Rosa/Rosae

Que sóc feliç, completament feliç ho sap tothom. Se m'escapa en cada somriure, en cada moviment. Les coses són iguals que eren ahir, però no se en quin moment van donar un gir de 180º. Camino i els dies són més curts, les tardes més grises, s'acosta de nou la tardor i ja no m'importa, ja no l'espero. I malgrat els malentesos, les rabietes i la serietat, avui sóc el que vull ser, la persona que sempre he estat. Tot torna a ser del color que més m'agrada, i els matins no tan complicats. Tot és un gran secret, d'aquells que no es poden explicar. I tan és el destí, això mai m'ha importat. Qui m'ho hauria de dir, jo no l'hagués cregut, i encanvi ara m’assec a l'altre banda d'una taula de bar, contemplant d’aprop la meva felicitat. Tinc ganes d'estimar, donar i regalar, de compartir i seguir somniant. De equivocar-me i tot i així seguir confiant.

Gràcies a certes influències/amistats varies per fi puc tornar de nou a inventar i reeniventar un món que de vegades penso que només és meu!!!!

Ricard te'n dec una!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Pq serà que les males noticies i els canvis sempre venen acompanyats de més males noticies i canvis? Aquest estiu, aquest any sencer he guanyat i he perdut, he apostat i encara espero guanyar de nou. Quan tot va genial sempre et falta algú, recordes algú, algú que has perdut. Ens passem la vida acomiadant-nos de gent a la que estimem, gent a la que sempre trobarem a faltar. I malgrat la melancolia constant avui sóc feliç, molt feliç. Pq quan deixi de tenir por, quan accepti que m'estimen, i que no marxarà, aprendre a ser més lliure, i a conèixer el món que s'obre als meus peus. I com sempre la impaciència fa de les seves, i la nena que porto dins fa pataletes a les tres del matí. No se que serà de mi demà, no se a quanta gent trobaré a faltar, només se que els estimaré a tots pq no se fer-ho d'una altra manera.

Olors

Avui d'imprevist t'he vist. En mig de la gent, en mig d'un dia gris. I se que pensaves en mi, que contaves els centímetres que ens separaven, la roba que ens molestava. I entre tan pensament he sentit de nou la teva olor. Es curiós, com oblido cada vegada i em sorprenc de nou descobrint-te. El perfum de la teva pell és ja tan meu com els records que hi guarden, records que evoquen, records que s'amaguen. Un tu, tan jo, que s'enreda poc a poc en els meus dies i les meves nits. Arrels que creixen inexplicablement en el buit d'un cor. La teva olor ha arribat a mi i el meu món s'ha tornat irracional. L'espera massa llarga i les ànsies de tu més insuportables. Se que aquesta nit estaràs a l'altre banda de la meva pell, però ara tot hem queda massa lluny...

No bebas más, no bebas más
que ahora dices que me quieres
luego no te acordarás
deja de beber deja de beber
que me han dicho que el amor se hace
y lo queria hacer
deja el vaso ya , deja el vaso ya
que te olvidas de mi cara
y no se te entiende al hablar
borracha, alcoholica,
bella mujer que bebe
hermosa mujer trompa
bolinga, beoda,
guapa señora ciega
linda mujer que sopla
la boca pastosa
te doy un beso ahora
y sabe a contreau con bodka
a ron con coca-cola, a wiski peach
a gintonic de giro, a jb con lima
a agua del carmen con gas
a cerveza sin gas, al infierno sin fregar
a escape de gas mortal!

Llinars del Vallès 2007

Girs

La vida gira, constantment gira. De vegades ni tan sols som capaços de percebre el gir, d'altres en canvi topem de morros contra el terra de la velocitat en la que som girats. Gires i ets feliç, gires i creus morir, gires i estàs cara a cara amb un altre que ha girat i t'abraça i fingeix estimar, gires i ja ha marxat, gires i la foscor absorbeix els teus dies sense girs. I de cop un dia et despertes en el mar, amb els peus plens de sorra en un altre gir inesperat. T'abracen i et deixes abraçar, i creus de debò que girara de nou. Girs aleatoris que porten i desporten gent a la nostra vida, res és nou i res serà especial, només ulls que miren i desitgen ser mirats.

Celebracions en Dijous

Que la Mireia es casa ja ho sap tothom, però encara no haviem tingut temps per celebrar-ho com deu mana. Així que aquest dijous tocava fer-ho. I pq negar-ho ho vam fer com s'havia de fer de gala i amb mojitos!!!!

