Amistats

Imatges que parlen per si soles, un moment, l'instant aquell en que tot era perfecte...

De tornada!

Ja som aquí, és el que te marxar....
Ara mirant enrere, d'Amsterdam m'han agradat les cases, els canals, les bicis... sobretot les bicis. Hem tingut sort i malgrat el fred hem gaudit del sol, del cel blau, del verd intens, la brisa del nord, dels riures pels carrers, els hot-dogs al parc, de les degustacions de formatge i cervesa. De tot això i de la companyia, que com sempre fa que tot giri cap a on s'ha d'anar, encara que no tinguem gaire clar on està el nord o Vondelpark. Quatre dies on les preocupacions, obligacions i demés han quedat submergides en l'aigua tèrbola i freda dels canals. Deixant a la llum el que som, el que sempre hem sigut, les mateixes que sense defallir cada tarda pedalejàvem fins al Fou, les mateixes que escrivíem notetes en mig de Naturals.
Amsterdam per mi la nova ciutat de la llum, no, no he provat res al·lucinogen, ho dic en serio. Es respira una pau, una tranquil·litat, que suposo no imaginava o no esperava trobar. El silenci que corria entre els carrers asoleiats, la màgia...

Heineken Experience

Amsterdam

Dissabte, dissabte marxem cap a Amsterdam. Un viatge que fa molt de temps hauria d'haver fet, un compte pendent amb la meva vida. Seran només quatre dies, espero que plogui, que faci sol i que puguem retrobar la felicitat que un dia vam trobar en bici camí de Damm. Sota un cel gris i entre les aigües dels canals, potser qui sap, aconsegueixi alliberar-me de mi mateixa. No se que espero trobar, o a qui, només se que ho necessito fer. I malgrat resultar ser un viatge multitudinari (és el que te tenir tantes amigues) res serà diferent. Espero perdrem, perdre de nou, i sortir amb el cap ben alt. Sortir caminant, de peus, com mai ho hagués imaginat que ho faria. Pq ara se que hi ha molt més...

Guapissim!!!!!

Vull dir-te la veritat

Després de les casualitats, avui m'he trobat de nou immersa en la meva realitat. El meu dia a dia. El meu present i la meva vida. Al principi m'ha agafat per sorpresa, he quedat descol•locada i els ulls miraven el buit esperant trobar un passat que ja no hi és. I sense adonar-me, entre carícies, petons i paraules dolces. Entre riures i somriures en la migdiada, he recuperat l'alegria i la felicitat que per un moment creia haver perdut. M'estimen i estimo, d'això no en tinc cap dubte. Un dia algú em va dir que trobaria aquella persona que faria que tot girés de nou... avui sóc dues persones, la que estima i la que enyora. I espero tots sàpiguen entendre que necessito ser així, que ara necessito ser així. En secret o de paraula, avui t'estimo i enyoro, i espero hem perdonis... tu ets el meu present, i jo a vegades sóc molt més.

Està apunt d'acabar aquesta setmana que ha estat un homenatge al record i la nostàlgia, un homenatge a un jo que ja no existeix. I com a punt final demà agafaré l'avió rumb a passejos sota la pluja i reflexos passats en l'aigua dels canals...

Casualitats?????

De debò existeixen les casualitats??? O són els astres que amb una alineació estranya, fa que els bucles de les nostres vides ens tornin al principi, allà on érem fa un temps????? Se que és difícil de creure, però avui sóc quelcom més feliç, quelcom més trista. Avui he mirat pel forat del pany d'una habitació tancada, d'una habitació abandonada. Hi he vist llum. Llum.

Si realment tot passes per alguna raó, avui creuria que tot pot tornar a ser possible. Però la porta roman tancada i no s'obrirà per més que els astres, avui, hagin decidit riure's de mi....

Coses que mai et vaig dir

Jo penso que no ho vas entendre,
que mai t'hi vas parar a pensar,
perque les grans mentires,
van pasar a ser veritats.
Perque mentre tu escoltaves el silenci,
jo et perlava,
perque mentre tu et pensaves que estaves abandonada,
jo et buscava,
perque quan tu vas pensar que no hi havia res a fer,
jo encara lluitava.
Per això i més,
per tots els moments que van passar i ens vam perdre,
per tots aquells instants que recordarem
quan passi el tren de l'oblid,
per a quan ja no cantin les estrelles per la nit,
ni hi vinguin les tempestes d'una nit d'estiu per compartir,
aleshores només ens quedarà l'ampolla buida per fer un brindis de les coses que mai vam dir.

By JC
10/09/2003

PD: Quanta raó tenies...

Etiquetes

De vegades, sovint em pregunto pq tinc aquesta necessitat de posar etiquetes a tot. Serà que m'agrada dir a les seves coses pel seu nom? D'afrontar la realitat amb un post-it enganxat al front? Així se quan la por és por, o quan no és compromís. Sí, els fets són tan importants com les paraules. Però les paraules tenen el poder de lligar o deslligar. Avui m'he aixecat lligada a un dia que no volia viure, un dia amb nom propi. Un dia que malgrat tot està resultant millor del que podria esperar, millor potser del que hem vaig imaginar... diferent. Avui he agafat el món i l'he etiquetat, cada cosa pel seu nom, per a no oblidar-me d'on sóc, on visc, amb qui visc, i amb qui vull compartir el meu present. I de la mateixa manera m'he etiquetat en a mi, i a falta de cor m'hi he posat un post-it, assenyalant el lloc buit, on un dia com aquest, algú va decidir no tornar. Avui he etiquetat el món amb post-its de cors, per a que ningú oblidi estimar, per a que tots trobem el camí de casa, allà on sempre ens estan esperant.

Odio les paraules

Odio les paraules tan com les estimo, tan com les faig servir, tan com les parlo i les penso. Elles fan que el meu pensament d'estructurat, la majoria del temps, trobi a vegades una sortida a l'exterior. I no sempre aconsegueixen transmetre la veritat. No ho dic per dir, ser del que parlo. Les paraules tenen efectes diferents en les persones segons l'ordre en que les deixi anar. A vegades uneixen i d'altres trenquen cordes. Provoquen somriures o frenen en sec el delírium trèmens dels comiats (cosa que al final, després de molt rumiar, agraeixo).

M'encanten sempre les sorpreses, sobretot aquelles que no espero, que només imagino i que no penso que es puguin fer realitat. Aquelles en les que el món es fa tan petit que només hi som tu i jo. T'enredo i m'enredes i ens deixem enredar. Petons de comiats inesperats que pinten somriures durant hores. Odio les paraules tan com les estimo, tan com odio pronunciar un adéu o un fins aviat.

M'equibocava....

... avui venen molts, d'aquí i d'allà. Avui soparem amb vi i brindarem per un present que tan m'agrada, per un passat que no oblidaré i per un futur que espero sigui senzillament feliç.

Gràcies a tots per venir-me a rescatar d'aquesta nit.

Sense dret a reclamar

Fa un dia increïble, ha sortit el sol després d'una setmana grisa i humida. El millor de tot és que és divendres i el món, ha decidit estar de vacances. Tinc una tarda sencera per a no fer res de res. Crec que m'asseuré a veure passar les hores davant el televisor. Potser aquesta nit vindrà gent a sopar a casa. Una vetllada tranquil·la. Preludi d'uns dies d'aniversaris sense sentit. Potser per això el meu humor esta girat i el cor ha decidit ser més exigent. Posar les cartes sobre la taula i no donar més. Avui és un dia per amagar el cap sota el coixí i no sortir-ne fins dimarts. Que poc m'agrada quedar-me sola en aquestes dates. I no puc comptar amb ningú, pq ja no queda ningú...
Avui els núvols son al meu cap... que dur és el pas del temps.
Acabo de sentir una botzina a fora, i he mirat per la finestra del menjador, com tantes altres vegades ho havia fet. Quan serà el dia que pugui oblidar...
PD:Estic per obrir una ampolla de vi i compartir el Moscatto amb la meva nostàlgia, amiga i inseparable nostàlgia. (saudades de voce)

Enredos

Pedacitos de ti aun encuentro entre mis sueños, pedacitos de un ayer sin sentido, en un hoy con futuro. Ya no espero ni desespero tu regreso, hoy tengo sueños propios por los que luchar, por los que vale la pena desear el mañana. Y tu no lo veras. Y aunque sin querer quiero, ando de nuevo del brazo de la felicidad. Una felicidad teñida de un rosa pastel con sabor a helado de chocolate y plátano. Se que te gustaría saberlo, por eso he decidido gritarlo, por si la casualidad te trae por aquí. Y aceptas mi perdón como un día aceptaste mi caos. Enredos del corazón que jamas tienen un pq, y en su adiós amargan los recuerdos que el tiempo difumina, enturbiando el sabor de un ayer que no regresarà.

