Enceneu els altaveus i deixeu-vos portar per la màgia de la cançó...
Octubre, tornar a ser aquí un octubre que plora a estones i altres somriu. Un octubre que porta records d'un passat molt llunyà. Vaig començar a escriure aquest blog assíduament com escapament a les meves idees, al meu dolor. Eren cartes sense destinatari, enviades a un propietari que mai les llegirà. I per contra, he torbat anònims que des de l'altre banda segueixen els meus passos i jo segueixo els seus.
Abans tenia la creença que si hem quedava quieta, molt quieta, casi sense respirar, trobaria el camí de casa, tornaria sobre els passos donats, i jo l'estaria esperant. Quina tonteria oi???
M'encongeixo d'espatlles i somric quan hem diuen que l'hauria de borra definitivament de la meva vida... mai entendran el que va significar per mi.
I és en aquest octubre, que tan m'estimo, que la nostàlgia apreta el cor. S'enganxa a la meva pell i per més que hem renti la nostàlgia no se'n va. I hem quedo quieta, molt quieta, casi sense respirar, esperant que encara torni sobre els seus passo, que torni de nou a casa. Però aquest cop un petó hem treu del meu ensonyament, i un ulls riallers hem tornen de nou al món real. I somric pq avui torno a ser feliç, i se que aquest cop la nostàlgia demà ja no hi serà.
Octubre, tornar a ser aquí un octubre que plora a estones i altres somriu. Un octubre que porta records d'un passat molt llunyà. Vaig començar a escriure aquest blog assíduament com escapament a les meves idees, al meu dolor. Eren cartes sense destinatari, enviades a un propietari que mai les llegirà. I per contra, he torbat anònims que des de l'altre banda segueixen els meus passos i jo segueixo els seus.
Abans tenia la creença que si hem quedava quieta, molt quieta, casi sense respirar, trobaria el camí de casa, tornaria sobre els passos donats, i jo l'estaria esperant. Quina tonteria oi???
M'encongeixo d'espatlles i somric quan hem diuen que l'hauria de borra definitivament de la meva vida... mai entendran el que va significar per mi.
I és en aquest octubre, que tan m'estimo, que la nostàlgia apreta el cor. S'enganxa a la meva pell i per més que hem renti la nostàlgia no se'n va. I hem quedo quieta, molt quieta, casi sense respirar, esperant que encara torni sobre els seus passo, que torni de nou a casa. Però aquest cop un petó hem treu del meu ensonyament, i un ulls riallers hem tornen de nou al món real. I somric pq avui torno a ser feliç, i se que aquest cop la nostàlgia demà ja no hi serà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario