias de Dios

Los tiempos de reflexión supongo que deberían ser para eso, reflexionar. Aunque en realidad sean más para dejar pasar los días a ver si se solucionan por si solos. Las dudas a menudo tienen voz propia y cuesta no oírlas. Y sin saber muy bien pq tenemos claro lo que no queremos (aunque lo queramos). Confieso que llevo días durmiendo estupendamente, es algo que me gusta, dormir, horas y horas de sueño, todas para mi. Y de todo lo demás, estoy en ello. Analizo la situación una y otra vez, sin parar. El pasado, mi pasado, el lejano y aquel que aun puedo oler. Mi presente, el ahora mismo y el de dentro de unas horas. Y mi futuro, el que soñaba y el que va a ser. Y todo junto, esa mezcla de nostalgia y miedo, forman mi vida. De momento he llegado hasta aquí. Mi intuición, la que nunca escucho, me dice que siga para adelante, que desate amarres y vaya en busca de tormentas (mis tormentas), pero la prudencia habla de un quizás, un nunca se sabe que si se y no quiero ver. Y aun sabiendo que las cosas no funcionan no puedo irme sin más, yo no soy él, no quiero serlo.
Así que aquí estoy, de nuevo ante la disyuntiva del que debo hacer, así pasan mis días, mis años, y de mientras, a pesar de mi fe, no tengo noticias de Dios.

Dolenteries

De fons tinc al Muchachito, que aquest dissabte hi ha concert al Clap i toca aprendre les noves cançons, mentre faig el ronso una mica abans de començar a treballar. I en aquest petit break he atacat la màquina i m'estic menjat uns donuts de xocolata. Dels de xocolata negre de tota la vida. Intuir el seu gust inclús abans de mossegar-lo no fa que les sensacions canviïn. Us recordeu del "Petit Xef" doncs en aquest moments em sento igual que el jurat del concurs. I tot i haver de tornar a la realitat quan m'he posat l'últim boci a la boca i la meva cançó preferida arriba a la fi, sospiro i em desenfado de la vida i dels errors comesos per imprudent i tossuda.
Així dono pas al resta del meu dia que ha promès ser avorrit i difícil, i si algú creu que aquest termes són incompatibles l'intercanvio per un dia l'espai buit que tinc al cap.

PD: Deixo l'operació bikini per la setmana següent que per aquesta ja he fet moltes dolenteries...

De Mireies i del revés

Les coses petites es fan estimar, tot i ser lluny, tot i no ser. Les coses petites avui tenen un lloc per on colar-se. Les coses petites a vegades són només de paper, de colors però en blanc i negre. Les coses petites ja estan de camí, i la gent les espera, les desespera. Pintem-les de rosa i juguem-les al sol, de nou inventant paraules, inventant de nou el que hagi de ser. Les coses petites es fan invisibles, només amb el temps. Les coses petites avui encara dormen en somnis de cotó.

És el teu dia

Temps fa que ja només recordo. Ara des d'on sóc, somric al recordar. És el que te deixar passar el temps, veure'l transcorre com un rierol en calma durant la primavera. Quan tot reneix i no pots més que gaudir del moment efímer que vivim. És ara, després de tan i tan de temps, un temps que avui s'encapritxa etern, que asseguda davant la tarda, que tu tornes a mi. Que tot torna a mi. I sóc enormement feliç, per tu, sobretot per tu. Pq hi han coses que se saben, i coses que no esperaves. El futur, aquell que un dia vas somniar, t'ha vingut a despertar aquest mati. I fas recompte del temps viscut. Ara, abans que la casa renovi el seu moviment habitual, ara que encara tothom dorm, recordes tots aquells que ja no hi son. I somrius, estic segura de que somrius, per tota la felicitat viscuda, en els bons i en els mals moments. Un any més ple de tot, de vida, d'esperança, de llum.
En aquesta tarda, els sorolls estiuencs s'aprecien en la llunyania, que diferent serà aquest any, ho saps i ho se, i sóc enormement feliç, per tu, sobretot per tu. Espero algun dia trobar-te de nou en el meu camí, tot de passada amb un hola i un adéu.

