La última cançó de l'any...

És una cançó vella, que segurament a molts no els hi sonarà... però és la dolça cançó que sonará en l'últim segon de l'any.

Heu vist on han fet el videoclip???? De que hem sona... el món és un mocador plè de retrobaments.

Balance de un año para olvidar

Se acerca el final de un año para olvidar. Un año que exala ya sus ultimas horas. Y al echar la vista atràs, no veo más que vacio, un gran vacio. Mi corazón se parte justo por la mitad. Me pregunto como un año que empezó con tantas ilusiones, con tantos sueños a estrenar muere hoy tan solo. Hace justo un año me encontraba en el mismo lugar, con la misma gente, bajo la misma luz y agradecía a un dios que traiciona la fe, todo lo que en el camino me había hecho encontrar. Y aun siendo la misma persona que fui, hoy no tengo por lo que brindar. Ya no tengo sueños que alcanzar. Miro a mi alrededor y pienso que tal vez la perdida del corazon sea una baja mínima en la guerra de la vida. Que la nostalgia se apodere de los días sea un sacrificio menor si con ello he conseguido un año más burlar ese adiós, ese adiós para siempre que algun día se que tiene que llegar. Y al comer la ultima uva por fin se que todo terminará, todo al fin habrá llegado a su final.

Quizas este año que entra tenga la virtud de no poderse dividir.

Santa Claus llego a la ciudad

Miles de luces cuelgan de calles y casas. La Navidad se fue y la noche vieja se llevará al fin un año que paso tan rapido como todos sus predecesores. Y unas nuevas puertas se abriran dejando entrever unos viejos y nuevos sueños. Toda la esperanza e ilusion renacerá, traiendo con sigo esa fe que a veces tanto cuesta de encontrar. Una lagrima por cada uva, un pensamiento por cada campanada. Aunque en ese mismo instante los telefonos dejen de funcionar y nunca llegue esa nueva luz, Feliz 2007 y que los deseos más ocultos ( esos que no nos atrevemos a confesar) se hagan realidad.

Let me out

Hay quien hace terapia para exorcitar las penas, la nostalgia y toda esa mezcla de sentimientos que trae el fin de año. Sencillamente hay quienes no estamos preparados para asumir el paso del tiempo sobre nuestra piel. Me encanta esta canción, libera el espiritu...

Una clau blava.

Des de feia dies que hem rondava pel cap una idea. I per fi ahir la vaig posar en practica. Des de el moment en que ens van donar les claus del nostre pis, que desconeixíem l'utilitat que tenia una clau de color blau. Que no obria cap porta ni tancava ferides ( o potser si??). La del portal no era, la de la bústia tampoc, la de la porta de casa ni s’assemblava i la del baldó ni per casualitat. Total, que ja donàvem per oblidada la porta misteriosa que obria aquella clau. Fins que de cop, com una llumeta en mig de la foscor, se’m va aparèixer per art de màgia la única porta que no havíem previst, la única amb la que ningú comptava. I ahir vam trobar la porta just al lloc que pensava, però val a dir que ni per casualitat estava preparada pel que estava a punt de viure...

Aprofitant la presència d’en Dani que vam baixar totes les caixes als contenidors i al pujar la Marta i jo cap amunt, en comptes del 2 li dic que apreti l’últim botó que marca l’ascensor. I de mica en mica, tal i com ho fan tots els vells ascensors de principis de segle passat anàvem pujant pis a pis. Al arribar al cap de munt vam haver de seguir pujant a peu l’últim tramp d’escales, mig a les fosques, pq allà no hi va mai ningú. I tal i com sabia allà estava la porta, volia creure que la obriria, tenia por de que no fos així. Però la clau va entrar suaument i va girar dins el pany. I al obrir, increïblement ja estàvem al terrat. La olor, les formes, el paisatge, tot era igual que fa vint anys, igual que l’últim terrat de Barcelona que vaig trepitjar. Montjuic il·luminat a les nostres esquenes ens ha promès San Joans engalanats, nits a la fresca i sopars entre espelmes. Ens ha parlat de estius calorosos i tardes prenent el sol. Quantes promeses només obrir aquella porta, quans somnis en un instant. Acabo de descobrir un altre racó d’aquest món al que m’agradaria tornar...

Similituts

D'acord, pocs creuran que pot existir alguna similitut entre ella i jo. Entre l'estereotip de la bellesa i jo. I segurament tinguin raó. Ni tinc el nas com una avellana, ni la cara rodona, ni tan sols semblo simpàtica... je je je però el que si que tinc són uns guants iguals, "estupendos de la muerte", guardats en el fons de l'armari esperant, d'una vegada per totes, que arribi el fred esperat. No seré alta ni faré una 34 de pantalons, però contenta un rato!

