Molta sort!!!!!

Saps que t'ho mereixes i se del cert que t'anirà molt i molt bé. A vegades costa creure que fora d'aquí existeix un món. I aquesta nit... fiesta!!!

Mmmm... tinc gana

Sus ojos

Si alguna vez vais, venís u os quedáis en la "bella Amsterdan" no os olvidéis de pasear por sus calles de la mano de Aurora. La volví a encontrar en el mismo lugar, ella sin saber, cuenta la historia i relata de nuevo lo maravillosa que es esa ciudad. O mejor dicho "lo flipas". Te contará entre adoquines los pecados de la iglesia, o lo que es lo mismo de la venta de parcelas de cielo para los marineros y sus almas. Te hablará sobre la leyenda de la Ostia Sagrada, incomible e infumable, pero no insoluble. De los holandeses, de su tenacidad, de su generosidad (y sus torturas). Y sin ni siquiera darte cuenta verás la ciudad a través de sus ojos, y te enamoraras irremediablemente, de sus canales, de sus puentes, de sus casas, de los arenques (mmmm...)!! Y volverás... siempre volverás.

Regals inesperats

Un dia em desperto i et trobo, amagat entre els llençols, darrera una arruga entre el coixí i la meva mà. Així, petit com un cigronet. I el meu cor, ésser estrany, t'adopta com a fill d'ànima morta. Els dies transcorrent lents, calorosos, quan tot és estiu. Content, el meu cigronet no creix, jo només somric al veure't dormir. Un gest propi de mi, suposo. I deixo que passin els dies, els de sol i els de pluja. Aquells en que estic de bones i els molts en que hem trobes girada. Sense voler-ho ens plantem en un test de sorra blanca, d'un balcó de Sant Gervasi. I l'olla fa "chup-chup" mentre miro el televisor. Distreta, així com jo sóc. L'ésser estrany que resideix en lloc del meu cor fa de les seves, un dia vol tornar i a l'altre seguir endavant. A vegades te sed i d'altres només gana. El món gira i segueixo distreta, ara mirant per la finestra d'un tren de rodalies que dona voltes sense saber molt bé on parar. I de la mà em portes per carrers menjant peix típic holandès. I entre les rialles que m'omplen les orelles el meu cigronet a desaparegut, i m'espanto al no trobar-te entre els llençols. Ara, l'espai buit del meu forat negre, entre les runes del que vaig ser, hi han arrels, arrels d'un arbre sense nom. M'envoltes i no puc parar de somriure, de riure a riallades, hem fas girar i res s'atura. I per estrany que sembli la pasta ja està, apunt per menjar. He regat el test de sorra blanca i l'arbre petit ja te nom. Avui dormo sota l'ombra d'un bon llibre, amb un gran final.

Llueve...

Hoy por extraño que parezca, no tengo ganas. No tengo ganas de subirme al mundo. Saldría a la calle, recorrería la ciudad, bajo la lluvia, escondida tras el paraguas. Hoy me cuesta ser feliz. No pq no lo sea, quizás pq lo soy no lo deseo. Hoy estoy de silencio y con muchas cosas que contar. Siento nostalgia, aunque no sea la misma. Hoy se que todo es diferente y no quiero volver a perder. Serà la vuelta lo que hace tan dificil la realidad.

Llueve... y no quiero que pare.

Publicidad

Hoy no tengo tiempo de escribir, la faena me aprieta i el tiempo transcurre rápido entre las horas.
Hoy solo he tenido tiempo de leer, de leer mucho y de gustarme mucho más. Hoy he leído, pensamientos de los demás. Así que aun sin poder, permitidme abriros una puerta a alguien a quien quiero animar, a seguir a delante. A no parar. A que escriba y pinte, a que pinte y escriba en su falsa soledad. El primer paso siempre lleva a un segundo y este, a la eternidad.
En mis senderos de arena hoy te encuentro, y rencuentro, en mi caminar.

Carrie se ha ido....

