Final d'any

Feliç any a tothom!

Que aquest any parell que entra sigui tan o més radiantment feliç que aquest que marxa...

No puc marxar

No i no.
No puc, no vull. No estic preparada per donar el pas.
Ara no i demà tampoc.
Quatre parets que per a mi signifiquen massa. Quatre parets que avui són casa meva.
Hi han sentiments, hi ha somnis, hi ha tres anys de la meva vida. Són sentiments arrelats a un terra que no és meu. A un barri que no te preu. És una parada d'autobús, un carreró sense llum, a camions de les escombraries a altes hores de la matinada. És el nen gordo de la pilota, les yayes de l'escala. És la fruitera a la que mai vaig, als millors croissants de mantega del país, un dissabte al mati mentre el sol es cola tímidament per les finestres del menjador. És la meva habitació, la meva finestra i els meus colors. La meva veïna, el meu cine. Tot allò que tinc pendent de fer i que algun dia faré.
M'ofega el desconsol, el neguit i la pena. Dos anys per mi, un sospir que passarà quan menys t'ho esperis, però Nadal és Nadal i ara no puc afrontar allò que més por hem fa... marxar.

Pq no puc marxar d'on sóc tan feliç...

Caga tió

Són coses que passen, coses que no tenen explicació.
Doncs aquest any el tió s'ha acurat en portar-me tot allò que havia pensat necessitar. Però no us penseu, no ho havia escrit en la carta als reis i ni tan sols ho havia dit en veu alta. Estava tot apuntat en post-its al cap. Un seguit de notes a llapis guardada en un calaix dels mals endreços.
En una posava un pijama. Els que tinc, a molts, els he de retirar.
En una altre nota arrugada i deia una manta. Sí, a casa som tres compartint sofà i de vegades dues mantes són poques.
La última nota escrita posava que seria interessant anar pensant en comprar-me samarretes de coll alt, doncs la rentadora n'ha segrestat una, de les dues que tenia, i es nega a tornar-me-la.
Després va poder cagar encara un anell, una bossa plena de caramels i poca cosa més.
Estic molt contenta amb aquest tió, un tió una mica alternatiu tot pintat d'indi i empatxat de tanta pell de mandarina.

Bon Nadal!

S'acosta l'hora. Els carrers il·luminats. El fred gris del hivern. Els regals per comprar. L'olor a escudella per l'escala. I és que el Nadal està al girar la cantonada.
Els que no tenim vacances gairebé ni ho gaudirem, passaran els dies com un altre qualsevol.
Però demà és la data d'inici d'una època màgica, encara que alguns s'entestin en negar-ho, en criticar el consumisme i el CorteIngles.
El 2009 un any intens, alts i baixos, amb coses tristes i de molt boniques. 2009 un any de colors!
Marxo contenta, tanco la porta amb certa tristesa per tot allò que ja no tornarà, però miro el demà amb molt d'optimisme, amb un no se que diferent. Somric i per mi això és "extrany", és innovador. Se que tot anirà bé, ara ho se.

Bon Nadal i Feliç 2010 a tots aquells que paseu per aquí i per a tots els que avui dedico un pensament!

Avatar

Toca anar d'estrena, toca tornar al cinema!

Barcelona en colors!!!!

Jo viscA Barcelona!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Surt corrents

Avui, algú, m'ha clitxat.
Hem pregunto, sóc tan transparent??
M'han aconsellat, "surt corrents", "allunyat".
I ja hem teniu agafant una gran glopada d'aire i preparada per fer l'espring més llarg de la meva vida. Però ara que hi penso, abans faré una ullada a tot el que deixo aquí. A tot aquest 2009, que si fa o no fa, ha estat un bon any. Per fi la balança s'ha inclinat del costat que devia. No se m'ha donat mai bé començar de nou, abandonar, endavant... seguir en camí. I sota els llençols, sola amb mi mateixa, el silenci es fa més evident, la soledat es creu invencible.
Somric, això jo, ja ho he superat abans.
Inspiro profundament...
Preparats....
Llestos...
...JA....