Torna-la a tocar Sam

Per variar un any més tenim estrena d’una nova obra de teatre del grup amateur per excel•lència Catarsi Teatre. Segurament a alguns us sonarà, potser pq els hàgiu vist en acció, potser d’oïdes per haver-me escoltat parlar o senzillament per haver participat alguna vegada en ajudar.
I entre tan il•luminat perdut de vista us passo el cartell de la pròxima estrena que serà el proper divendres 7 de setembre per les festes majors de Llinars.
Espero veure-us a tots donant suport!!
PD: Com m'agrada el color de les lletres!!!!

Dolça Mireia

Si algú en aquest món desordenat es mereix un final de conte de fades és la Mireia. Aquells que la coneixem sabem que és inevitable estimar-la. I es que malgrat el seus 24 (apunt dels 25) és una persona innocent i bona. Però bona amb majúscules. Sempre amb una paraula amable, un somriure al rostre i una anècdota per explicar.
He de confessar que abans de coneixe-la tenia una opinió d'ella molt diferent, prejudicis típics de l'adolescència.
Però per sort el destí la va posar en el meu camí i d'allò ja fa una pila d'anys. Hem compartit grans moments, a estat al meu costat en els inicis i finals de la meva vida. En aniversaris de pícnics i en les comilones del País Basc. Pq en aquest món sabem que tot és posar-s'hi.
Doncs bé, la nostra Mireia se'ns casa, de fet ja te l'anell, de fet ara és més feliç. I espero que sempre sigui així, pq no tots estem preparats per escriure carinyo amb U.
Si algun dia us la creueu no la deixeu escapar, us omplirà la vida de llum i esperança, de riures i fe. La meva Mireia és la única persona en aquest món capaç de mantenir l'optimisme en mig del caos. A vegades crec que potser sí que existeixen els àngels.

De camping

I és del cert que feia anys i panys que no en trepitjava un. Serà pq en vaig acabar ven farta quan els meus pares van iniciar una etapa en les nostres vides on la tenda de campanya era el nostre refugi estiuenc. Però agafar de nou els vells companys de viatge va resultar més divertit del que em podia imaginar. Potser va ser per la gent, o senzillament el lloc, qui sap, segurament la barreja de tot. Ara recordo aquells dies com un mar de tranquil·litat en mig d'una vida que sempre sembla anar a la deriva. Vaig descansar tan física com mentalment de tots i cada un dels meus mal de caps. Vaig riure molt, dormir poc i pq negar-ho deixar que tot gires de nou al meu voltant. Un impàs per alguns i per d'altres els millors dies en anys. Suposo que tots vam fer la nostra dins d'un ambient relaxat i ple de ganes pq tot allò sortís bé. Van haver nits de gelats i "sandries", passeigs a la vora del mar i esmorzar a la platja, competicions de visites al wc i carícies robades. Tot un pupurri de coses sense sentit i sentits a flor de pell. Qui m'ho hauria de dir... mai hagués esperat trobar-me així de feliç un altre vegada. Companys i amics que es s'enreden en la meva vida com si sempre m'haguessin estat esperant.A tots ells moltes gràcies per ser com sou i acceptar-me tal i com sóc.

El plaer de Viatjar

Ens passem la vida esperant aquest moment, l'imaginem, el tenim tan estudiat com improvisat. I esperes gaudir d'ell al màxim, saborejant cada instant com si no el poguéssim deixar escapar. Són tantes les emocions que ens envaeixi'n que al final acaben pagant factura. I tot i el paisatge irrepetible, el va i ve del tren et sedueix lentament i ens abandonem a la deriva dels nostres somnis, amb l'aire calent a la cara i quilometres i quilometres per recórrer asseguts sobre un vell escai marró... i de cop el plaer de viatjar pren una nova perspectiva deixant enrere tot i cada una de les nostres rutines.

Finals de temporada

Tot i ser més tard de l'habitual, les vacances per mi comencen aquest dimecres i agafaran una velocitat desenfrenada que espero no pari fins a principis de setembre. M’espera un estiu mogudet, ple de nous destins i persones... amics de tota la vida que venen i reprenen el lloc que els pertoca i d’altres de nous que agafen posicions inesperades.

Sol, platja, viatges i un munt d'opcions per descartar, segurament sigui un dels millors estius en anys ( o al menys aquesta és la idea) potser no posi un Londres en la meva vida, tot i que seria la guinda perfecte com a final de festes...
Cafès amb regust a sushi i les mateixes pors de sempre. Com a bon final de temporada queden histories a mitges, haurem d’esperar a la nova temporada per a saber el desenllaç.
Així que m’acomiado de tothom fins a setembre on espero tenir mil batalletes a explicar.

Un cafè?