Sense paraules

Com cada divendres algu te la delicadesa de pintar un somriure en el rostre de molta gent. Avui per la seva dedicació i en honor a la veritat no puc més que reproduir les seves paraules.

"Avui es el dia de resums i de propòsits, del ahir mes pròxim i del demà anyal o, potser ,de tot plegat.....despedim l'any natural amb un poema adient de Benedetti.

Viceversa
Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte.
Tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte.
Tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte.
o sea,
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Mario Benedetti"

A tots aquells que els divendres els sembla un dia especial...

En las profundidades

Recuerdas esa sensación? Una tarde de verano cualquiera, tan larga como el mismo verano. Jugando cerca del mar sin importar ni una sola de las preocupaciones del mundo. Una paz inmensa recubierta de FrigoPie, tiñe de dorado la piel infantil. Tan suficiente el aire para ser feliz. Y bajo el agua el silencio, una nada que engulle hasta el pensamiento y flotas. Cada parte de tu cuerpo en suspensión entre millones de gotas de agua, al compás de una danza tan vieja como la vida misma. Baila sin parar el mar a tú alrededor y tu danzas con él. Como un viejo amante acaricia la piel y te transporta a mundos aun por imaginar. Y es en ese mismo instante que el tiempo se detiene, burlándose de ti, de todos. Concediendo la eternidad en un segundo, la luz venciendo a la oscuridad. Y al consumir el poco aire que quedaba, al salir de nuevo a la superficie, el mundo gira de nuevo y todo vuelve a empezar.

Ca la Cinta

Bufa el vent contra les finestres, nits de fred a la bora del foc, Nadals ja oblidats.

Passeu, passeu dins un record sense fer soroll, de puntetes y encongits.


Perduts entre els llençols dormen els somnis y les coses petites.

Por fin un año más

Mis estrellas brillan hoy con otra luz, con otro andar. Llenáis mis días de paz y guerra, de calma y tempestad. Existe un perdón para cada culpa entre vuestros abrazos y vuestros llantos. Porque a pesar de odiar me enseñáis que en el mundo cabe la esperanza de un final feliz. Y a menudo no os digo lo mucho que os necesito ni lo mucho que os amo. Y se que por muy fría que sea hoy la noche de esta Navidad siempre habrá un pastel de chocolate para empezar. Por cada culpa que pesa sobre mi, por cada error en mi vida, por cada paso en falso, por todas esas veces que no os he querido escuchar y he antepuesto mi egoísmo, por todos y cada uno de mis pecados os pido perdón, hoy, en silencio. Quizás algún día si leéis estas líneas sepáis que me siguen gustando esos macarrones que solo tu sabes hacer y los destellos de bondad que tanto intentas ocultar...

Un viejo recuredo

Los años se suceden uno tras otro, pero siguen habiendo cosas que no canvian que son constantes a lo largo de una vida. Recuerdos que hoy comparto de caricias del ayer con alguien tan diminuto y blanco como un quesito. Y ese otro alguien que no le importa ponerse el sombrero del nuevo disfraz para hacerle sonreir, como tantas otras veces hizo con nosotros...

Noche Buena

Mmmmmmmmmmm.......
Hoy tocaban gambas!!!!!!


Ups!!!! Donde estan??? ;p

Peces de ciudad

A veces no es malo querer huir, escapar hacía ese mañana que seguro llegará.

Sopar de Roca

Malgrat les poques espectatives que teniem d'aquest sopar va ser genial!!!! Aquí us poso fotos pq vegeu les cares de pamfiles que fem. Les tres Maries, que casualitats de la vida ens va tocar juntes!!!! Je je je I no vam fer trampes ;p

Les tres Maries.

La peña l'esperdeña

(Anna mira qui hi ha radera meu!!!! Mr Rinxuls)

Superman of Girona

Dancing Queen

Un lugar a descubrir...

Estas Navidades, un año más el sueño de volver se pospone indefinidamente. Se pospone hasta nuevo aviso. Este año tampoco habrá luces sobre el Tamesis, ni christmas en Oxford street. Esta vez el sueño de volver se pierde más allá de primavera. Los paseos por St. James Parck i la visita obligada a West Bromptom tendran que ser de nuevo con la brisa fresca de una tarde abril. Nuevos destinos se avecinan, en silencio permaneceran hasta su llegada...

Tu Recuerdo

Quizas por saber todo lo que se, esta canción es algo más que una simple cancion.

B'ham 2005

Otro tiempo, otro lugar, otras personas a las que olvidar... Jamàs el tiempo fué justo con los hombres. Jamás alguien perdió tanto sin querer...

Aviso para navegantes

sí, quien avisa no es traidor...

Despúes de estar des de agosto sin camara, debido a un pequeño desliz en Italia ( y nunca mejor dicho ;p ) por fin en breve podré volver a robar al tiempo parte de lo que él nos roba a todos nosotros. En breve mi mundo volverá a ser lo que era, volverá a detenerse cada vez que mi corazón desee...

Pais Basc

Gràcies per ser sempre el meu suport, el meu motor, la meva esperança. Per estar en cadascún dels sopars i radera cada somriure. Per totes les nits plenes de bombolles de Lambrusco i pots buits Häagens Dazs. Gràcies per fer-me obrir els ulls i per totes i cadascuna de les Terapies de Xocolata. Per les tardes de crepes i per deixar-me organitzar totes les festes sorpresa (inclús les meves). Gràcies per repetir-me constantment que jo mereixo quelcom millor, per no deixar-me caure pendent aball i ofegar-me en la inmensa mar blava.

A totes vosaltres, a les que surtiu i a les que no. Amb les que comparteixo pis i vida, amb les que comparteixo el record i somni de tornar a pendre el sol a Londres en Juliol a totes vosaltres gràcies.

Little Star

Little star
So you had to go
You must have wanted him to know
You must have wanted the world to know
Poor little thing
And now they know

Little star
I had to close my eyes
There was a fire at the warehouse
They're always waiting for a thing like this
Came traveling from all over town
For you, little star

Little star
So you had to go
You must have wanted him to know
You must have wanted the world to know
Poor little thing
And now they know

Laudamus adoramus te domine
Laudamus benedicimus domine deus
Laudamus benedicimus domine deus
Cum sancto spiritu in gloria dei patris

For you, little star

Don Nadie

Don Nadie, siempre ha sido el reflejo de la soledad que me acompanya. Mi yo oculto, aquel que nunca nadie ha visto jamàs. Aquel que ama y pierde, aquel que sueña y despierta, aquel que siente frío y jamàs ha visto la luz del sol. Nadie es ese ser intangible que amo y protego del mundo exterior. Es esa niña que aun juega en la arena cerca del mar y cree que tal vez las sierenas la vengan a buscar. Nadie al fin y al cabo soy yo. Esa que anda con mirada esquiva, dejando un rastro de oscuridad.

Caminant sobre les aigües

Dilluns, primera hora del matí i he rebut un mail d'algú al qui per coses de la vida estimo moltíssim. I qui inesperadament ha posat pau a la meva anima. Tenia por de que m’hagués pres per boja, de vegades reacciono massa impulsivament i fico la pota fins al fons. Però se m’oblida que la gent que ens estima sempre fa la vista grossa pq l’amor SEMPRE compensa. Segurament a partir d’ara mesuraré les meves paraules, però m’agrada pensar que potser algun dia ell llegirà tot el que escric. La meva mare diu que sóc molt melodramàtica i que tinc tendència a la tragèdia, però el dolor fa que les paraules flueixin lliures. Sempre ha estat una inspiració per a mi.

I si algo bo he tret de tot aquest dolor, tot i que aquest hagi trencat la fe que tenia en el món, ha estat conèixer a persones que mai havia pensat que existien, persones bones de cor i anima, de paraules i de fets. Una vegada vaig somniar que podia formar part de les seves vides... però tot somni te un despertar.

Petons des de l’altre banda.

Us convido a un café.

Divendres per la tarda, el despatx està buit i muntanyes de papers s’acumulen a la taula. Desembre i fa un dia gris. Els núvols amenacen pluja i la resta del món està pels carrers entre llums de colors, comprant regals de Nadal. Tinc un objectiu clar, però costa de trobar. Amb lo difícil que és trobar el regal adequat per la persona adequada i un cop el tens pensat resulta que no saps on anar-los a comprar. I el que ens passa a tots, resulta que no tens tot el temps que li voldries dedicar. I llavors és quan apareixen les presses, l’estrès, l’agonia i finalment el deliri. Veure’t envoltat de gent desconeguda que està en la teva mateixa situació. Tots a munt i avall carregats de bosses, enfundats en llargs abrics i cares tenses. I és llavors quan decideixes que fins aquí has arribat. Dones mitja volta i camines carrer amunt, plaça amunt, passeig amunt... i un somriure estúpid t’apareix a la cara quan sense ni tan sols adonar-te estàs plantat davant del bar de sempre, on dins hi trobaràs a la teva gent. On el temps no importa i el Nadal és només un tema més a parlar entre rialles. Pufff per fi arriba una mica de pau en aquesta ciutat...

Hasta la Luna y más allá.

Crec que de vegades hauria de mesurar les meves paraules. Però que és la vida si no una gran tragèdia on la comèdia i el drama dansen al nostre voltant sense importar-li els nostres sentiments, rient-se de nosaltres per totes les llàgrimes besades, per totes les carícies fugades. No em disculparé per sentir el que sento, no ho puc evitar. Però mai ha estat la meva intenció fe mal a tota la gent que estimo i aprecio (i seguint el meu instint, la meva forma de ser) que estimo i aprecio amb tot el cor, pq omplen la meva vida de petites estrelles que guardo en una caixeta petita on el temps és mort i el silenci reina en la foscor.