Neighbour

Tinc una veïna. Una veïna de taula, una veïna de casa, una veïna de bus i per "extrany" que soni de cantonada també. La meva veïna de cursets de sushi, veïna també de la pegatina.
Tinc en definitiva una veïna a la meva vida.
Dansà un temps la meva veïna va descobrir el 31. Potser només sembla un numero qualsevol, però un numero que et porta a casa i a la cantonada de les converses interminables. Allà el món ha estat revisat del dret i del reves. La gent ha estat pentinada d'un costat i de l'altre. I les nostres vides exposades com mercaderies per aquells que passaven. Hem cau bé la meva veïna de ciutat, una mica hiperactiva però ja ho tenen. I és que per primera vegada m'he adonat que viure en una ciutat no és tenir-ho tot a mà. Però ara ja tinc una veïna amb la qui poder xafardejar.

Dius coses...

Estic trista, però no enfadada, però no enfonsada. M'estimes i ho se, potser no val la pena, però m'estimes i ho se. De vegades les coses són així tan senzilles i complicades. Ets un estiu a la Sardenya, un cap de setmana a Roma, un divendres a casa. Ets la olor dels meus matins, la son de les meves nits. La complicitat a cau d'orella, la passió més descarada. Tan important que no vull fer-me a la idea que no tornaran les "siestes" sota la pluja. Unes sabatilles mal posades t'esperen plenes de pols. Dius coses sense sentit, dius que m'estimes i que no vols estar amb mi.
Bon Nadal a tu també.

Nas

"Si tu te'n vas, neru ,neru, neru. Si tu te'n vas, neru, neru, nas."
Fa fred, plou i les gotes regalimen pels vidres de les ulleres, fent del món una mica més "astigmàtic". Les mans nues i adolorides dins les butxaques de l'abric. Cares de sucre. Sento com un formigueig puja per l'esquena i els nervis fan que sembli una mica més estúpida del normal. Cortès i jo gaudint d'un moment robat. Continua plovent i de cop es gira un aire molest. Els porticons piquen contra les finestres que ressonen en la casa buida. Tot segueix igual. Llàgrimes que no tenen un motiu absències que ho expliquen tot. Si tu te’n vas...

Veure't

Torno a veure’t. Torno a sentir la teva veu i les papallones revolotegen de nou dins la seva gàbia. No ho puc evitar i ni tan sols se si vull evitar-ho. No és un dia especial, només un dia glaçat. Mirades creuades que aparenten indiferència, només aparenten. S’han acabat les excuses i totes les falses esperances. Els nervis a flor de pell pq torno a veure’t, hem tremolen les mans i les cames, semblo una fulla a punt de caure...

Adeu Philadelphia...

Fa molt temps en la història hi havia una nena que anava un dia a la fira. Patim, patam, patum... cantant i saltant de la mà hi duia un amic. Vet aquí que al arribar tot era ple de llums de colors, de musiques que sortien de tot arreu, de gent amunt i avall. Era de nit, una nit de primavera clara i serena. Deixant-se endur pel corrent la nena i el seu amic, que fins ara no us havia dit que era un ocellet que parla, van passejar per la fira confonent-se amb els desconeguts que reien. Bocabadats, enlluernats pels firants, homes barbuts amb malles a ratlles, catifes voladores, caçadors d'ànecs daurats i dones grosses saltant d'un trampolí infinit per caure després dins d'un got tan petit com un didal. La nena no havia vist mai humanets saltimbanquis ni tampoc lleons que dormitaven salvatgement dins les seves gàbies. Bombolles que volaven topant contra els nassos dels desconeguts que sorpresos reien sorollosament mentre es grataven els ulls de sabó. I caramels, muntanyes de caramels de tots els colors de l'arc de sant Martí. Núvols de l'aposta de sol, capturats amb caçapapallones, dolços com el sucre.
I de sobte, en una caseta de la fira, amagada darrera un fanal per dues monedes de plata podies escollir un peix taronja d'entre els milers que allí tenien.
És així sense més que la nena i l'ocellet van adoptar un nou amic que no parlava però movia la boca com si cantes òpera.
Benvingut a casa Corso!!! Tan contents estaven tots que van decidir regalar-li casa nova i novia. Així que la nena i l'ocellet tenien ja dos amics que nedaven sense parar dins la peixera.