Potser no seré mai tan glamurosa, ni el meu veí s’assembli el més mínim en George Peppard, és més no crec que torni a enamorar-me mai més (si de mi depengués...), però que te de dolent anar a fer un cafè tota mona amb el meu vestidet d’estiu de les rebaixes, la pell bruna i les meves mega ulleres fashon a lo Victoria Beckham. No significa absolutament res de res!!! I si l’estratègia a funcionat és senzillament pq sóc "encantadora" ( sí, jo tampoc ho entenc U_U').

Vale, després de rellegir i havent passat un dies, he de reconèixer que sóc una mentidera. Tot i tenir el cor fort i l'anima morta ( o més aviat seria el cor mort i l'anima forta...) he deixat que la vida filtres de nou a través de la meva brillant armadura. No estic arrepentida, ni tampoc tinc por, no puc arriscar allò que ja no hi és, oi?? No vull enganyar a ningú, ni tan sols a mi mateixa. Arribats aquest punt només dir-vos que les bones persones a vegades també fan mal. Crec que tot i no saber si faig un pas endavant o dos enredera, aposto per mi i pel seu somriure.

Has promès que sempre serem amics, no ho oblidis.

Son extrañas situaciones...

... los momentos de los dos.
Agosto cae desolado sobre nuestros hombros, y como siempre trae promesas de noches largas y calurosas. Un sin fin de estrellas como telon de fondo, huellas que desaparecen en la arena y besos robados, callados, que nunca tubieron razon de ser. El olvido hace de las suyas o quizas solo sea la soledad, que susurra viejas canciones de amor, mientras siguen bailando, ajenos al mundo, aquellos desencontrados.
Agosto siempre miente.

Comiat Laia

Divendres per fi vam anar a sopar per a "cel·lebrar" el comiat de la Laia. Va ser genial!!! Els regals li van agrada molt i la festa a la Sala Bikini encara va ser millor. Com la trobarem a faltar, això no serà el mateix sense ella. Esperem poder compartir moltes nits com aquesta, la vida s'ha d'omplir amb amb aquests records. Se que marxa cap a un futur millor, tan professional com personal. I desde el nostre racó de món li dessitgem tota la sort i felicitat, pq se la mereix. I a tot això jo hem pregunto... amb qui compartiré

ara la meva addicció per "Heroes" la temporada següent?????? Aquí ja saps que les noies són

més de "Los Hombres de Paco". En fin segurament i sense poder evitar-ho continuarem el nostre chat via e-mail, amb tots els Rodamons que encara ens queda per compartir.

Gràcies per creuar-te en el meu camí. Saps que t'estimo molt.

Norma

Dimecres nit, platja de San Sebastia a la Barceloneta. Avui toca opera a la fresca, entre entrepans de Nutela i formatge, resonen les veus sota la lluna. Quin espectacle!! Sort de les traduccio, ens hem adonat que el nostre italià està molt ruvellat je je je

Avui tocava festa grossa per estrenar el meu anell nou!!

A oscuras

Lunes, día fatídico para muchos, si a esto le añadimos que se acerca final de mes, ni os quiero contar. Se presentaba un día difícil, lleno de de... miles y miles de asuntos aun por cerrar.

Las once de la mañana y de pronto el mundo se vuelve oscuro, lo que parecía un simple apagón se prolonga hasta la una de la mañana, y de mientras en Roca.... FIESTA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El aire acondicionado no funciona, los despachos interiores se desertizan, y la gente se acumula en la escalera de incendios del patio de atrás. De cháchara los unos con los otros, los viajes de planta a planta se popularizan mientras las visitas se arrastran hasta la octava planta. Es en ese instante que las horas transcurridas ni pesan ni se dejan notar. Diluyen los chismorreos de la cena de la semana pasada entre risas y calor. El preludio de las vacaciones se acentúa en este día de relax para algunos, de estrés incontrolado para los demás. Después de un buen desayuno de patatas fritas y olivas rellenas los baños se quedan totalmente a oscuras, las baterías de emergencia empiezan a fallar.

La calle un caos. Trafico sin control, ambulancias de banda sonora y el murmullo de las pocas radios a pilas en los pasillos. Por no hablar de aquellos que como anónimos se ponen a dormir sobre la moqueta gris corporativa.

Lo mejor estaba por llegar, pues la disyuntiva se nos presento a la hora de comer. Sin luz las cocinas son inhabitables, solución, salas de reuniones con luz exterior.... más tarde comprobaríamos con sorpresa que no fuimos los únicos a tener grandes ideas.

Para comer pizza barbacoa, ventanas sin poderse abrir y risas entre amigos varios. Bien también se podía considerar una reunión, no????