Más adelante

A veces me sorprendo a mi misma intentando recordar el tacto de su piel bajo mis manos. Sentir de nuevo el calor de su cuerpo en mi mejilla. O la paz de quedarme dormida a su lado en el sofa una tarde de domingo. Tengo fe, una fe inutil e inmensa que me ayuda en silencio a avanzar hacia un "más adelante" que no quiere llegar. Hay cosas en la vida que una sabe, es un porque si, que te hace ir contra corriente. Y aunque el mundo entero diga NO. Tu sabes que al final no sera asi, o quizas si. Mi cuerpo entero se rebela ante esa realidad que no quiere ver, que no quiere sentir. Yo jamás debí sobrevivir a todo esto. Cierro los ojos y dejo que el tiempo transcurra, meciendome en el viento de un ayer con aroma a manzanas de caramelo y algodon de azucar. Vuelve a ser Navidad, las luces brillan de nuevo y el frio se cuela ya debajo del abrigo. Paseo por calles nuevas en busca de paz. En busca de nuevos deseos para regalar. Cierros los ojos, es momento de soñar, esta vez rezo para no despertar.

Una deuda

Sashimi

Nigiri sushi

Aunque en estos ultimos días la tv no deja de mostrar-nos distintos ejemplares de parasitos residentes en el pescado crudo. No puedo dejar de disfrutar de un buen "Sakura". De sus platos y de cada uno de los momentos vividos allí.

Un año más

Per a tots aquells que no vaig feliçitar, als que vaig oblidar y als que no tocava ja felicitar....

Com que ja ha arribat la felicitació oficial d’aquesta casa, aprofito per saludar-vos a tots, desitjar-vos Bon Nadal i un feliç any nou. Tot i que resulta estrany ja que encara tenim a guardats els abrics i bufandes. Que aquest 2007 que entra sigui tot allò que espereu i somnieu. Que l’alegria i l’esperança il·lumini el camí a seguir, i que les desgràcies i dies grisos dormin en el fons de l’armari. Si no ens toques la loteria tenir la fe suficient com per intentar-ho l’any que ve. Que tots aquells que comenceu amb canvis us portin a bon port, tot i que de vegades un només és feliç tornant a casa. Mengeu tan com vulgueu que l’operació bikini no comença fins al Juny i sobretot si beveu no agafeu el cotxe, que tot i que la vida ens porta per camins diferents m’alegra saber que sempre esteu a l’altre extrem de la línia.
Cada gra de raïm per un record vostre, per un moment de retrobaments en un futur. Us desitjo tot lo bo i millor d’aquest món, de tot cor, gràcies per ser-hi sempre.

Un peto i una abraçada.

A volar

...Y el despues.

El antes...

Guillem Tell

Por fin ya tenemos piso!!! Tanto esfuerzo se ve recompensado con un maravilloso lugar al que aun no puedo llamar hogar. Se mezclan sentimientos, sueños e ilusiones. Mi rincon donde ocultarme del mundo y de mi pasado. Un refugio donde la tempestad no sabe llegar. Donde los barcos no pueden anclar. Mi libertad.

Medio año despues...

Quien es ese extraño rostro que no conozco, que he perdido, que he olvidado... Te marchaste una noche para no regresar, y se que no volveràs, quien eres??? Despues de todo, despues de ti, despues de mi, vuelvo al fin a sonreir. Pues el tiempo nos ha llevado lejos, demasiado lejos para regresar. Ya ni siquiera soy capaz de reconocerme en el espejo, ya no queda más de mi que la sombra de lo que fui. Hoy amanece de nuevo ante mi una vida llena de sueños por estrenar.

Una ventana...

Ando el pasado, andando ya pasos de un ayer que no quiere volver. Absorbiendo los detalles que no parecían ser importantes y hoy rescato del olvido mi alma perdida entre sabanas vacías. Hay mañanas en las que la esperanza hace de las suyas y habla al corazón de sueños improbables que jamás volverán. Le habla de caricias y de espaldas, le habla de ojos y sonrisas. Le habla de silencios en la oscuridad y amaneceres con Sinatra. Le cuenta bajito mentiras para volver a verlo feliz. Tan feliz como el ayer.
Corazón, alma y deseo, mis yos mentirosos, que la razón no perdona. Todos ellos me traicionan una vez y otra, llenando mis días de tu cara, de tu olor, de tu piel sobre mi piel. De tu pie en medio de la noche, buscándome. Buscándome como hoy te busco... volveré a un Londres gris, paseando mi llanto entre luces y lluvia. Soñando libre con encontrarte al doblar la esquina. Pq por más que lo intento mi cuerpo no quiere dejarte de querer.