Avui el cantant d'òpera a perdut a un amic que flotava boca avall dins la seva peixera... serà que tot conte te un trist final???

Hi ha coses que un sap...

... com que radera la curva no hi ha el que esperes...

Trucades

Avui, més que mai he pensat en trucar-te. En sentir la teva veu. Saber que tal et va tot i parlar de res en concret, del temps, de les coses rutinàries. Sembla que hagi passat una vida sencera i només fa dos dies que vas marxar. Tanco portes. Però avui he pensat en trucar-te. No se que et diria, segurament estiguis enfadat, molest, incòmode. La teva veu, seria, llunyana i tinc por. Se que tot i no dir-ho alguna cosa ha canviat i segurament necessito sentir-ho. Potser així sigui més real. Obro finestres. M'agradaria dir-te que no et trobo a faltar, que la teva absència ja no hem fa mal. I tot i no enganyar-me visc sense tu i visc més tranquil•la pq ja no hi ha res fora de lloc. Però lluny de tot dramatisme, avui tinc ganes de trucar-te, ganes de veure't. I per un moment m'he il•lusionat pensant en aquesta idea. L'estomac se m'ha omplert de papallones i segurament faci el que no he de fer... trucar-te.

Hope there's someone, live

De pont i de vacances

Estimats navegants que us heu deixat caure per aquí aquesta tarda de divendres, anunciar-vos que tanco la paradeta durant uns dies.
Marxo de pont i de vacances, marxo com sempre per tornar al meu racó preferit del món. Marxo per veure de nou les llums de Nadal i deixar per uns dies les coses que ja no m'agraden tan. La rutina, la ciutat, les cares conegudes i les que ja no ho volen ser. La feina, la casa, les sabates i l’avorriment. Marxo per perdre de vista sempre el mateix horitzó, sempre el mateix sostre, el mateix abisme. Agafaré l'avió i mentre dormi canviaré d'espai i temps. Res quedarà de la persona que sóc ara, de la persona grisa i trista que m'han obligat a ser. Les coses que hem vull emportar caben en una maleta petita doncs el cor no viatjarà amb mi.
Marxo sense saber si aquesta vegada tornaré.
De peus davant l'avió, de cop tot canvia per mi i ja no torno, hem veig a mi mateixa caminant per la nit freda caminant decidida cap al meu futur. I res queda ja del passat.

És de nit...

Rutines que m'agraden

He estat pensant.
He pensat en tot allò que m'agrada, en tot allò que a vegades fa de mi una persona feliç.
M'agrada quan canvies la meva cervesa a mitges per la teva buida.

M'agrada deixar les meves arracades a la tauleta de nit abans d'anar a dormir.
M'agrada donar-me la volta quan estic dormint.
M'agrada el meu peto de bona nit.

M'agrada la pasta amb fungi porccini.
M'agrada el sopar dels divendres mentre miro la TV al sofà.
M'agrada anar al cinema i menjar una bossa sencera de caramels.
M'agrada esmorzar croissants de mantega un dissabte al mati.
M'agrada escoltar la pluja com cau.

M'agrada fer la siesta un dia qualsevol.

M'agrada les meves mans entre les teves.

M'agrada dormir-me mentre vaig de copilot.

M'agrada l'emoció quan guanya el Barça.

M'agrada tenir plans aquesta tarda.

M'agrada fer les coses ben fetes.

M'agrada poder riure quan tot va malament (m'agrada el teu riure en mig d'una discusió)
I m'agrada perdre el temps pensant en aquestes coses...

En els núvols

Estic sense estar, en un estat de trànsit total que no hem permet pensar, que no hem permet treballar. El cap dona voltes i l'aire no vol arribar als pulmons. Atordida, cansada. Que dolent són els refredats...

Primera caiguda d'aquesta temporada nadalenca.

