Descobrint el Kazari Sushi!

Són d'aquelles coses que et porta internet i no saps pq ni com has arribat fins allà....

Silencis

SILENCI

Des d’aquest silenci et penso
des d’aquest silenci espès.
La meva ment, delerosa,
et busca enllà del no res,
del no res d’aquest silenci,
d’aquest gran silenci espès.

Celedoni Fonoll
(Del Llibre : Tocat d’amor)

Eels - All The Beautiful Things

Cançó del dia, cançó de la setmana, cançó d'un mes d'abril ploraner!!



I aquí us deixo la lletra, per si us agrada i la voleu cantar:


Everyday I wake up, wonder why
I'm alone when I know I'm a lovely guy
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with you

Every night I carry out my plan
Pray to God that one day I could be your man
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with

You'd be my only friend in the world
Well you could just be my girl

And if I do run away from this life
There won't be much for me in the afterlife
Although I know that you don't even care
I'd rather stay in a world where
Birds come down from sky so blue
See all the beautiful things you do
Why can't I just get with you

Nova creació

Cap de setmana de profit, de pastissos i de projectes que creia paralitzats. De felicitacions que arriben i gratitud de tornada que pinta somriures malgrat el temps. L'amor és un sentiment "extrany" que sobreviu al pas dels anys. El record d'allò que vam ser, el que som ara i el que serem. Lligams vermells tan fins que gairebé són inexistents. No importa el que ens esperi la vida si som capaços de ser constants en allò que creiem.
De vegades trobes allò que havies perdut, potser una clau, potser un amic, un dia com avui, gris de primavera, el gir es presenta de nou a la meva vida, es fa present. Les claus apareixen i la calma reconforta l'esperança de que tot una dia serà millor.

Tren a la rutina

Com qui no vol la cosa torno a ser al tren. Cami de l'aeroport al que no arribare, almenys no avui. Tinc gairebe tot per ser feliç pero no ho soc. Vull pensar que es pq soc massa exigent i no pq soc covard. La vida facil, la rutina, saber que passara dema i passat. No es suficient. Gir i canvi que no arriben... I si els tingues davant i no fos capaç a veure-ho? Torno a ser al tren i la nit cau sobre el petit pais, cobrint muntanyes, camins i cobrint el mar. Dema ja no hi haura temps de pensar en banalitats, dema ja sera massa tard.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Coses de color Blau...

Tam Tam Go - Pasaran


Gloria Estefan - Hoy

Volar

Que cal fer per apendre a volar? Podria tenir ales que em portessin allà on vull anar. Recorrer el món, solcar el mar. Lliure per decidir en quina ciutat dormir, quan de temps quedar-m'hi i just quan canvies el vent sortir volant cel amunt. Sense lligams, sense destí.

Aires del nord, senyals que senyalen un altre camí...

Quan tu ja no hi siguis

Els anys porten experiència, porten anys i per sort porten oblit.
I quan la gent passa per coses similars intentes reconfortar-los explicant que els temps tanca ferides encara que ara no es pugui veure. Però a la vegada em sento a mi mateixa recitar un discurs enèrgic i enfurismat. Un rancor i una ràbia que neix de les entranyes i parla amb veu pròpia. I se m'escapa un riure tímid sota el nas, pq sóc capaç d'adonar-me que per sort i malgrat les meves paraules no hi ha dolor. Llavors procuro callar les veus rancoroses i canvio el meu discurs per un d'esperança i de futur. De canvis inevitables i d'una vida plena de projectes. De llum.
Quan veig lo dolenta que és la gent, lo cruel i despietada, ara sóc capaç de reconèixer el valor d'afrontar les coses de cara. Que ens equivoquem, segur, però sempre hi ha un demà millor. El canvi és necessari per evolucionar, per ser feliç, per viure la vida. Arrelar-nos és només senzill.