Que passaria si un dia decidíssiu fer un favor a un conegut....
Que passaria si un dia qualsevol algú us demanés un simple favor...
Segurament com tothom el faríeu.
Això va ser, el que sense saber-ho, el desencadenant d'una setmana "horrible". I dic horrible pq ha estat com una mini sèrie, d'aquelles d'Antena3 els diumenges per la tarda. D'aquelles amb poc pressupost i molta salsa de tomàquet. Potser vist des de fora no sigui tan dramàtic, ni tan transcendental... però deixeu-me que us expliqui un conte, una historieta per a no dormir...I és que aquesta setmana hem estat de pega amb la convidada que hem tingut. Normalment m'agrada tenir gent per a casa. M'agrada sentir el xivarri, les rialles. Omplen de vida aquelles parets blanques, trencant la rutina i transformant el final del dia en un moment especial.Però no va ser ni molt menys el que varem sentir aquesta vegada. Érem estranyes en la nostra pròpia casa. Va envair cada racó d'una presencia tèrbola, desquiciada i ensordidora. Jo per curar-nos en salud vaig amagar tots i cadascuns dels gabinets que corrien per la cuina, inclòs el perniler. Segurament ho trobeu desmesurat, i potser tingueu part de raó. Però crec que no va estar de més ser previsora. Tenia la sensació que en qualsevol moment la cosa explotaria, se li giraria el cap i començaria a parlar amb un altre llengua. No és el que va dir, era la seva presencia, la seva aura, segur que si l'hagués pogut veure seria d'un color negre nit. I el pitjor de tot és que hem hagut de conviure amb ella tota la setmana, bé de fet l'única nit que vam tenir sense ella va ser la d'ahir. Un vespre tranquil, de converses sense transcendència i recuperant l'espai robat. Fent que la casa tornes al seu estat de letargia permanent, expulsant qualsevol rastre de mala vibració.Per això suposo que l'hem batejat amb aquest sobrenom.

De premis

Como no, només podia ser tu, la que hem donés aquest premi. Aquest meme per contra se’m presenta complicat, ja que tots aquells als qui podria donar el premi ja el tenen. Per tant, no espero resposta als meus premis.

En primer lloc retorno el premi a la persona que me l'ha donat. La meva Patri, que sempre lluita pels seus somnis, i per tota la gent que estem al seu voltant. Per estar sempre al meu costat, en lo bueno i en lo malo. Se que no és la primera vegada que ho dic per a aquí, però si d'alguna cosa estic orgullosa en aquesta vida, és d'haver trobat unes amigues com les que tinc. No seria res sense elles.

El segon vull que sigui per la Marina, i el seu blog, pq és una persona la qual admiro. La seva feina i tots els seus projectes. No la conec, i suposo que sempre l'he vist a traves dels ulls de la Patri. Així que tot i ja tenir premi, aquí li faig arribar un segon.

El tercer serà per l'Anna, i per ser sempre tan divina. Felicitar-la pel seu canvi d'imatge. Per escriure allò que a vegades una no sap expressar.

A la Mª Jesus, per il•luminar els meus dies amb la seva poesia. Per dir veritats a cau d'orella i compartir amb nosaltres un do especial que molts envegem. Per ser capaç de convertir en art una cosa tan quotidiana com la paraula.

A la Nimue, i les 14llunes. Per seguir endavant, per deixar-nos a tots saber molt més.

I per últim, i no per això el menys merescut, a la meva Santi, i a c'est la vie en rose. Per ser un reflexa d'ella mateixa. Sincera, atrevida i totalment inesperada. Aquells qui la coneixem sabem que és impossible no estimar-la. Per tot el suport que sempre ens ha donat. Per haver-me portat cireres per berenar. Per cuidar de nosaltres, per mimar-nos. Per tot això i molt més, aquest premi és per a tu.

