Sense dret a reclamar

Fa un dia increïble, ha sortit el sol després d'una setmana grisa i humida. El millor de tot és que és divendres i el món, ha decidit estar de vacances. Tinc una tarda sencera per a no fer res de res. Crec que m'asseuré a veure passar les hores davant el televisor. Potser aquesta nit vindrà gent a sopar a casa. Una vetllada tranquil·la. Preludi d'uns dies d'aniversaris sense sentit. Potser per això el meu humor esta girat i el cor ha decidit ser més exigent. Posar les cartes sobre la taula i no donar més. Avui és un dia per amagar el cap sota el coixí i no sortir-ne fins dimarts. Que poc m'agrada quedar-me sola en aquestes dates. I no puc comptar amb ningú, pq ja no queda ningú...
Avui els núvols son al meu cap... que dur és el pas del temps.
Acabo de sentir una botzina a fora, i he mirat per la finestra del menjador, com tantes altres vegades ho havia fet. Quan serà el dia que pugui oblidar...
PD:Estic per obrir una ampolla de vi i compartir el Moscatto amb la meva nostàlgia, amiga i inseparable nostàlgia. (saudades de voce)