Qui ets, nàufrag de
somriures fàcils.
Asseguda sobre un núvol, i no de color groc, escolto el trànsit dels carrers, les obres, la gent. Tot un xivarri que arriba fins aquí i no em deixa descansar. I jo que m'havia escapat cel amunt. Fa dies que sento els braços rígids i com més els miro més semblen ales d'avió, s'han tornat platejat i tot. Crec que m'hauria de preocupar però no se per quin motiu sento que he d'aixecar el vol. Penso que hagués estat més senzill si tingués plomes, però de plomes no m'han sortit. Bé, agafaré el passaport per si de cas en qualsevol moment el canvi s'accentua.
Tinc clar que m'obsessiono amb les coses, amb els objectes i no focalitzo un camí en concret a seguir. Sóc com una estampida que poc abasta i molt destrueix. Un dia em llevo i resulta que el meu objectiu s'ha convertit en pots de vidre, els col·lecciono a milers per tota la casa. Ocupen prestatges, taules, cadires i fins i tot el terra n'és ple. Pots de vidre de totes les mides i formes, amb tapa i sense tapa. Pots de conserva i de melmelada, pots de vidre transparent o de colors. I quan ja crec que tinc tots els pots de vidre del món, la passió desapareix i es tornen avorrits, silenciosos, obstacles a saltar per anar al bany. Fins i tot el gat sento com camina amb una pota dins d'un dels pots de vidre. Desperto d'un somni de vidre i ja no em semblen tan bonics. Passo la tarda desanimada al sofà contemplant com el dia es mor rere la llum, sento que m'he deixat portar per una obsessió absurda que s'ha esvaït tan ràpid com va arribar.
He hagut de dinar de presa i
corrents per compensar l'estona sota la pluja. I per un moment, entretinguda en
separar els pèsols de l’arròs, m'ha vingut al cap una imatge. Hi haurà nàufrags
que voldran llegir entre línies, però de segur que s'equivoquen. Només existeix
un tu i un jo tan lluny ja en el temps, i tan curt en la memòria, que formes
part dels si un dia va ser veritat. Doncs bé, recordo un bar, no el bar en sí
si no un simple bar, o potser han estat tots els bars. Una taula per a dos i un
parell de cerveses. Saps que no m'agrada la cervesa. I xerrant pels colzes
aprofito per despistar-me i només fer un glop amarg entre rialles. Sort que
sempre estàs tu per fer un canvi subtil i no deixar-me malament davant del
cambrer. Somric, com ho feia, cap a mi pq ningú ho pugui veure, que un moment
així serà meu per sempre. I segueixo escollint pèsols mentre a fora la gent encara busca el sol.
Amanece gris en julio, amanece con lluvia en
las ventanas. Solo cabe esperar que aparezcas de nuevo con un cesto lleno de
caramelos. Han podrido tu recuerdo, ensuciado mi memoria, traicionado mi honor.
La vergüenza acuna mis noches de silencioso olvido. No tengo perdón que
repartir a aquellos que me sentenciaron sin pruebas al destierro y a la ignorancia
del delito. No tienen cabida en mi vida, son humo que se lleva el viento.
En aquest estiu que no vol
arribar, amb la gent tan preocupada per si ens hem quedat atrapats en la boira
del hivern, sense Utingamis que ens vinguin a rescatar, aquesta nit he dormit a
la fresca. Una brisa suau corria per la casa, entrava per la finestra un xic
oberta i reciclava l'aire viciat de la nit. Avui tots per fi hem pogut dormir
en pau, sense plors a mitja nit per no poder dormir, inconvenients de viure a
Barcelona i no tenir aire acondicionat. El cel enfadat i una fina pluja
colpejava els vidres plens de pols. He obert un ull, la foscor ho regnava tot i
de la mà del silenci acotxaven el somni dels infants. Moc els peus sota els llençols,
la son torna a mi i perdo de nou consciència del món. 
Encens
el televisor i poses les noticies per error, que trobes?? Desgràcies, només que
desgràcies. Suposo que les coses bones no venen o potser, simplement, no
existeixen. Sí, potser sí que és un punt de vista molt negatiu. Però s'obre un
debat intern cada vegada que veig com som capaços, els uns i els altres, de fer el
que fem. M'espanta la idea que algun dia la violència, el caos, pugui tornar a
regnar pels nostres carrers. Que ens diferencia dels nostres veïns? D'altres països
en guerra? Quan veus com míssils, armes nuclears, nens soldats, violacions,
saquejos... s’exhibeixen com a signes de poder davant els ulls del món. Som el
nostre propi depredador. En algun moment perdem la capacitat d'empatitzar, de
socialitzar, perdem la nostra pròpia humanitat i ens transformem en essers
obscurs afamats de poder o del que sigui que busquem.
Tu ja no hi ets i floriran les roses, 
Heu tingut mai la sensació de
poder escoltar en el vent els somnis del demà??