Recepta

PANNACOTTA A LA VAINILLA CON FRESAS

Ingredientes:
• 10-12 g de gelatina en láminas
• 300 ml de leche entera
• 700 ml de nata (35% m.g.)
• 150 g de azúcar
• 1 vaina de vainilla
• 3 cucharadas de Oloroso dulce, Ron u otro licor
que quede bien con un postre
• aceite vegetal (idealmente, aceite de almendras
– si no lo más insabor posible)

Para servir:
• 300 g de fresas, kiwi, frambuesas o frutos del bosque

Preparación:
En un bol con agua fría poner la gelatina en remojo para que se hidrate. Añadir las hojas de una en una para que no se peguen entre sí y se hidraten mejor. En una cacerola juntar la leche, la nata, el azúcar. Quitar los picos de la vaina de vainilla, abrirla a lo largo con un cuchillo y raspar las semillas, echando todo (vaina incluída) en el líquido. Calentar y mezclar para que se disuelva bien el azúcar.
Coger las hojas de gelatina, escurrirlas bien apretándolas en la mano, y añadirlas a la nata mezclando con una varilla o un tenedor. Añadir el licor elegido y mezclar bien. Untar muy, muy ligeramente los moldes con aceite vegetal. Verter la pannacotta y dejar que llegue a temperatura ambiente. Ponerla entonces en el frigorífico para que solidifique, por lo menos 3 horas. Al momento de desmoldar la pannacotta, si los moldes son de metal pasarlos muy rápidamente por agua caliente (es suficiente el agua caliente del grifo), luego volcarlos en los platos de servicio. Servirla acompañada de fruta fresca cortada a daditos.

Vanitat

Potser el que ara us explicaré soni vanitós i segurament tingueu raó.
Des de fa dies l’eufòria del moment s’ha esvaït i només queden els pensaments bruts de fang que ja no m’agraden. I estic en mig d’un gran dilema, una part de mi vol tirar la tovallola, seria el més senzill, seria el camí menys perillós, seria el camí ideal a seguir. No sentir, res, mai més. Immune al món. Però de fa un temps ençà ha aparegut una petita part que pren posicions, una idea que es resisteix a marxar. És una idea que residia en la part més fosca del forat que viu dins meu, allà on no arriba la llum, ni la primavera. S’ha mantingut intacte en mig del no res i ara ha decidit que s’ha cansat de viure sempre ancorada en l’oblit. I no vol renunciar a sentir, a ser especial, a riure, a ser feliç. Abraçar la vida en tota la seva esplendor. Però aquesta part a la vegada em fa ser la persona que tan odio ser. La persona que no sap controlar els seus sentiments, la que es deixa desbordar per la felicitat i de sobte la persona més desgraciada. La que viatge en una muntanya rusa constant. La que no viu en equilibri i sempre perd, ho perd tot. La que fa que la gent s’allunyi.
I mentre divago entre ser una persona o una altra, avui algú a qui aprecio molt (i que a vegades tinc por que descobreixi qui sóc realment) ha fet anys. Ha entrat de cap i de cop en la cara B de la seva vida i no ha perdut el seu somriure fresc i viu. I m’ha dedicat unes paraules que agraeixo (i se que no mereixo), però la meva part més vanitosa necessita repetir-se (potser així algun dia siguin realitat).
TU ets de les persones imprescindibles al món!!

Reykjavik

Quan tens un secret, un secret que vols amagar sota la pell dels peus, tan avall que fins hi tot oblidis que existeix. Quan tens un secret i que no vols dir, un secret tan secret que ni tan sols un mateix voldria saber. Quan aquest secret te anima pròpia i s'apodera del cos mentre la ment lluita ferotgement, quan les mans es mouen sota una altra voluntat i els peus ballen a ritme desconegut. Un secret que li agrada fer el ridícul i diu coses sense sentit. Quan tens un secret que fa sorollets i canta és difícil ignorar. "Click" fa el secret mentre creu que no el veig. I jo, resignada, accepto que tinc un secret i que aquest busca el seu lloc en el món, però hi tindrà lloc?