Ganes de no sortir de casa...

Ganes de no sortir del llit...

Ganes d'adormir-me i no despertar fins que tot hagi passat...

Una setmana

El temps, amic invisible que sempre m'acompanya en el silencia de la soledat. Ara ha fet que hagi passat una setmana sense ni tan sols adonar-me, sense ni tan sols consultar-me. I la setmana es transformarà en mes i aquest en any i res i tot seguirà i seguirà. Tinc només un pensament, una cançó es repeteix incansable. "Necessito despertar en un dia radiant".
No ploro ni recordo, són decisions que jo no he pres i no deixaré que afectin els meus dies, els meus plans, els meus nous projectes.
Temps que tot vol relativitzar, les coses es veuen diferents. Ara que pintes un nou mai més a la meva vida seré jo qui digui prou. "Hauria d'haver estat diferent".

Lax'n'busto - Començar....

Gossos - Corren

Necessito despertar, en un dia radiant!!!!!!!!

Promeses

Les promeses a vegades són coses que oblidem. Les promeses que es fan entre riures, aquestes s'obliden encara més fàcilment. Però jo ahir no vaig faltar a la meva paraula. Ahir vaig passejar tota sola per la Ciutadella sense rumb, sense destí.
Ahir vaig seure en un banc a contemplar un dia qualsevol. A deixar passar les hores. I ara hem sento millor sabent que jo he fet la meva part, sabent que encara tinc paraula.

Armari

Vas arribar per fer fora tots els meus fantasmes i ara marxes amb l'últim per a que pugui tornar a dormir sense mal sons, sense pors. Marxes emportant-te tot de coses dolentes que no hem deixaven continuar. Has estat part de mi sense que jo formes part de tu. Indolor, casi, i per la porta del darrera desapareixes sense fer soroll, per fer-me lliure i senyora del meu destí. He rigut, m'he enfadat, me tornat a il·lusionar. Ara se que hi ha molt més quan algú t'abandona.
Sóc invencible gràcies a tu, m'hagués agradat que estiguessis aquí per contemplar-ho.
Tinc un cor gegant on abans només hi havia foscor, el món s'ha quedat sense fronteres des de que Roma va caure als nostres peus.
Corrent aires nous i gelats, i tot i no ser tan feliç com voldria, ara ja dorms dins d'una capseta petita al fons de l'armari. Allà on els llaços vermells no es poden trencar, allà on no existeix el temps ni els impossibles. On les decisions fermes a vegades no ho son tan...

Mentides

El pitjor enemic és un mateix.
No es tracta de que els demés ens menteixin, es tracta de que ens els volem creure. Dolces paraules que desitgem sentir i no ens importa el preu que estem pagant. I de cop quant tot torna a lloc ens n'adonem de que som tan culpables com qui ens ha estat mentint tan de temps.
L'amor, en termes absolut no existeix. I els mitjos mai son fàcils quan no es vol.
Sóc qui sóc i no ho puc evitar, per dolent que sigui fins i tot per mi.
Apostem sempre al cavall perdedor esperant un miracle que no arriba.
I ara després de tantes mentides, sola brindo per no voler sentir-les mai més.

De diumenge

El dia s'ha aclarit, deixant pas a un sol càlid de tardor que fa brillar les fulles humides de la rosada. Fa un dia perfecte de diumenge, per passejar, per xerrar, per compartir. Un dia perfecte acompanyat d'una tarda encara millor, estirats al sofà sota la manta, fent una migdiada mentre a la tele no fan res interessant. Crec que mai he compartit una tarda així, però seria mentir massa.

Un diumenge com qualsevol altre, el primer de molts. Ja ho te això...

The Mexican

Pq serà que de cop i de volta una imatge, un record, un lloc, se'ns apareix de nou sense cap explicació?
Penso en jalapeños, farcits de formatge i arrebossats. Penso en una coronita a mitges. Penso en una cadira buida.

I se que ja no hi puc tornar.