Que no abriéramos las ventanas solo significaba que estas no se podían abrir. Imaginaros todos aquellos que quisieron reunirse después.... ja ja ja espero que les gustara la barbacoa!!

Para acabar el da cervecita en el Dave, pero las penas siguen sabiendo nadar.

Sopar Roca 2007

Bé, va ser una nit entretinguda si més no per alguns, oi????? Va haver moments de tot, sobre tot pel deliri de les nits d'estiu. Llàstima que acabes tan tard i tan malament. Somnis posposats i amistats en perill. Esta confirmat que no ser ballar, i menys amb tacons, ho sento Hèctor pels teus dits.
Una nit on els papers estaven per perdre's i les motos per a ser conduïdes per alcohòlics, no tan anònims. Malentesos varis i delírium tremen. Quina pila de cotis!!!!!!
Va faltar-hi molta gent, sobretot baixes irreparables que Roca no ha sabut reparar, a totes elles aquí us penjo algunes fotos per a que no ens oblideu!!!

Per a que ningu no digui que no faig el possible per animar aquest mes de Juliol...

Dreams

Ufff que malo es levantarse después de haber soñado. Después de haber vivido una horrible pesadilla donde los fantasmas y demonios son aquellos que residen en cada uno. No había efectos especiales, ni castillos encantados, ni nada de aquello que al despertar se desvanece entre los primeros ruidos de la mañana. Serán los astros, que alineados de manera extraña, hacen que este mes sea especialmente raro. Solo tengo ganas de taparme con la sabanas y no salir hasta que todo este vendaval haya terminado. Hasta que mi vida vuelva a ser lo que era, un jardín de ingenuidad y sueños, miles de sueños por cumplir.

Hasta entonces lo más sensato seria no volver a dormir, por si vuelven las pesadillas.

Horoscop

Porque será que al abrir una revista cualquiera, ese día el horoscopo te habla de tu????

Las decisiones no necesitan ser tan difíciles como a ti te resultan. Sentirás una fuerza que te encamina hacia la dirección correcta: no le opongas resistencia. Solamente lograrás enloquecerte si tratas de enumerar los pros y contras de por qué deberías o no deberías tomar el rumbo que está destinado para ti. Simplifica las cosas: marcha con la corriente en lugar de hacerle caso a ideas sobre las razones por las cuales deberías resistirte.

De carne y hueso

Me parece del todo increíble que a estas alturas de mi vida aun tenga fantasmas persiguiéndome. Fantasmas de carne y hueso, que andan, respiran y son felices. A veces la muerte no es tal y como creemos conocer. La fe me ha hecho llegar hasta aquí. Una fe ahora inútil y confiada, que no ha sabido ayudarme a ser más fuerte ni mejor persona. He esperado pacientemente, a ratos delirante a otros asfixiante. Pero estoy aquí, a día 14 de julio sabiendo que delante de mi aparece el abismo, ese abismo que venia acechandome. Y la mascara desafiante de mi rostro no deja ver mi miedo. Que harta estoy de todo. De los sueños que no llegan, les cuentas pendientes y el olvido.
Gira la ruleta y de nuevo vuelvo a perder. Mi margarita desojada dijo no (siempre dice no) y todo el mundo cree que fui yo la que siempre dice no.

Mientras el albatros sigue volando... y renace con cada amanecer mi esperanza de encontrarte.

El dia H

Per fi a arribat el dia!!! Aquesta nit toca sesió de cine, ja tinc les crispetes i les "chuchis"!!!! Una manera diferent de passar aquest dia.

Ya esta aquí

"Que la vida va y viene, que no se detiene y que se yo..."

Supongo que la gente entra y sale de nuestras vidas, y mi corazón, sitio de paso, esta siempre allí, esperando. Hace unos días que duermo mal, que algo me inquieta. Hoy por fin parte de mis inquietudes han encontrado justificación...

Las ganas de llorar me invaden, no son buenos días para la alegría. Reconozco el egoísmo en mis palabras, pero odio ver a la gente partir... la echaremos de menos, y no sabe cuanto ;p

Esperando

Hoy es un día extraño. De esos en que la noche se ha hecho larga y el día amanece gris. De esos en los que esperas que algo salga mal. Tengo el corazón en un puño y me asusto hasta de mi sombra. Quizás solo sean las hormonas, o quizás sea un mal augurio. Es la calma que precede a la tempestad, lo puedo sentir en el aire, en mi piel. Algo anda mal en mi mundo y no acierto a saber que es... o quizás si lo sepa y solo estoy esperando la confirmación. Y esa espera se vuelve interminable, insoportable. Como el condenado a muerte siente la soga en el cuello i el tic-tac del reloj marca el ritmo de su corazón. Algo anda mal muy mal.