Vol de gavina

Volen dues gavines terra en dins. Lluny del mar blau, lluny del oceà. Sobrepassen alts edificis i entramats de cables elèctrics. Escolten el vent xiular entre les fulles dels arbres sense enyorar el remugar de les onades acariciant la sorra. Volen alt, molt alt, dues gavines que no se on aniran. El sol de la tarda baixa lentament banyant la terra d'un color rogent. I s'allunyen terra endins deixant-se portar per un altre instint. Vol de gavina.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Super cool, super hippy!

Encara amb la ressaca del cap de setmana, dilluns pel mati i tinc el convenciment que la vida és molt més que la rutina, molt més que peus arrelats, molt més que treballar i morir en vida. El món és ple de llocs per viure, llocs als que m'agradaria tornar i ser-hi. M'agradaria tenir el valor suficient, l'empenta que necessito per tirar endavant el meu somni de marxar, ser d'aquí i d'allà.
Se que tota l’eufòria decaurà al llarg del dia, i el que ara em sembla necessari després només serà un somni que no faré realitat. Se que no és festa tots els dies, que no pots estar de vacances eternament, que la gent és agradable un dia i després som peces de museus tancats en vitrines. Potser per saber tot això em fa tan de mal que hagi arribat el final d'un cap de setmana que no esperava. Ser els que som, els que sempre hem estat i els que seguim sent. Que compartir és molt més i que una vida no serà suficient.

I és que ha estat un cap de setmana super cool, super hippy!

Buenas noches principes de Maine reyes de Nueva Inglaterra

Que si plou i fa dies tristos és pq el hivern ha marxat i la primavera plora pq el troba a faltar. L'últim llegat són refredats i son dins les butxaques. Ara que creiem que per fi havia arribat la llum, el cel s'omple de núvols grisos. I la gent farta de foscor es treu les mascares mostrant per un instant el jo profund i obscur.
Plou. Només plou.
Dins del llit sota les mantes ressona la pluja com a banda sonarà de somnis terrorífics i despertars de despertador. Ja només queda un dia, un de sol, per ser qui vull ser, qui sóc sempre que no estic aquí. Alliberada de la rutina i dels peus arrelats a la terra. Dels voltors i dels cuadres negres que no van en cotxe.

Sns titol

I es que asseguda en el tren amb la incomoditat d'un company de seient al que no esperava encara no se que vull dir. Ha estat un cap de setmana tranquil per mi, però fora hi ha hagut mort, hi ha hagut vida. De la mort poc us puc dir, el coneixia de vista però d'una època en la qual jo no era mes que una nena. En canvi de la vida si us puc dir un parell de coses, clar que això envairia la intimitat d'algú que per res del mon voldria ofendre. Pq senzillament es la millor persona que conec, la seva innocència i el seu bon humor fa que al seu costat les persones siguin millors. Li desitjo tota la felicitat i que sempre sigui així de feliç, si hi ha algú en aquesta vida que s'ho mereixi es ella. Benvingut Roger... O era Benvolgut?? Ha estat un cap de setmana de família, de la meva família, de bon menjar i de digestions pesades. I acabarà el dia amb un sopar amb la meva germana que m'estimo molt i que ens portem millor des de que hi ha distancia pel mig. Potser mai l'acabi d'entendre i sempre cregui que l'haure de protegir de si mateixa, però espero hagi arribat la llum que ho il·luminarà tot. I jo, jo torno cap a casa amb poques ganes d'un nou dilluns en la meva vida. Amb pocs secrets i alguna mentida en la butxaca. Serà la foscor dels diumenges d'hivern o la primavera que no acaba d'arribar. Serà que tot es complica amb el pas dels anys i cada cop sigui mes difícil somniar.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Temps de parades tecniques

Tinc tot el que fa falta. Els armaris plens de trastos amb formes "extranyes", ingredients amb noms difícils de pronunciar, pales de fusta de mides diferents. Però les ganes de fer res amagades sota el llit i no hi ha manera de que surtin. Ho he intentat de mil maneres fins que ja m'he donat per vençuda. Asseguda al sofà miro de reüll quan crec que alguna cosa es mou en la foscor, però res, no treu ni el nas. La gent pregunta i només se encongir les espatlles davant del desconegut. Que puc dir quan no hi ha res a dir?
Crec que he d'assumir la situació, avui tornaré a intentar que surtin de sota el llit. Seuré sobre la moqueta, recolzada contra l'armari i li parlaré del futur, de somnis, d'esperança, potser així les ganes tornin a tenir ganes. Pq demà de segur sigui un dia per oblidar... però això no ho han de saber!