Una tarda a la platja

Un despertar en mig de Borredà.

El despatx, tot serietat...

Vaya pintes!!!! Que porto je je je Sort que era un divendres

De mil festes amb la gent de Roca

Fent de Japos!!!!No anem begudes, ho juro ;p

Sushi!!!!!!!! Per fi torno a menjar-ne...

Nits d'estiu a la bora del mar

Un dia de primavera

És un dia de primavera qualsevol, el sol brilla després d’un llarg hivern. Asseguda al seient d’acompanyant tinc la finestra oberta i l’aire fresc entra a glopades despentinant els cabells. Baixant per un dels carrers anem a parar a la gasolinera. El cel d’un blau nítid fa promeses de llargues hores de felicitat als peus dels Pirineus. Acabo de posar la banda sonora ideal per arrodonir aquest instant que segurament recordi la resta de la meva vida. No te res d’especial i ho te tot, només cal veure qui porto al costat per adonar-me de lo meravellosa que de vegades pot ser la vida. De lo poc que es necessita per ser absoluta i rotundament feliç. Si em poses a cridar ara mateix la gent em prendria per boja, però voldria que el món sàpigues el meu secret. Un secret que se m’escapa per la mirada, per les mans, per cada un dels racons del meu cos. No pot ser que això pugui tenir un final, un punt i apart que faci canviar el cel blau. Les coses que són han de ser sempre i per sempre. Un gelat de xocolata no s'hauria d'acabar mai i el teu somriure tampoc.

Una setmana santa qualsevol

Us convido a passejar per un record, només deixeu-vos portar per una carretera grisa sobre el mar, amenaçadors núvols de tempesta que ploren al passar... no tingueu presa en tornar.

Sueños

Una historia te contaré, más nunca fue secreto, más nunca fue invento. Una historia de soledad, de amistad, de reconciliación. Sueño que se repetía una y otra vez, sueño en el que tú ya no estabas en el que ya no me amabas. Soledad, te vi venir y aun así nunca creí que fueras a llegar. Trayendo a mi vida amores en pasivo, aguas mansas mis días y noches de tempestad para uno. Cubriendo con un manto silencioso el futuro. Y a pesar de mis pesares, de los andares sin gracia y fuentes secas, más allá de Orión, donde en un barco, me juraron nacía la estación de los sueños, una luz brillará. Y ojos que miran ojos ya mirados, ya conocidos, regresaran de amarillo y esperanza. Llevando en secreto flores, lindas flores rojas, en una maleta vieja azul, como el día, como ese día. Será ese mismo instante el que me devuelva la vida, a una vida ya sin sueño. Mi vida

La fi d'una era...

Reunions entre cares amigues, rialles i més rialles en mig de la foscor d'una tardor que ha deixat de ser bonica. Inicis de periodes incerts entre camins sense destí. Cors ofegats en mars de dolor. L'esperança ha desaparegut rera el vel de la matinada. Somnis d'un ahir gris entre les pestanyes que s'enreden mandrosos de nous dies.

He suplicat que tornis tantes vegades que les paraules ja no dessitgen ni ser pensades, segueix el teu cami, jo ja he començat a viure el meu, adeu...

ilbd

Añoranzas

No creas, te entiendo... todos necessitamos una persona que nos quira por lo que somos, que nos respete y adore. Todos buscamos esa pesona... yo crei encontrar-la. Me aferre a ella y mirame donde he acabado, en el cubo de la basura pq se cansaron del juguete viejo, feo y gordo.

Yo sin ti...

Mañana saldrá de nuevo el sol por un horizonte gris. Mañana será un día nuevo en mi vida, cumple meses mi dolor. La nostalgia reina en mi vida, dueña y señora de cada uno de mis sueños. Sin querer aun espero que llegue el viernes, la tarde del viernes que siempre me lleva a tí. Que larga se me está haciendo esta semana, una semana que mañana cumplirá cuatro largos meses. Meses de espera y esperanzas.

Y sin saber aun muy bien porque, mis sueños danzan cada noche por playas perdidas en julio, llena de colores, llena de fuegos artificiales iluminando tu rostro, quizas los sueños no sean más que recurdos de un ayer que ya no volverá.

Hoy como ayer aun te echo de menos...

Alejandro Fernandez.

le baje las estrellas de un solo golpe
tal vez ese fue mi error
le ofrecí cada día y cada noche
el alma y el corazón
pero no le basto
no fue suficiente no quiso quererme como le quise yo.
Que voy hacer con todo este amor
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón
Que voy a hacer sin su amor
que voy a hacer con mi amor
Se alejo de mi vida de un solo golpe
se fue sin decirme adios
me rompió la sonrisa las ilusiones
el alma y el corazón
le di todo mi amor y no fue sufriente
no quiso quererme como le quise yo
Que voy hacer con todo este amor
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón
Que voy a hacer sin su amor
que voy a hacer con mi amor.
que no cabe en mi pecho
que me cala los huesos
que se ahoga en este mar de dolor
que me quema la carne y que me hierve la sangre
que me esta partiendo en dos la razón

Proxima parada: London!!!

