No tinc ganes d'escriure, ni de parlar. És un mal estar general, una opressió al pit. I és que m'indigna, em repugna, les maneres de fer, la hipocresia i el paripé. Ahir per la tarda, a ultima hora, van acomiadar a una companya. Només pel simple fet de trobar-se en mig d'una guerra de poders, una carrera d'obstacles, ser el cap de turc. I és que acaba sent insultant que després de tot l'esforç, la dedicació, els anys i la fidelitat t’acomiadin tan sols per ser "danys col•laterals". Amb un xec i apà per la porta del darrera. Humiliant en el moment que mencionen la teva vida personal com excusa patètica a no voler assumir les conseqüències dels teus actes com a responsable. Vomitiu voler ser el màrtir quan has estat el botxí.I és que cada vegada resulta més desesperançador treballar en un món com aquest. On no regnen els ideals, ni la unitat. Cada dia es fa més feixuc hipotecar la meva vida per un lloc en el que no hi crec. On no hi ha futur per mi. On dia rere dia et demostren que viure sota l'ombra de la por no només és cosa de dictadors. M'agrada la meva feina, la majoria de les vegades, però no crec en el tipus d'empresa que es fomenta, la falta d’escrúpols, la falta d'objectius comuns. Se que no visc en un món idíl•lic, però no cal conviure tampoc amb les misèries del món.
D'acord, avui estic que tiro coets. Tan contenta com si m’hagués tocat la loteria o hagués trobat el significat de la meva vida. Tan contenta que sortiria al carrer a trepitjar fort Barcelona, gaudir del canvi climàtic i de l’anomalia que jo estigui contenta i feliç. I és que tot i pensar el contrari avui per fi serà oficial, súper oficial!!! I tinc un formigueig nerviós a l’estomac i em posaria a ballar, a cantar, i riure, molt. Després de tots els nervis viscuts i de les obscuritats assetjant els meus dies, avui les coses s’han girat del dret i el món ja no està del revés. I cantaria i ballaria, saltaria i riuria. Aniria de concert, al gym i a la platja. Aniria de festa i de viatge, un viatge molt lluny. Pq avui em sento plena d’energia capaç de tot (sí, avui em trobo al cap de munt de la meva muntanya russa emocional). Somnis que es fan realitat i projectes de futur que emmascaren la rutina avorrida. Serà just com jo vulgui que sigui, serà just tot el que vull que sigui. Serà com sempre havia somniat i serà tot per mi!
Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya.
Seguim en contacte!
Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.