Ingredientes:
12 jalapeños frescos

1 taza de queso monterrey (queso para gratinar)

1 taza de queso cheddar

3 huevos

1 taza de pan molido

2 cs. de orégano

4 tazas de aceite vegetal
Preparación:

1.- Haz una pequeña abertura al jalapeño y retira las semillas.

2.- Rellena el chile con el queso y mételo al huevo el cual previamente debes batir.

3.- Pásalo por el pan molido tratando de que quede bien empanizado.

4.- En un sarten hondo vierte el aceite y cuando este caliente mete los chiles con mucho cuidado, puede hacerlo con la ayuda de una espátula de hoyos o un colador para evitar quemaduras.

5.- Déjalos freír por unos 8 minutos y retíralos del aceite.

Ara ja ho tinc!

Dies nous

No ets perfecte per mi, ni tan sols t'ajustes al perfil de persona que necessito.
Però mai ha estat un impediment per a nosaltres el ser tan diferents. Mai fins ara que ja no queda res per el que lluitar. Punt i final. Obro un nou mati amb l'esperança de no trobar-te a faltar pq se que sempre hi seràs per mi. Amb les portes obertes per escoltar-me i estimar-me.
Espero sàpigues que sempre hi seré, tot i les meves paraules que sempre formen part del meu jo irracional, d'un jo que ara no esta preparat de viure sense tu.
Els detalls ompliran la meva vida de nostàlgia, però en quan els núvols desapareguin no dubtis que tornaré per no perdrem mai més...

Over the rainbow

Segur que al llarg d'aquests anys en algun moment he publicat alguna entrada amb l'excusa de fer sonar de nou aquesta cançó. Avui és un dia d'aquells en que malgrat brilla el sol de tardor el fred habita de nou sota la meva pell. I no estic més trista que altres vegades, tan sols la realitat d'una vida que no m'agrada ha fet que tot tornés de nou a lloc fent fora l'escalfor dels dies plens de somriures i de somnis ( de castells en l'aire).
Necessito escoltar de nou, una vegada més, que existeix l'esperança, tot i equivocar-nos tant.

Somewhere over the rainbow
Way up high
And the dreams that you dreamed of
Once in a lullaby
Somewhere over the rainbow
Blue birds fly
And the dreams that you dreamed of
Dreams really do come true
Someday I'll wish upon a star
Wake up where the clouds are far behind me
Where trouble melts like lemon drops
High above the chimney tops thats where you'll find me
Somewhere over the rainbow bluebirds fly
And the dream that you dare to,why, oh why can't I?

Un adeu en la memòria

L'amargura puja als llavis, deixant un regust a la boca d'impaciència i dolor.

I és que no es fàcil dir adeu, ho estaria fent tota la vida ...

Un conte infantil

Recordo de petita un cassette de color groc. Era una cinta on hi havia gravat per les dues cares un conte d'un os. Rosalinda i Blancaflor. No recordo gaire més que una veu greu explicant mig en la penombra un conte infantil. I al final de tot arribava la cançó, una manera diferent d'arribar al colorin colorado.
Pq sigui quina sigui la manera el final sempre arriba.

"Y llega a su fin, este cuento tan bello acaba aquí. Acaba aquí..."

Hores lentes

Ahir era un dia d’hores lentes. De minuts lànguids i segons cansats. Ahir va ser un dia amb un cel estrany, amb una brisa fosca que recobria la ciutat. Tinc l’ànima cansada del pes dels anys, dels rellotges que no funcionen i els trens que he deixat passar. Aquesta nit, nit de lluna nova el món romandrà a les fosques mentre ningú sap que jo torno a plorar. Camino pesadament per una camí ja conegut on els arbres despullats de fulla entristeixen la mirada. He perdut alguna cosa i no recordo ja que era...
Potser arribi alguna vegada aquell demà, de mentre les petjades seran fang que la pluja farà desaparèixer.
Ahir era un dia d’hores lentes, un dia interminable. Tornen els projectes i els nous reptes, aquest any serà...
Visc en l’ombra dels meus dies.

Dia de San Crispí dia H.

