La Lluna

La meva Lluna. Ha estat amb nosaltres tota la vida, tota la seva vida. Sempre mirant-nos amb aquells grans ulls, atenta a qualsevol moviment. Un gos de casa, un gos falder. Bé de fet molt falder no és. Sempre seria, no li agraden els nens. Poruga, te por fins i tot quan salta l’automàtic, suposo que li recorden els trons. Es estimada i se que ens estima, a la seva manera, com ho fan els gossos. Passant els dies estirats aquí i allà, lladrant al qui passa, ensenyant les dents quan esta molt contenta, sempre he dit que tinc una gossa que sap somriure. La meva Lluna, sempre ha estat una mica llunàtica, i va portar al món quatre gossets, també força llunàtics. Avui la Lluna es un gos pataner amb el pes dels anys a les potes. Avui li passen factura d'una vida tranquil•la i llarga. Segurament aquest any que entra sigui el seu últim any, i tots plorarem la seva pèrdua com un dia ho vam fer amb l'Ona. Avui vull dedicar aquesta entrada a un gos que ens va ajudar a tots a superar les pors, les manies. Em fet de veterinaris, de parteres, de protectors i de maleducadors. L'hem mimat com si fos un nene més de casa i ara resulta que el seu temps s'acaba i jo no la vull veure marxar.