De Nostalgia

Vana memoria que no puede traerte desde lejos,
que no te vuelve carne, risa gentil o canto.
Vana memoria mía incapaz de abrazar lo más mío,
incapaz de acariciar tu piel distante,
vana y obsesiva memoria que sólo alcanza a repetirme por quién vivo,
que respiro por este amor invulnerable y sin rutinas
También ausente eres mi presencia más cálida,
mi más pura nostalgia.

Darío Jaramillo Agudelo

Tornem a estar d'aniversaris

Una vegada més les espelmes il•luminaran aquell rostre tan conegut, tan estrany en el temps. Tornem a reunir-nos amb l'excusa de sempre, totes les que som i les que hi volem ser. Aquest cop et cau en dijous, sempre al mig, sempre pel mig. Per un any ple de il•lusions renovades, d'esperances i somnis per complir. Des d'aquí, des de Mojitolandia i des del concert que se’ns aproxima (espero coli) moltes felicitats!!! Gràcies per compartir aquest camí amb mi.

Sueños

Cuando a la noche, llega la hora de acostarse, en esos instantes en que el silencio por fin reina en tu vida. Bajo las mantas, con los dedos de los pies estirados, para alcanzar todo el espacio. Tu cuerpo se relaja, descansa, ya nada queda en ese instante por lo que luchar ese día. Sabes entonces que mañana seguirás el camino. Tu camino. Pq los cambios vienen a nosotros y a veces, sin saber, los estábamos esperando. Un paso más, quien sabe donde te llevará, dejas un ayer infeliz, lágrimas derramadas por sueños robados. Otro paso y tu vida será distinta. La esperanza te invade, mañana será otro día, un nuevo día y será todo para ti. Pero eso ya no importa, duermes ya y tu mente esta muy lejos de aquí.

Rises

Com pot ser que de cop entri per la finestra un titella groc, fent "xim-xim", fent "clong-clong"....
(cançó infantil)

He rigut, molt. M'has fet riure tant, que el regust del dinar sobre els llençols, encara dibuixa un somriure als meus llavis. Potser serà el meravellós dia de primavera. O la proximitat de moltes hores sense res absolutament a fer. Deixeu-me que us digui que avui tinc ganes de saltar, cantar i de riure i tot gràcies a tu.

Vamos a empezar bieen el día

Al menos es lo que pregonan los "Hombres G", Ono y Special K. Y mira que lo intento, aunque quizás no lo suficiente. Entre la guerra desatada en Howarts la semana pasada, la semifinal de Tienes Talento y elecciones varias, hace semanas que los despertares son algo difíciles. Las noches se acortan y mi cuerpo resentido le cuesta arrancar el día con una sonrisa. Incluso anoche, aun cuando la casa vacía de gente, la cebolla se quemo, la carne no quiso descongelarse a tiempo y el resultado final ha sido un estofado insípido, aguachirri y sin esencia... Y es que lo de cocinar nunca ha sido lo mío. He puesto mi vida en Standby y dejo que llegue semana santa con tranquilidad. He decidido no salir de la ciudad, así que pasaré todos los días empezando bieen. Levandandome tarde y desayunando chocolate con churros.

Si hace buen tiempo bajaré hasta la playa, alquilaré perro y novio, y soñaré con que todo es perfecto.

Institut de Gospel de Barcelona

Ahir, de divendres i de festa. Ahir, de passeig i menjant gelat per la Rambla. Ahir, enamorada d'un instant inesperat. I és que ara se més coses que ahir no sabia. Coses sense importància, coses que importen només alguna gent. I és que en la rotonda del metro de plaça Catalunya els divendres de 18:30h a 20h, hi ha concert. Va ser per casualitat, o potser d'això no existeix. Un grup nombrós de nois i noies, de dones i homes en general, cantaven gospel (en versió autonòmica). I m'hi vaig quedar. De peus, escoltant-los, absorta per les seves veus, el ritme contagiós i la recerca de mirades.
I el haver de fer mitja volta i encaminar els meus passos en sentit contrari al que desitjava, va ser difícil, jo m'hagués quedat, de peus...
De segur que algun dia hi tornaré a passar...

Creer

Me cuesta creer que ya no estáis. Me cuesta entender que no volveréis. Las cosas cambian, pero vuelvo siempre al mismo lugar, allí donde os encontré y os hecho de menos. Al veros de nuevo, de golpe, siento toda la falta que me hacéis, como si la rutina adormeciera el dolor y me hiciera creer que lo he superado, que soy fuerte. Pero todo es una mera ilusión. Al veros mis ojos no se cansan de miraros, tan guapas como siempre, tan alegres. Os hecho de menos... muy de menos.

Molta sort!!!!!

Saps que t'ho mereixes i se del cert que t'anirà molt i molt bé. A vegades costa creure que fora d'aquí existeix un món. I aquesta nit... fiesta!!!

Mmmm... tinc gana

Sus ojos

Si alguna vez vais, venís u os quedáis en la "bella Amsterdan" no os olvidéis de pasear por sus calles de la mano de Aurora. La volví a encontrar en el mismo lugar, ella sin saber, cuenta la historia i relata de nuevo lo maravillosa que es esa ciudad. O mejor dicho "lo flipas". Te contará entre adoquines los pecados de la iglesia, o lo que es lo mismo de la venta de parcelas de cielo para los marineros y sus almas. Te hablará sobre la leyenda de la Ostia Sagrada, incomible e infumable, pero no insoluble. De los holandeses, de su tenacidad, de su generosidad (y sus torturas). Y sin ni siquiera darte cuenta verás la ciudad a través de sus ojos, y te enamoraras irremediablemente, de sus canales, de sus puentes, de sus casas, de los arenques (mmmm...)!! Y volverás... siempre volverás.

Regals inesperats

Un dia em desperto i et trobo, amagat entre els llençols, darrera una arruga entre el coixí i la meva mà. Així, petit com un cigronet. I el meu cor, ésser estrany, t'adopta com a fill d'ànima morta. Els dies transcorrent lents, calorosos, quan tot és estiu. Content, el meu cigronet no creix, jo només somric al veure't dormir. Un gest propi de mi, suposo. I deixo que passin els dies, els de sol i els de pluja. Aquells en que estic de bones i els molts en que hem trobes girada. Sense voler-ho ens plantem en un test de sorra blanca, d'un balcó de Sant Gervasi. I l'olla fa "chup-chup" mentre miro el televisor. Distreta, així com jo sóc. L'ésser estrany que resideix en lloc del meu cor fa de les seves, un dia vol tornar i a l'altre seguir endavant. A vegades te sed i d'altres només gana. El món gira i segueixo distreta, ara mirant per la finestra d'un tren de rodalies que dona voltes sense saber molt bé on parar. I de la mà em portes per carrers menjant peix típic holandès. I entre les rialles que m'omplen les orelles el meu cigronet a desaparegut, i m'espanto al no trobar-te entre els llençols. Ara, l'espai buit del meu forat negre, entre les runes del que vaig ser, hi han arrels, arrels d'un arbre sense nom. M'envoltes i no puc parar de somriure, de riure a riallades, hem fas girar i res s'atura. I per estrany que sembli la pasta ja està, apunt per menjar. He regat el test de sorra blanca i l'arbre petit ja te nom. Avui dormo sota l'ombra d'un bon llibre, amb un gran final.

Llueve...

Hoy por extraño que parezca, no tengo ganas. No tengo ganas de subirme al mundo. Saldría a la calle, recorrería la ciudad, bajo la lluvia, escondida tras el paraguas. Hoy me cuesta ser feliz. No pq no lo sea, quizás pq lo soy no lo deseo. Hoy estoy de silencio y con muchas cosas que contar. Siento nostalgia, aunque no sea la misma. Hoy se que todo es diferente y no quiero volver a perder. Serà la vuelta lo que hace tan dificil la realidad.

Llueve... y no quiero que pare.