La huida ya no es una alternativa, no quedan caminos por recorrer.

Quizas solo sea un mal día.

Jo intern

Hi ha dies que aquell jo intern està a l’espera, impacient pq succeeixi allò que mai esdevindrà realitat. S’obsessiona, ronda com un llop afamat, sents els seus passos entre la penombra, la seva respiració accelerada. I saps que res el calmarà. Cada dia i cada nit, el seu rellotge fa tic-tac, tic-tac i el neguit creix i creix, es refrega les mans com un vell psicòtic, i els ulls vidriosos, inexpressius, fan de la seva bogeria el teu deliri. Un jo intern tan fosc com la nit, tan obscur, tan brut...
Impregna l’aire d’un olor tebi a humitat, a tancat. Immòbil el contemples des de lluny, no li tens por, tot i que de vegades no es inofensiu. És aquella part de tu de la que sempre has renegat, la que amagues al món exterior. Un jo ranci, putrefacte que sempre està allà com una llosa a punt de caure. La comdemna de viure amb un mateix de vegades es fa insoportable.

Hoy necessito un relax... shhhhh!!!!

Cartas a un amigo

Eddy,

Déjame que te de la razón, lo peor es que te pase justamente “ESO” en época de exámenes, pq si no hay ganas ya de estudiar de por si imaginaros con el corazón roto, el alma en los pies y los ojos hinchados de tanto llorar. Los días de verano se hacen interminables y crees que estas en un pozo tan hondo que jamás volverás a ver la luz del sol.
Pero ya te digo yo que los amigos ayudan mucho, los viajes también, y el independizarte ni te cuento. Y aunque haga mucha, mucha rabia que te digan siempre lo mismo, el tiempo lo cura todo, o mejor dicho, hace que las heridas duelan menos, y aprendes a vivir con ese dolor que aunque ahora creas que te va ahogar en cualquier momento, dentro de un año solo será un pequeño resquemor detrás de los ojos cuando inevitablemente vuelva a llegar el verano. No te prometo el olvido pero si la superviviencia, y a veces eso ya es mucho.

El amar a una persona tendría que ser suficiente para ser feliz, y sin embargo necesitamos el amor de este para respirar, hablar o soñar. Creeme si te digo que te comprendo y creeme si te digo que jamás la dejarás de amar.

Animos!!!! El amor es eterno y aunque cambia de forma, siempre esta allí ;p

Mi primer año fuera de casa 1ª parte

Oportunitats

Per aquelles coses del destí ahir vaig tenir l'oportunitat d'enfrontar les meves pors. Potser pq hi havia molta gent mirant, pendent de la meva reacció, potser senzillament pq vaig ser una covard, vaig deixar passar el moment. Va ser només un instant, sabia que hi era, que hi podia ser. Però la idea de que tot aquest temps no hagués servit de res, va ser el suficientment aterradora com pq seguis caminant mirant endavant.
Tampoc hagués pogut fer gran cosa i el dolor, amic inconfusible, m'hagués mossegat els peus. I no si val, pq crec que el moment hauria de ser compartit, en la intimitat dels pensaments i no en mig d'un mar de gent.
Però tot això són excuses pq tenia por, tanta por que es ara que em pregunto si hi era... se que ho podria saber, però no se si estic preparada per la resposta. De totes maneres quin sentit te obligar-me a passar per tot això si se que la única afectada, la única que acabarà esmicolada seré jo....

La Laia busca casa

He iniciat una campanya per a trobar allotjament gratuit a la Laia. He escrit i enviat ja uns quans mails. Com a ultima opció he cregut necessari penjar les cartes en el blog. Per si algu la pugues ajudar..... Estimat Sr. Fulgueira:

He decidit que aquestes vacances les passaria amb el meu xicot a la meravellosa illa de Menorca. Degut a que aquest any només coincidim una setmaneta estic intentant d’organitzar quelcom especial. El vol ha estat fàcil de trobar, dintre de les nostres possibilitats i les dates en les que hi podem anar. Però l’allotjament ja és “harina de otro costal”, doncs els preus son abusius i les possibilitats són alhora reduïdes. Per això estava pensat que potser, i aprofitant que vostè disposa d’una casa en aquells paratges, aquest estiu tenia pensat anar a voltar pel món desaprofitant així l’ocasió de visitar terres menorquines. L’objectiu d’aquest e-mail és oferir-me a cuidar de la seva estimada possessió durant el temps que romangui de vacances. D’aquesta manera els dos sortim contents d’una simbiosis temporal, ja que vosté queda tranquil doncs la casa no estarà buida a l’abast dels lladres i nosaltres tindrem allotjament gratiut.