I per últim:

Premi "Arte y Pico"Aquest premi ha estat creat per Eseya. Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col•locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

Candem Town

Un incendi???? On?????
Promotors???? Especulació??????
Però es pot saber quin depravat mental vol fer desaparèixer una part tan típica i mítica del meu Londres per construir-hi pisos, centres comercials????
Recordo vagament la primera vegada que hi vaig anar, el que més recordo va ser el regust que hem va quedar. La sensació de que havia de tornar-hi, fos com fos. I sí, hi vaig tornar. Va ser l'estiu més increïble de la meva vida. I d'aquells dies en tinc tants de records que se'm fan una pilota i sóc incapaç de ordenar-los o de descriure'ls. Després hi he tornat moltes vegades més. Potser molts creureu que és una ciutat més. I potser tingueu raó. Però Londres sempre és un bon lloc per tornar, un bon lloc per fugir, un bon lloc per perdre's. Segurament va ser l'edat, o que era el primer viatge que feia sola, tan de temps fora de casa. El conèixer gent d'altres llocs del món, que com nosaltres, va passar l'estiu de 2002 entre carrers adoquinats i tardes perdudes al parc. I Candem Town, a ulls d'una jove de 21 anys que en prou feines havia sortit del seu St. Antoni, era el lloc més fascinant en el que havia estat mai. Gent de carnestoltes tot l'any, vestits estrafolaris i botigues amb objectes estranys per a drogues encara més estranyes. Tot era nou, radical i sorprenent ment normal. Les falafels i els espectacles al carrer, perdre'ns per aquells milers de carrerons estrets, cada pas que fèiem era un gran descobriment, un munt d'informació que volia acumular per desprès explicar-ho a la meva mare. REcordo que hem faltaven paraules per expressar tot el que sentia i lo feliç que era. Ara se, que no hauria d'haver tornat mai... potser així avui, tot seria diferent.

Divendres a Barcelona

Benvinguts aquesta jove primavera. I és que el nostre temut canvi climàtic a fet que un vuit de febrer brilli el sol des de primera hora del mati. Barcelona s'ha aixecat amb un cel blau intens. El tiquet del bus que vaig trobar l'altre dia dins d'un bolso d'estiu, encara serveix i els del banc no han posat moltes pegues a les meves cartes de error de transferències. Avui acabo de treballar a les 14h, per tant significa que tinc tota la tarda per mi, tota la tarda per no fer res, tota la tarda per dormir. Avui trobo que és un dia feliç!
Canvio de plans, res és el que era ahir. Aniré al cinema, passejaré pel Parc de la Ciutadella i soparé a casa, amb la tele de fons i conversa per a dos.

Directed by M. Night Shyamalan

Que si m'agrada? M'encanta. Tot el que ha fet és genial. Fa temps vaig tenir les seves pel·licules. Ara en torna a treure una de nova i jo una vegada més aniré a l'estrena. Qui s'ho podria perdre?????? Llastima que hagi d'esperar tant...

Les fotos

Aquest cap de setmana he aconseguit la part de fotografies que encara hem faltaven de les meves vacances a Portugal. I tornant a fer una ullada, ara el record s'encapritxa dolç i calorós. Pacient i relaxat. Hores en tren i tardes a la platja. El millor, la companyia. Un viatge per a dos sense res planejat, en un país per descobrir i poques ganes de fer cultura. Per això crec que el millor serà penjar les dues fotos que més m'han agradat i asseurem a contemplar-les, mentre espero impacient el pròxim estiu.

PD: Gràcies per haver-te deixat enredar en aquell mal de cap que suposava tornar anar amb mi de vacances. Gràcies per marxar sense res preparat, ni esperar res que el viatge no ens volgues donar. Pels matins a la platja i les tardes a l'ombra. Per les rialles i el bon menjar.

Demanant perdó

Tinc la sensació que últimament ho dic massa. M'equivoco massa. I no veig que la meva manera de fer les coses no és la única manera correcte de fer-les. Ser el secret d'algú, quan resideixes tan endins del seu ésser, sense fronteres, sense parcel·les, potser no és tan dolent després de tot. Tots vivim en temps distints de la vida, i entendre's no sempre és senzill. Jo parlo molt, tan que a vegades (sovint) no escolto els demés. Si pogués rectificar ho faria, si pogués tirar endarrere ho faria. Però ja no hi sóc a temps. Ara se que a mitja tarda tot fa mandra, que si juga el barça el telefon no sona i que l'amor és a estones passió i a d'altres un dinar per a dos. Vull un futur, que no se si serà amb tu, el que sí se és que el meu present s'omple de riures al teu costat.