Records que m'encanten

Fotos en moviment, records inesborrables d'un estiu per recordar. Veig les imatges i no se pq aquesta m'encanta. Us vull presentar oficialment els meus becky's. Són els meus "nenes", genials, increïbles. Uns personatges aquí on els veieu. Bons companys i millors amics. La meva mà dreta i l'esquerra en aquest món informatitzat. L'un te una paciència de sant i l'altre també ( tot i estar enfadat amb mi). He anat a dinar, sopar, de festa i de vacances. Bé, ells són una part del meu nou món, després està l'Alex, en Pep, la Noe (alias F al telefon), les Laies i la Santi.

Em fan sentir agust amb la seva companyia i se que puc abusar d'aquesta sempre que vulgui. No m'exigeixen res i se que puc comptar amb ells. Són amics, amb majúscules. Els embolico i enredo amb totes les meves cabòries, els maltracto i sempre hem perdonen les meves ficades de pota. Aquest darrer any ha estat un dels pitjors i millors de la meva vida. I se que en part els hi dec a tots ells.

"8 raons i 1/2" i la moral distreta

Ahir vaig assistir, o millor dit vaig tenir l'honor d'assistir, a la pre-estrena intima del curt "8 raons i 1/2" de la Marina Martori. Pq us preguntareu, i és que per variar la Patri hi estava ficada.
Vaig quedar sorpresa, he vist algun curt que altre, i de vegades la meva limitada comprensió no ha sabut captar l'abstrectisme del concepte. Però aquest curt el vaig trobar fresc, dinamic, divertit. Potser pq les cares hem sonaven, no se, serà per això que inconcientment un fa més seus els personatges. Si teniu l'oportunitat l'heu d'anar a veure. Per descomptat sempre el més divertit va ser el "making off". Bé, de fet el més divertit van ser dues senyores, d'edat sense identificar.
Veure els interiors d'aquest muntage, l'esforç, les ganes i la il·lusió del progecte fan que m'emocioni al recordar la imagte de tots junts allà mirant la pantallà.

8 d'Octubre

Pq serà que les noies sempre tenim tendència a guardar les dates com si fossin un tresor. Un tresor invisible, immaterial. Fa que ens apoderem d'un dia, ens pertany i com a tal fem i desfem el que volem amb ell. El podem mimar, estimar, cuidar... el podem rebutjar, odiar, repudiar.
Però sempre esta allà, com un avis biològic de que aquell dia no se'ns pot passar per alt. Una nota inexistent en l'outlook mental. I per contra, els nois mai tenen l'avís activat, ni tan sols ho troben important. Reconec que sovint ho faig més per tocar la moral que per amor al dia d'avui. Potser és que no sóc capaç d'estimar dos dies a la vegada, potser sigui una incapacitada sentimental, una egoista "huraña" que no vol deixar anar allò que ja no és seu.
Sigui com sigui avui és 8 d'Octubre i ni tan sols serà un dia especial, potser, qui sap, res torni a ser igual. De totes maneres a he rebut un mail de bon matí que trepitja qualsevol dubte (*) Algun dia prometo que el guardaré amb el mateix carinyo que t'abraço per les nits.

(*) Hola wapa!
Ànims que fijo que akesta setmana q és més curta va tot millor, no facis cas al punt i ves a la teva. Procura només fer el cas necessari, i si vols res estic x aki xq m’enviis algun mail o hem trukis, encara q no puc prometre ser simpàtic :p (es broma)
Fins ara!!

He trobat la manera!

Per fi!!! He trobat la manera d'accedir a la meva compte sense haver de passar pel ritual infuncional de posar la meva contrasenya!!! Terra tremola que torno a estar en actiu jou jou jou

A vegades les casualitat no existeixen