Secrets a cau d'orella que ja no es poden dir. Les coses que sabem i no volem afrontar. Rumors en la llunyania de les coses que ja no tornaran. Dels dies nous per descobrir, dels projectes a reinventar. Somric a la vida amb aires nous, amb nits de colors. El futur ja és aquí...

Temps de tu

No te sentit el que ara diré. Cap ni un.
I és que malgrat tot aquest embolic a estones tinc ganes de tu. És en els moments previs que un grapat d'emocions s’amunteguen en el cor i la majoria somriuen al pensar que queda poquet per tornar-nos a veure. Tot i que ja no toca, tot i que les coses solen ser diferents.
Aquesta vegada m'he quedat amb tot lo bo. He aparcat les coses dolentes que ja no m'interessen i m'enduc amistats i somriures, estius a la platja i carícies als peus. Serà que no he après a fer-ho millor, serà que he après a veure el final inclús abans de que arribi.
Un minut i sortiré per la porta amb moltes ganes de tu, serà diferent ho se, serà com sempre.

Vamos equipo!

Mitjans de setmana i ja no hi han gaires ganes de fer molt més.
I veient volar la mosca m'ha vingut al cap l'escapada fugaç de l'equip a London.
No hi ha molt a dir, que va ser increïble, que va ser diferent, que va ser divertit. Londres com sempre i de nou. T'acull amb els seus braços sempre oberts, renovant les il·lusions i les ganes de perdre's per aquells carrers, els més turístics i els amagats, els que t'acaben sorprenent i els que et recorden aquell estiu de la teva joventut. I se m'escapa un somriure distret mentre escric aquestes línies i degusto de nou, amb la dolçor que aporta sempre el temps transcorregut, aquell cap de setmana curt.

Altres dies

M'amagaré sota la manta per no sortir mai més. Deixaré passar el temps fins que aquest es cansi i surti per la porta. Apagaré els llums del carrer i amb la ciutat a les fosques el silenci refinarà aquesta nit.

One Way or another

I aquet mati sona una cançó...

Sant Felip Neri

Un no escolleix el dia en que vol néixer. Neix i punt.
Ni els astres, ni la lluna, ni tan sols els esdeveniments a l'atzar fan que siguem de diferent manera. Però sense pretendreu ni tan sols, s'arrela en el cor sentiments profunds de pertinença. Potser pq vaig néixer el millor dia de l'any, pq la primavera sempre és una bona època per tot, potser pq els números parells han format part de la meva vida tan com els senars, però aquests són més rodons, sempre amb una meitat per compartir les coses. I no per ser de cap religió en concret, que no ho sóc, sempre m'ha agradat Sant Felip Neri. No m'ha interessat mai qui va ser, ni tan sols què va fer. Però el seu nom va lligat a mi en secret i des del primer dia.
Serà per tot plegat i per absurd que sembli, que el racó més secret i bonic de Bcn sigui la plaça de Sant Felip Neri, per la seva tràgica història, per el silenci.

Cursets de cuina

Dilluns i assitim a un curset de cuina Japonesa. Durant dos dies tindrem moltes coses a pendre a partir de les 20:00h. S'apropa el nou any i s'han d'assolir alguns objectius a tota pressa.
Receptes noves i delicioses i no ho dic per dir. He provat el millor salmó de ma vida!
Són esdeveniments com aquests que fan plantejar-me si de debó no vull casar-me amb un cuiner...
"I com el Petit Chef, al introduir el primer boci a la boca una explossio de sabors i sentiments van asaltar-me de manera improvitzada. La pell cruixent convinada amb el sesam mentre les làmines de salmó es desfeien lentament com si es tractes d'un gelat. I la salsa teriyaki envoltava suaument les sensacions amb una dolçor que feia adictiu aquell trosset de cel. "

Vull plorar.... en vull més!

Octubre que ja no hi ets

I és que no tots els octubres poden ser ja de fang, alguns simplement són de maduixa.
Octubre mut, sense papallones a l'estomac que hem parlen de tu. Vull dir-te que aquesta vegada no he besat cap llàgrima en nom del nostre record, en la memòria només hi tinc somriures que ja només son meus. He deixat passar el meu octubre. El meu octubre estimat i ple de fang. Un octubre ple de nous silencis, de silencis.
El pes del temps recargolat en els meus dies fa de mi una persona nova, amb la mateixa carcaça, amb els mateixos defectes. He anat i he tornat, i aquest cop el dia especial queia en dijous. No ho puc evitar, sempre hi ets d'una manera o una altre en la meva vida, però ja no hem fas por.
No et presento, ja no apareixeràs de nou. No et busco i el millor de tot, ja no et trobo a faltar.
He necessitat un llarg camí per arribar aquest punt. Ara d'una manera estranya sóc feliç sense ser-ho. Tinc un secret que només hem porta mal de caps, però és ell.
T'estimo tant i a la vegada no et necessito. Sóc lliure de mi mateixa i del pes de la consciència. No se de tu, amic meu, ni tampoc en vull saber i t'ho dic amb un somriure d'amor incondicional.
Pq al pensar de nou en tu, al intentar veure la teva cara ja borrosa en la ment, és tot això el que m'inspires.
Sigues feliç aquest any, un any més. Ens retrobem aquí el pròxim octubre i t'explico com ha anat.

Nits de creps de Nutella

Festes de creps i Nutella, de plàtan i bikinis amb ganes de més. Les bombolles del Lambrusco dissipades ja amb els anys que han passat. I de sobte un regal molt esperat. Un món de flors de paper, de mil colors. Paraules escrites una vegada i una altra per aprendre bé la lliçó.
I en Manel, que encara no corre sense voler dormir.

Les festes de grans ara són cosa nostra...

Porto les teves sabatilles per no oblidar-te

Aquesta nit dono voltes per la casa buscant no se que. Regiro els calaixos una vegada i un altre amb l'esperança de trobar el que he perdut. Obro portes i les torno a tancar. Porto posades unes sabatilles cinc números més gran, de color blau marí. Porto posades les teves sabatilles d'estar per casa per no oblidar-te, per sentir-me més acompanyada.
Cansada m'assec al llit abraçant un estúpid coixí, mai m'han agradat els objectes inanimats. Però ara és l'únic que hem queda de tu. Un estúpid coixí i les teves sabatilles.
Una reverencia, un dolç peto en el peu i la meva vida sortint per la porta.
Serà un hivern com qualsevol altre hivern. Un nadal, ple de llums de colors que il·luminaran els carrers d'aquesta ciutat. Que diferent serà tot, ara que porto les teves sabatilles.

Setmana cultural

Arriben les festes de la Mercè i Barcelona es vesteix amb les millors gales per a rebre una vegada més el final de l'estiu. Aquesta vegada l'organització a proposat una setmana repleta d'activitats culturals.

De moment i per evitar aglomeracions comencem demà amb l'obra titulada Noviembre, al teatre Goya (amb un descompte del 50%). L'assistència de moment és mínima, però s'accepten voluntaris per a passar el vespre.

Amb tot el dolor del meu cor faltaré a l'actuació que ofereix " A casa Portuguesa" de NÉVOA, que ens deleitarà amb un concert inoblidable dedicat a la memòria de la gran fadista portuguesa Amàlia Rodrigues, el proper divendres 18 de Setembre.

Pendent de confirmar tenim a "L'habitació de Verònica", obra de suspens i misteri al teatre Capitol.

Com a final de festes el diumenge 27, l'obra "M'agrada molt el que fas", obra divertida per fer més lleugera la tornada del pont.