Esperant la seva resposta, rebi la nostra salutacio

Laia P.

Estimat Pep,

He sentit dir que la teva apreciada esposa esta en estat. Enhorabona. Degut aquest esdeveniment tan important i transcendental en les vostres vides, segurament us hàgiu hagut de replantejar molts dels plans que ja devíeu tenir fets per aquestes vacances que s’acosten. Algo tranquil·let, potser????? He sentit dir que teniu un apartament a ses illes, llàstima que s’hagi de quedar buida aquest estiu ( a l’abast d’algun lladre/romanès que vulgui desvalijar la casa). I a tot això que jo hem pregunto... pq no vaig jo a cuidar de la casa mentre vosaltres reposeu tranquils a l’espera del nou nat??????
Ja saps que per tu faria quelcom per a treure’t preocupacions, no és moment de pensar en festes i festetes, ja saps minucies varies.
Quedo a l’espera de la teva resposta.
Sempre teva,

Laia P.

Papallones

Passejant entre els verds paratges d’aquesta terra tan llunyana, amb les poncelles i els cabells al vent, el sol fa que acluqui els ulls. Estirada contemplo els seus núvols d’estiu nedant entre el cel blau. I l’olor a moixernons omple els pulmons de records càlids de moments tan feliços com aquest. Res importa pq res queda en la consciència i sóc una mica més lliure, una mica més gran. El llop que a tots assetja avui roman tranquil i callat, amagat sota l’ombra d’algun pensament. Se que hi és però ja no li tinc tanta por.
El meu infant dansa rient, cantant cançons de bressol que algú li haurà ensenyat. Les herbes li acaricien els peus descalços mentre persegueix papallones de mil colors. Aviat caurà rendit a les meves faldilles, buscant refugi a la seva eufòria. I amb un amor inimaginable acariciaré els seus cabells suats i els seus ulls foscos em miraran i res importarà. Passejant entre els verds paratges d’aquesta terra llunyana, les poncelles i els cabells al vent, de la mà porto els meus somnis i la meva felicitat, i se que tu també hi ets.

Vivir en Barcelona

Quizás todos aquellos que vivimos en pueblos acabamos despreciando a todos aquellos que nos invaden el "campo". Como si las montañas, las tardes tranquilas y el sol nos pertenecieran. Muy a mi pesar tengo que reconocer que mi antipatía por toda esa gente a incrementado en los últimos tiempos. Solo hace falta ver lo que algunos llaman progreso.
Pero ahora vivo en Barcelona, he cambiado los arboles por farolas y el olor a estiércol por la nube espesa que cubre la ciudad. Y aun así, lentamente, descubro cada día lo agradable que es vivir cerca de todo. Cerca de las tiendas, cerca de los bares, cerca de la civilización. Poder ir andando a todos los sitios. A la playa, al cine, al teatro, al parque, al utopía. Las ventajas superan con creces cualquier inconveniente. Y es que des de que vuelvo a casa a pie, paseando bajo el tibio sol de la tarde, creo que he recuperado parte de la calidad de vida que perdí al empezar a trabajar. Y es que a pesar de que alguien pudiera pensar que empecé en el mundo laboral con pie derecho, ahora entiendo el refrán que dice "En todas partes cuecen habas".
El no tener que salir corriendo para ir a buscar el tren, llegar a casa tarde cenar y dormir, a cambiado mi vida en un radical 100%. Disfruto de una libertad de la que jamás había disponido, sin preocuparme por nadie, sin tener que dar explicaciones a nadie. Quizás sea muy egoísta por mi parte, pero llevo toda la vida preocupada por el que dirán, por no querer defraudar a mis padres, absorbida por una relación que no tenia futuro más allá de mi. Que ahora a mis 26 me doy cuenta de todo lo que perdí. Y sin dejar de ser yo misma ( con mis defectos y tabues) me siento más libre. Salir de copas entre semana, tomar el sol en la terraza un domingo por la mañana, cocinar lasaña para los invitados el sábado. Todo eso que puede parecer tan sencillo y banal es para mi la dosis necesaria de esperanza para seguir viviendo. Y es que una gran ciudad te da el anonimato necesario para escapar del mundanal ruido del corazón.
Vivo con mis mejores amigas ( o parte de ellas), gente que también busca su lugar en el mundo, sin saber cual sera el destino que nos aguarda. Y se que ha sido la mejor decisión que pude tomar. Puede que sea la cercanía de los 30 lo que hace ver las cosas bajo otra gama de colores. El rosa de los 21 lo cambié por el negro de los 25, ahora el verde de los 26 hace que el mundo gire a una velocidad pausada y tranquila.. quizás solo sea la aproximación del verano y mi billete de avión lo que me haga sentir mejor con migo misma.