Si, si com ho sentiu, ja estic mirant vols per anar a Londres per Christmas!!!!!
En fin, que de totes maneres era algo que jo volia fer, només jo, oi?

Pre-Italia

Marxo, fugint de tu a terres italianes. Per no trobar-me "llunes de Vallirana" en les meves nits. No puc soportar més el dolor, de tot el que mai has sentit per mi. Ironies de la vida, el buit que tu havies de sentir per no tenir-me entre els teus dies, resulta que també me l'has passat barrejat entre les fotos i records d'un ahir que era tot nostre. El temps no difumina, ni tanca ferides. T'odio!!!!!!!!!!

Per fer de la meva vida només dies grisos. Només et dessitjo tota la desgracia que has fet caure sobre mi. Espero que tinguis el cor trencat la resta de la teva vida, és al que m'has condemnat per obligar-me a estimar-te. Llunes de sang contemplin els teus ulls, sang d'un cor que mai més tornarà a veure la llum del sol brillar sobre tempestes d'estiu a la bora del mar. En la foguera de Sant Joan cremaran les fotos d'un pasat que per mi ja no exiteix i no ho ha fet mai. I deixaré de tenir com a banda sonora la música del Bruce, que mai m'ha agradat.

Cartes de Socors a una bona amiga

Estic aquí ben sola en el despatx!!! El dia és una merda, ho puc veure a través de la finestra que hi ha al final del passadís... i el meu cap està com ell, molt ennuvolat!!!!!!!! No paro de pensar amb ell! Pq??? "Amiga", NO tornarà!!!!!!!!!!! I m’ofego més que mai... segurament estigui ja a B____, aquest finde son ja les festes. Tothom estarà allà dalt menys jo, que ja no hi pinto res, si és que alguna vegada he pintat algo.I rellegint algun mail seu, bé, dels seus últims mails, pq fa com un mes que no tinc noticies seves, m’estic morint. I jo no penso trucar-lo, se que no puc fer-ho, per dignitat, per orgull, pq ja no hi ha res a fer. Estic farta cansada de tan pensar i pensar, no tornarà, mai més, no tornarà, mai més... pq no m’entra en el cap??? S’ha mort, se que és com si s’hagués mort, pq encara sento tot això per ell. Pq mai se m’ha tingut en compte??? Jo sí l’estimava, jo si que estava enamorada d'ell, i encara ho estic, pq he estat jo la que ha perdut tant???? Pq no han valgut per a res tots els meus sentiments???? Se que el món no s’acaba, que segueix girant sense mi, sense ell, sense els dos. "Amiga" pq???? No tornarà, i no suporto la idea de no veure’l. Saps fa 72 dies que no el veig, que el vaig perdre...Joder!!!!!!!!!!!!!!!!!! No puc més.... Estic tant morta de fastig que no se que fer... i només son les 11 del matí. Sort que demà marxo, pq no suporto estar tan a prop seu... Ja ja ja bé, quan dic a prop és en sentit figurat ;p Totes les cançons parlen de mi, quina tonteria oi??? Doncs no, t’ho dic en serio. "Amiga", jo només volia ser feliç, amb ell. Que tinc tan dolent???? Que he fet tan malament, tan greu pq em tracti així??? Odio la seva indiferència, no em podria fer més mal ja... o potser si??Necessito un respir, no puc seguir així. Per més que dissimulo tots els dies penso en ell, involuntàriament torna a mi, un moment, una cara, un lloc, una sensació... els records s’amunteguen els uns amb els altres per passar la llista del dia, i mai en falta cap, al contrari cada dia apareixen records nous, coses que no havia tornat ni pensar... Sento atabalar-te amb les meves cabòries quan tu tens problemes de veritat, es que no sabia a qui escriure...