Definitiu

Ja és definitiu!
El 22 de febrer, dintre de 21 dies exactament torno a Amsterdam. Sí, ho se. Fa dos dies que us vaig dir que en tornava. Però a vegades la vida et dona de cops per a que obris els ulls d'una vegada. A la vida. A les oportunitats. Als inicis. Vaig anar amb l'esperança de trobar una resposta, i la vaig trobar. Però no he estat capaç de seguir-la tan com voldria. La meva nostàlgia aquests últims mesos a estat fent de les seves. I ara de cop i volta, un altre gir inesperat. Aquest cop torno a Amsterdam, la ciutat dels canals, dels formatges i les flors, de la mà del meu present. Se que a vegades tinc tendència a voler-me perdre pels camins de la memòria. Abandonant tot el que tinc, menyspreant tot el que sóc. De nou tinc l'oportunitat de ser feliç, d'aprofitar els anys que hem queden per estimar el món i les seves persones, aquells qui enyoro i els que tinc entre els meus dies, els que encara he de conèixer i els que naixeran de mi.
Amsterdam és el fi i el inici.

Sabadell

Avui he anat a Sabadell. A la Uni. Com odio aquest lloc. Mai em va agradar i ara ja no el suporto. Sabadell és igual d'horrible, i fa fred, avui fa fred. A plogut i l'aire que fa sortint de l'estació encara és més violent. Sempre fa aire a l'estació de Sabadell Centre. És tan horrible que només de pensar-ho ja m'agovia. Aquell aire matiner, matiner com els núvols que avui cobreixen tot. Matiner com el meu despertador que avui no ha sonat. El meu dia comença malament, comença amb un examen que no vull fer. I he passat pel banc, aquell banc avui solitari, just en el passeig sota un desmai, encara moll per la pluja. No puc evitar una punxada a l'estomac, el vòmit incontrolat d'imatges que apareixen a la meva ment. Només una vegada, un 26 de Maig, un solejat divendres, asseguda en aquell mateix banc, sota l'ombra d'un jove desmai. Res era igual, ni tan sols jo mateixa.
Odio aquest lloc, odio cada racó, em desagrada.
Espero millori tot sortint d'aquí, d'aquest lloc amb tan de records, de tan de rancor.

De voltes

De dilluns i de voltes a la feina, una feina que a vegades m'agrada i a d'altres m’apassiona. Feina que és feina i que fa compartir la meva vida amb gent a la que aprecio molt, gent que he perdut i tot i així segueixen formant part dels meus dies. Gent que de ser desconeguts a coneixem molt més que aquells que ja no hi son. Torno a ser a la feina, amb els seus pros i contres, més feliç que mai, per ser dilluns i de voltes. De voltes d'un cap de setmana gravat en la memòria, amb les restes encara a flor de pell.

YA NADA AHORA

Largo es el arte; la vida en cambio corta
como un cuchillo.
Pero nada ya ahora

- ni siquiera la muerte, por su parte
inmensa –

podrá evitarlo:
exento, libre,

como la niebla que al romper el día
los hondos valles del invierno exhalan,

creciente en un espacio sin fronteras,

este amor ya sin mí te amará siempre.