De mil festes

Aniversaris acumulats... viatges a l'Utopia en busca d'un refugi per a navegants. Han acabat les tempestes i l'estiu es presenta plè de nits a la fresca. Ultimament no tinc temps de parar-me a escriure tot el que us voldria explicar. Per això us penjo les fotos, que millor que jo, us parlen de somriures i riures a la bora del mar.

Tal dia farà un any....

Escric aquesta carta amb l'esperança que algun dia algú trobi aquesta ampolla al mar.
Per començar diré que el temps és relatiu, i el que per alguns és una eternitat, per a mi només a resultat una nit.
Que els anys es succeeixen i la vida no és més que un passeig en una tarda calida de juny.
Els records són tan vius que gairebé sento les ferides sota la pell sagnar de nou. Se que serà només avui, que el caos marxarà demà al matí. Però avui necessito ofegar-me en el meu dolor, fa massa temps que l'evito, que faig com si no existis. He après a sobreviure sabent que m'havia equivocat. Que cada caricia meva era una tortura per a tu, que les mirades de complicitat no eren més que un miratge. De vegades encara em pregunto si tot va ser real. Però sota litres d'alcohol no puc evitar de repetir-me que sempre vas ser una victima meva. I em sap molt de greu. Si pogues, si existis la manera, demanaria perdo mil vegades.
I per culpa dels meus excesos he perdut la meva llum, un amic i a mi mateixa.

Però lluny de tota lamentació se que els dies brillen de nou amb noves il·lusions, i malgrat no poder compartir-les amb aquella part de mi que mai va voler estimar, avui serà un mal dia, però només avui... demà tot haurà acabat de nou.

Ara se que el taxi no arribarà mai.

Divendres Poetic Octavio Paz El Mar

EL MAR, EL MAR Y TÚ...

El mar, el mar y tú, plural espejo,

el mar de torso perezoso y lento

nadando por el mar, del mar sediento:

el mar que muere y nace en un reflejo.

El mar y tú, su mar, el mar espejo:

roca que escala el mar con paso lento,

pilar de sal que abate el mar sediento,

sed y vaivén y apenas un reflejo.

De la suma de instantes en que creces,

del círculo de imágenes del año,

retengo un mes de espumas y de peces,

y bajo cielos líquidos de estaño

tu cuerpo que en la luz abre bahías

al oscuro oleaje de los días.

Octavio Paz

Bombo Inferno

Ahir, per fi, vam anar al concert del Muchachito. I tot i ser súper curt, amb molta calor i un excés de contacte humà va ser genial!!! Si fos per mi aniria al pròxim. Razzmatazz es va quedar petit amb la de gent amb grenyes que hi va anar. I el moment culminant va ser quan va cantar "Siempre que quiera". Si avui no estic afònica és un miracle.

Nosaltres hi erem!!!!!

Va ser el punt i final d’un increïble mes de Maig.

Me equivocaria otra vez

Només començar la música els pels se'm posen de punta... com m'agrada!

Se torció el camino tu ya sabes que no puedo volver.....

I ara en toquen 26

Segurament per a molts haurà estat un dia d'allò més normal. I per a mi tb ho hagués estat si no fos pq avui en faig 26. Pq se que avui comença de nou la resta de la meva vida. Després d'un interval incert, l'estiu torna a truca a la meva porta, recordant-me que el sol surt sempre, encara que nosaltres no el vulguem veure.
Avui el destí m'ha jugat una mala passada, avui com un any endarrere, casualitat o no, he estat justament als mateixos llocs. I per un segon he cregut que la nostàlgia m'ofegava.
Si he de ser sincera porto tant de temps obsessionada amb el meu dolor que he oblidat el que era ser feliç. Però aquest any serà un gran any. N'estic convençuda, per moltes raons. Pq tinc fe i esperança. Pq tinc molts somnis a complir, i només potser, a arribat l'hora de aixecar-me i caminar.
He fet molt mal a molta gent en aquest temps, no he mirat on trepitjava ni aquí trepitjava. He vagat sense rumb fix entre tempestes. He tancat els ulls i he deixat passar els dies sense fer res per evitar-ho. I ara que sóc a l'abisme se que només tinc un camí a seguir. Qui sap, potser trobi de nou el camí a casa i pugi per fi tancar el cercle.