Resposta:

Meri, sé que quan llegeixis aquest mail ja seràs de nou a casa hauràs tornat de la teva falsa fugida a Milà, i dic falsa, perquè tant tu com jo sabem que per més distància que posis entre tu i ell no et servirà de res, no són els quilòmetres els que et tenen atrapada és el teu cor que no et permet mirar endavant. Podries anar a l’altra punta del món i et seguiries sentint igual de desgraciada. Saps que no puc dir que sé el que sents perquè no seria veritat, però si que et puc dir que hem sap molt greu veure’t així i no saber que fer per ajudar-te. Sé que per més que et digui que tot passarà i que ni ell ni ningú val tant com perquè ho passis tan malament, no et servirà, no seran més que frases tòpiques que has escoltat i tu mateixa t’has repetit mil vegades, igual com dir-te que ja està bé d'autocompadir-se, que un simple noi no pot amargar-te la vida, o mil frases que ja coneixes, però que encara no ets capaç d'interioritzar,i fins que no te les creguis i estiguis totalment segura de tu mateixa, sabent que no necessites cap "ell" al teu costat, que tu sola tens tota la força per tirar endavant i ser qui sempre has somiat, res tindrà sentit, has de creure en tu de la mateixa manera que totes nosaltres hi creiem, però cal que siguis tu. Nosaltres no podem fer les coses per tu ni podem sentir el q sents tu, x això no sé com et sents, només sé que ens tens al teu costat per aguantar qualsevol cabòria, però és l’única cosa que podem fer, estar al teu costa i intentar que no t’enfonsis, xò només això, intentar-ho tu ets qui ha d’aprendre a viure sense ell, deslligat d’ell i del que éreu perquè ja no hi ha res a fer, no et facis mal pensant en els bons i els mals moments, ja han passat, punt. Ara és hora de mirar endavant per difícil q sigui i impossible que sembli d’aconseguir-ho, ho has de fer, i ho has de fer tu sola i abans no et faci més mal.

Gràcies per tot, per ser-hi sempre, per escoltar-me sempre, per recolzar-me sempre...

Conte d'estiu

La Meri s’estima en Jordi, creu que no serà ningú sense ell. Mira les fotografies i sap que mai deixarà d’estimar-lo. Cursilades com aquestes li ha repetit mil vegades al llarg d’aquests anys, però ell mai no ha contestat. Amb un somriure, resignada , es repeteix que és un noi reservat. Te la vida plena de petits moments que compensen la soledat que sent. La Meri sempre ha procurat estar per quan en Jordi la necessiti. Per coses de la vida en Jordi és massa distret, no la ha vist. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. La Meri i en Jordi semblen feliços, a la seva manera, cadascun en el seu món, o al menys és el que ella creu. Pq la veritat és que en Jordi ara somnia amb una altra Meri, més alta, més maca, més simpatica. En Jordi torna a sentir les papallones que tan anyorava, les que no el deixen dormir per la nit, les que fan que anar a treballar sigui tot una aventura de sentiments. Ara en Jordi dubta, la seva Meri fa temps que va deixar de ser un misteri, ara ja sap que li encanta el sushi, que dorm amb pijama i que no li agrada la formula 1. Sap que es posa molt pesada quan no aconsegueix el que vol, és una capritxosa. Sap també que les nits que la te al costat no el deixarà llegir un llibre tranquilament i pels matins reclamarà la seva atenció d'una manera infantil i egoista. I tot això a ell ja no li fa gracia. En Jordi ja no li agrada la joguina vella, se n'ha cansat. I mentre la Meri somnia amb casetes amb tanca blanca i jardi, ell s'allunya sense fer soroll. De puntetes com un lladre que marxa després de veure que no hi havia res a robar. En Jordi ha pres ja una decisió, vol tornar a ser lluire, amo i senyor de la seva vida, com avans. Ha anat a veure la seva Meri, la que fins ara era només seva. La ha mirat als ulls i sap que no te clar el que vol, sempre ha estat així. Però en Jordi te molt clar el que no vol, i ja no vol a la seva Meri. Li diu que li sap greu, però que mai l'ha estimat com ella l'estima, i sap que no serà capaç mai de fer-ho. La Meri plora, no enten res. En Jordi marxa, s'endinsa en la foscor, puja al cotxe per no tornar. La Meri s'està allà de peu veient com s'allunya, creient que tornarà. Té la tonta esperança de que tornarà, no sap que ja hi ha una altre Meri que fa temps que li ha robat el que ella tan s'ha estimat. Els dies van pasant, i lligats per una corda invisible fan pasar a la vegades les fulles del calendari. En Jordi no ha tornat des de llavors, la Meri ja no creu que ho faci. Tot i que continua mirant per la finestra per si veu el color verd estrident del seu cotxe. Ara la Meri te una nova vida, una vida sense en Jordi. Ell ja no sap que és el que la fa riure, ja no recorda la seva olor, sap que no el perdonarà mai i respecta la seva decisió de borrar-lo de la seva vida. Ell mai llegirà ja un mail seu, tot i que de vegades encara te l'esperança de que al obrir-lo trobi el seu nom. Però mai arriba.
La Meri ja no recorda la seva cara, troba a faltar al seu Jordi, i plora encara totes les nits pensant en tot el que ha perdut. La nostalgia de vegades l'ofega, però ella para respira profundament i torna a començar. Cada dia és una prova de superació, una prova per ella mateixa, es vol demostrar que és capaç de viure sense el seu Jordi.
En Jordi i la Meri no s'han tornat a veure des d'aquell dia, ell ha perdut el compte, ella sap exactament quan fa de tot allò, sempre han estat molt diferents.