Ángel González: A TODO AMOR, Antología personal Edit. Colección Visor de Poesía

De mal humor

La gent de bon matí no està mai de bon humor. Segurament hi hagi opinions per tots els gustos, però la regla general és aquesta. No tenim paciència, o millor dit, descendeix el nostre nivell de tolerància. Pq? Suposo pq estem allà, tots, amb un mateix objectiu, arribar a la feina. A les 8:40h ja us informo que és pràcticament impossible agafar un autobús a la zona de Sant Gervasi per baixar a Diagonal. Exactament són deu minuts, tenint en compte les quatre parades que fa entre casa meva i la feina. Per tant seguint aquesta teoria hauria d'arribar aviat cada dia. Però la realitat és molt diferent. L'autobús no passa mai a la mateixa hora, puc estar fins a 15min esperant, jo i tres-centes persones més. Ja que a mida que s'acosten les 9h la cosa s'intensifica. Suposant que arriba un autobús a temps, la gent es posa nerviosa, només veure'l girar la cantonada. El veus venir, intentant visualitzar el seu interior, i la teva fortuna es decideix quan veus enclastat contra el vidre del davant un parell d’abrics. Llavors saps que inevitablement hauràs de lluitar per guanyar-te un lloc dins. Evidentment hi ha dies en els que inexplicablement la cosa és més tranquil•la i fins i tot pots seure en algun seient. Avui, per això, no ha estat un d'aquest dies.
Avui la cosa pintava complicada, quan les portes del bús han tancat i tots com sardines ens hem agafat on hem pogut, creia que no podria ser pitjor. Però en la següent parada m'he adonat que m’equivocava. Just darrera meu hi tenia un senyor, un senyor d'uns cinquanta i tants d'anys. Amb un abric de color camel. Sí, potser són detalls sense importància però és el màxim que he arribat a veure del meu mal son.
Degut a un embús en la primera porta de sortida, la gent encara estàvem a mig camí, sense poder passar. Normalment t'ho fas venir bé, i entre una empenteta per aquí, un "Twister" per allà, arribes a lloc. Però avui ha estat impossible, amb les conseqüències que per desgracia m'ha tocat patir.
El senyor s'ha posat nerviós, hi ha començat a escridassar-nos a la gent que estàvem allà que tiréssim cap enredera que hi havia més lloc. Mentre que al mateix temps, ha començat també a empentant-me. No eren empentes amb les mans, no hi havia lloc per gesticular tant. Era encara més molest ja que ho feia amb el seu propi cos, intentava avançar com un tanc, arrollant tot allò que hi havia al seu pas. Ha estat protestant i empentant-me des de San Eusebi fins a Diagonal que ha trobat un seient i s'ha quedat tranquil. Tranquil ell pq a mi m'ha posat d'un mal humor que no us podeu imaginar. He estat apunt de girar-me i enfrontar-me amb ell, clar que amb tan de públic com tenia m'he tallat. Però he de dir que m'he quedat amb les ganes, amb les ganes de desfogar-me, de dir-li que no eren hores de posar de mal humor a la gent. Que hem semblava molt bé que vulgues reorganitzar la distribució del bús però quina culpa tenia jo d'aguantar el seu abús d'espai personal??????!!!!!!!
Ufffff....

L'edat de la Inocencia

Tenir fe en les coses, tenir fe en el món. Revisant fotografies antigues, i entenc per antiga tot allò abans d'ara, m'he vist a mi mateixa, en un jo que ja no reconec. Però m'ha agradat veure la felicitat als meus ulls, i un alè d'esperança m'ha envaït, per un segon, per un instant. Creient de nou en l'edat de la innocència, en que tot podria ser, en que la vida és un cercle i el meu encara s'ha de tancar. Espero un cop quedi segellat el destí, dins hi quedin tots aquells a qui estimo i no vull perdre.

El tic-tac apreta cada vegada més, ofega en dies com aquest, i els somnis desapareixen. El temps es fa relatiu i cau sobre nosaltres preguntant-nos cap a on anem. I el caminar, inert en nosaltres, fa que avui sigui només un dia per oblidar. Potser demà, de moment un altre dia perdut.

Al fin juntos

Hay cosas que quiero, cosas que no digo a nadie por temor a que no ocurran. Pero son cosas de Algún Día. Como, por ejemplo, algún día quiero enamorarme. Algún día quiero casarme con la mujer de la que me enamore. Algún día quiero tener una familia y un hogar. Algún día quiero que mis hijos irrumpan en mi dormitorio a las seis de la mañana del domingo y me despierten tal y como yo hacía con mis padres. Pero Algún Día no es ahora. Que yo sepa, este algún día podría no llegar.

"Al fin juntos".