Divendres Poètic Marius Sempere

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN

Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu

i sigui recordada

la meva veu després,

i molt més tard

encara, la memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,on ets?,

i cap resposta

no s'alci de la terra

llevat d'una flor.

Marius Sempere

More Dublin

Dublin

22:45h amb una hora de retard agafem l’avió cap a Dublín. Dormilona al costat de la finestra (com sempre m’he tornat a sortir amb la meva). L’arribada va ser espectacular. Vents huracanats i pluja, ja som a Dublín!!!! Però malgrat les expectatives i tot els preparatius previs, va lluir el sol tot el cap de setmana, potser l’espelma que va encendre la meva mare va sorgir efecte. Vam riure, caminar, menjar ja sabeu tot en excés com són sempre els nostres viatges. Amb nostàlgia vaig veure com la Patri s’enamorava de la Guiness (que te que a tots afecta per igual???) i del solista que cantava "Breackfast in Tiffany" en un dels pubs de Temple Bar. Diumenge d’excursió per contemplar la gran bellesa d'Irlanda ( la ciutat no te més). Vam trobar la casa del Bono, el gos d’en Bono, inclús juraria que ens va saludar des de la finestra.... o potser no??????

Descobrir que la qualitat de vida només és pels rics no és una novetat, i somniar diuen que és gratuït. Si pugues viure dos vides en un instant crec que renaixeria rica aquesta vegada.

Diumenge de compres rigoroses, a gastar tot el que no ens hem gastat en nosaltres, a repartir alegria com els Reis Mags de l'Orient. Jo segueixo bevent Magners ( o Bulmers pels irlandesos). Espero que aquest recull de fotos us agradi, tres mirades per a un sol mar.

No is She

Que dolents son els nervis, i si no que li diguin a la pobre Laia P.

Sona el telèfon en el silenci del despatx, totes concentrades en la nostra feina i la Laia que atén a un client. El pa nostre de cada dia. Però quan aquest és estranger les coses de vegades es compliquen. Una que intenta saber si la jefa està, amb un angles d’accent francès, i l’altre amb cara d’estar apunt de llançar-se a la piscina sense flotador que vol dir-li que en aquest moment no hi és.

I és en un moment com aquest que una troba a faltar les classes d’angles que tots els dijous el pobre Andrew fa.

Els nervis s’apoderen del nostre cervell y col•lapsen les neurones... en fin que la única cosa que ha estat capaç de repetir una vegada i un altre a estat la frase de "NO IS SHE, NO IS SHE", de manera descontrolada l’histerisme ha anat fent de les seves, fins que la Laia B. ha decidit que ja era hora de deixar de riure i ajudar-la una mica...

Les demés seguim encara rient!!!

Feliç 15 de Maig

Avui un dia com qualsevol altre. Brilla el sol i roman la calma amagada rera els arbres... aquest mati la brisa porta notes d'una cançó, disfraçades de record. Belles melodies d'un nord que encara anyoro. Hi ha fils que no es poden tallar, i avui somric pq un d'ells m'ha tornat a tu. Segueix tocant, que el vent portarà de nou tot allò que avui sembla impossible. Tingues fè en el món, les coses poden millorar.

Saltos en el tiempo

A veces sin saber pq, cuando queremos contar nuestra historia al mundo, hay saltos en el tiempo. Espacios tan granes que abarcan años enteros. Y no es que no sepamos que ocurrió, a donde fueron a parar. Muchas veces esos tiempos están aun tan presentes y son tan secretamente nuestros, que no nos atrevemos ni a compartirlos con los demás. Sin saber que al no hablar de ello, al omitir nuestro pasado, levantamos voces de alarma en aquellos, que aun sin saber, seguimos teniendo a nuestro lado.

Hay gente que no sabe como expresar sentimientos, se pierden en las palabras y un nudo en la garganta no les deja respirar.

"Ayer sin querer abrí un cajón del armario de mi habitación, como todos los días, como cualquier otro día. Pero al ir a coger los calzoncillos limpios me equivoqué y me encontré mirando mi mano, atontado, con un sabor agrio en los labios. Sentí las lágrimas quemarme los ojos, luchando por salir, por huir de mi. Tanto papa Noel no es bueno. Y miles de recuerdos volvieron a mi, una avalancha de recuerdos que no supe controlar. Estuve sentado en mi cama, aun con los calzoncillos en la mano. Los dedos me dolían de tanto apretar. Se que tomar decisiones no es fácil y menos cuando el mundo entero se vuelve en mi contra arrastrándome por un dolor que no debería sentir..."

Es una história que quizás nunca ocurrió, un detalle a olvidar. Quizás solo lo sepa yo...