Boda Maria

Que difícil és començar a recordar tot el que ens ha portat fins aquí. Se’ns escaparien masses detalls i no seria just oblidar-los.

Les coses al nostre voltant han canviat molt, i nosaltres, des del primer dia a Ca l'Oferill, hem canviat amb elles. Però malgrat els canvis i la pila d’anys que han passat, ens alegra saber que ets una constant en les nostres vides. I que hi ha amistats que ni la distància ni el temps poden deteriorar, tu n’ets la prova. Vas marxar de la plaça del triangle, però mai vas desaparèixer de les nostres vides.

La nostàlgia pesa més en dies com aquests, dies de felicitat i nervis, de plors i de mocs. De sentiments a flor de pell i de tristessa per tot el que voldríem tenir i no tenim per donar-te, però sabent que per a tu la nostra prescència aquí ja és suficient.

Prometem no tornar a cantar la Ramona si ens promets que sempre estaràs a l’altra costat del telèfon, aguantant les nostres paranoies, els nostres disgustos, i les nostres alegries, tal com fins ara sempre has fet. Sàpigues que nosaltres sempre hi serem per a tu.

Hem gastat la nostra infància entre pipes, pilotes d’ handbol i cabanyes. Sabem que ja no tornaran aquells matins baixant juntes cap a l’ escola, intentant travessar una riera que cada dia tenia un color diferent. I malgrat haver perdut tant al llarg d’aquests anys no hi ha dia que no s’escapi un somriure al recordar tots aquells moments que han anat construint i reforçant la nostra amistat i ens han portat fins al dia d’avui.

I Avui estem aquí per tu, davant teu, intentant d’expressar en paraules tot el que sentim i intentant dir.te que t’estimem. I q no importen els plats buits si podem estar al teu costat, celebrant amb tu i en Sergi aquest dia especial. Demostrant al món que també es pot ser feliç.

Hi ha hagut moments difícils i més que vindran, però sabem que juntes podrem superar.los, i que tots els plors desapareixeran en mig de les rialles dels sopars compartits.

Per últim i com a tòpic, però dessitjant.vos.ho de tot cor, sigueu molt feliços, us ho mereixeu.

Sola

La mar estava salda,
marxistes les roses,
calorosa la nit.
El vent murmurava,
la font no plorava,
l’herba cremada pel sol d’estiu.
La vida girava,
la son no arribava,
picaven els mosquits.
Res no passava,
desapareixien ja els somnis d’una nit d’estiu.
El vaixell no tornava,
la tempesta callada i
la soledat governava absoluta
al llarg de les meves nits.

Sola con nadie

Andaba a tu lado soñado, creiendo que amar era ser amado.
Sin ver que moria en vida por un amor que mentia, que ocultaba.
Siempre mirando a trás por si aun me seguias por si aun me querias.
Hoy soy tan libre como hayer, tan agil como niña.
Te marchaste en busca de otros brazos, en busca de mariposas de mil colores.
Hoy aprendo de nuevo a vivir sin ti, sola con nadie.
Amando otros dias, otras noches. Recordando otros sueños que un dia soñé...
Te marchas y los dias son lluvia derramada, son tormentas calladas.
Los dias disuelven el dolor en mis huesos, y quiero gritar y quiero huir al fin de mi.
A veces de noche, cuando ya nadie pude ver, pido a dios que regreses que desees regresar. Pero dios no escucha pequeñeces de alguien que dejo de soñar.

L'últim dia...

Ja mai tornaran els dies en que el teu cotxe apareixia a la porta de casa.
Mai tornaré a trobar el teu peu en mig de la nit, ni les roses de sant Jordi. No m’abraçaré a la teva esquena a la recerca de tempestes d’estiu. S’han acabat els gelat a mitja tarda i les migdiades al sofà. Les carícies en la penombra s’escolen pel pensament avall deixant un regust amarg als llavis. Encara no em faig a la idea que no tornaran els dies en que el teu cotxe apareixia a la porta de casa. Mai tornaré a trobar el teu peu en mig de la nit...

Picnic

Últim any del picnic!!!!
Aniversari de la Patri i meu!!!!

Regal, viatge a Londres amb la familia Cortés!!!!

Un viatge regalat un viatge inesperat.
Londres!!!!! Quines ganes de tornar, emotiu viatge.
Jordi sempre he volgut ensenyar-te els carrers d'aquesta ciutat, fer que t'enamoresis de la seva magia, dels seus racons. Potser així algun dia podriem tornar-hi junts... i qui sap.
Gràcies a tots per fer el meu somni realitat!!!!