Torno a parlar del mateix

I és que sembla que aquest any no tinc més temes de conversa que jo i el meu melic. Un melic que aquest any li ha donat per abonar-se a vols gratuïts amb zèppelin. I ja m'ha tornat a liar!! Ja tenim els bitllets i la reserva per la nostra escapada a Roma.

M'agrada que els plans surtin bé.

Pas a pas, aquest cop sí el melic s'ha dedicat a marcar-se objectius assumibles i ja em teniu d'aeroport en aeroport viatjant per tot el món. Però no us penseu que el "run run" acaba aquí... doncs crec que aquesta tardor hi haurà aires renovats i qui sap... Pq la vida no espera i els anys ens lliguen a la terra, tan que ja crec tenir els peus mig enterrats en la sorra. El meu melic no hi està d'acord i creu que si corre molt potser pugui arribar per fi algun lloc. Per sort el mes d'abril encara no te projectes i potser seguem a descansar i a posar ordre a la brutícia que rodola per casa com en el farwest!

El que te el temps

Quan la rutina apreta i la foscor no marxa quan surt el sol, la ment necessita una via d'escapament. De vegades somnio, d'altres només cal recordar. Fugir. Avui he tornat a Namviet, i com que Mr. Goolge ho sap tot, li he demanat que m'evoques imatges d'aquell lloc. Però resulta que les fotos són en blanc i negre, i només surt guerra, misèria, mort, por, humitat i foc. Amb una ganyota "extranya" passo les fotografies sense reconèixer aquelles terres que es van presentar davant meu amb colors vius, gent amable i sabors extraordinaris. I no se si es que la guerra no va existir mai o és que he tingut la sort de viure en un somni.

El primer petó

Ahir enmig d'una conversa banal algú va treure el tema: ¿com va ser el vostre primer petó?
I la pregunta per un segon em va sobtar i va paralitzar el temps. Va ser com una visió o com si m'hagués transportat a un altre temps (ara molt llunyà). I recordo que era de nit, caminava per un carrer, tenia pressa, m'esperaven, i de cop el món es va fondre, davant meu va desaparèixer per convertir-se en un cel negre estrellat i papallones de mil colors volant al meu voltant. No podia pensar pq no tenia amb que fer-ho, jo només era sentiment, i sentia.
I l'instant va passar i era de nou davant la pregunta, davant del record, davant d'un somriure inesperat. Es curiós com avancem per la vida sense ni tan sols aturar-nos a veure els detalls. Feia anys que no hi pensava, en ell, en el carrer, en la nit, en aquell instant. En el regal del primer peto. Crec fermament que si en algun moment vaig prendre la decisió de que fos ell, no em vaig equivocar. Va ser bonic, va ser com hauria de ser tots els primers petons del món. Va ser digne dels contes, digne de totes les expectatives. Més tard arribarien altres primers petons, però mai com aquell, amb la intensitat, ni la innocència del després, mai digne dels contes ni de les expectatives.
I desviant la mirada de la pregunta, d'altres ulls, vaig deixar que la ment s'escapés per la finestra i es perdés pels terrats de la ciutat.

Extranyes llengües

Si alguna cosa m'agrada més que viatjar són els accents. No els que jo poso (o m'oblido de posar), si no la meva llengua en altres llengües. Aquelles musiques de terres llunyanes que acompanyen aquells qui van néixer fora de les muralles d'aquesta ciutat. Aquesta gent evoca somnis, els seus ulls han vist altres cels de colors diferents, porten olors dolces a les butxaques i històries màgiques darrera les parpelles. Aquesta gent viu aquí i en un constant gir.
I al parlar em sento com els nens d'Hamelin i casi casi sento els meus peus com es volen moure per inèrcia darrera les seves paraules, darrera la música estrangera.