Sumant punts

Torno de les vacances i tot i fer setmanes que treballo, hem nego a creure que la meva vida, aquella que tan m'agrada quan tinc tot el dia per a mi, per tu, per tothom, s'hagi acabat. Però el temps m'ho posa difícil i porta plovent a bots i barrals tota la setmana, (tota la vida!). Amb dies grisos plens de núvols i poques ganes de fer res. I aixecar-te cada mati costa una miqueta més. Però la catàstrofe a arribat a la meva vida en quan ha entrat el fred per sota la porta i he hagut de rescatar del fons de l'armari els uniformes tristos de el hivern. I no és que el color negre hem desagradi, tot és posar-s'hi!, el fet a estat quan la ristra de pantalons de vestir eren sobre el llit, i un per un els he anat provant amb l'esperança que el pròxim sí m'aniria bé... però no, NO!!!!!! No entraven, no entren... snifffff brrggggg
Total, que m'he llançat a la desesperada en aquest mar d’Internet buscant una solució ràpida, factible, assolible.
I he trobat la dieta dels punts.
Ara la meva vida s'ha convertit en una gran concurs de Eurovision, sumant, sumant punts tot lo dia.
Que si menjo una galeta i son dos punts, que si ara un donut i en son 4'5...
Aviso para navegantes una ració de tiramisú 6 points!!!
En fin, per dinar avui:
200gr de pasta 3 points
lata de atun natural 2 points
Yougur desnatado de frutas 0.5 points

Més el esmorzar d'avui 2.5 points

Puntuació final després de dinar: 8 points

Per sopar tinc encara per gastar-ne 10!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sol de tardor

Es després de la pluja, d'un complicat final d'estiu, que el sol torna a brillar com si mai hagués marxat. Ara que s'acosten les tardes de pluja, les nits sense tu, la rutina m'ofega. I costa ubicar-nos de nou dins els dies grisos i el demà sense futur.
Lluito contra el món i contra tu, lluito per uns somnis que fa molt vaig perdre i ara vull recuperar.
Les coses són senzillament simples. Aquest cop l'octubre no arribarà a la meva vida, i ho faré per tu.
Ara, quan ja tot és massa tard, ara que de nou he perdut, ara quan les cadenes s'han trencat i han desaparegut els llaços vermells.

Concerts a mitja llum

De cop i de volta sense ni tan sols esperar-ho ha arribat el 4 de setembre. Encara no m'explico com ho ha fet tan ràpid. Recordo amb nostàlgia (com es recorden totes les coses boniques) les quatre estirades en el llit gran de l'habitació petita, cantant les cançons en veu baixa per no despertar als veïns, somniat en que potser algun dia seria 4 de setembre una altra vegada. D'això ja fa un munt, una vida sencera que ha passat en un sospir.
Aquesta nit anem de concert, les tres, com sempre i des de fa molt, com m'agrada i amb els nervis a flor de pell per desgallitar-nos a cor amb la multitud. Avui serà un dia feliç, tot i haver començat amb ensurts d'infart de matinada, amb descobriments sorprenents sobre els gustos de les persones i amb el secret a crits d'uns bitllets d'avió a la butxaca.
Ens veiem a la cua, a peu de Montjuïc.

La tornada

Les coses passen i passen de llarg.

He tornat de les vacances amb les piles carregades, una mica desubicada i amb el pressentiment que s'acosta l'octubre.

Tinc motius per pensar que les coses estan canviant, de mica en mica, vull creure que aquesta vegada sabré fer les coses millor. Sóc potser massa optimista, seran els dies de sol i platja que he tingut aquest any, que malgrat tenir pocs dies de vacances els he aprofitat per no fer res absolutament transcendental. I tot i això, els fils invisibles que ens uneixen a les persones s'han anat embolicant més i més.

Aquest darrer any ha estat un any de coses de grans. Les meves amigues de tota la vida s'han convertit en mares, altres s'han casat i les de sempre segueixen de festa en festa gaudint de la festa major. I segueixo somrient quan el passat se'm presenta en forma de coincidència inesperada i trontolla de nou el meu present. Somric pq segueixo pensant que és millor una vida una mica complicada que no pas la rutina del dia a dia.

Agafo aire, el setembre no serà un inici gens agradable... sort que divendres que ve tornem anar de concert i per un segon tornaré a estar tancada en un record que no vull oblidar.
Mentre les llums de la tarda s'apaguen lentament espero el fred entri tímid aquesta vegada.

Actualitzacions

Fa dies que no escric, molts dies, potser masses...
I s’acumulen les coses a dir, les històries a explicar, els projectes a somniar.
Tinc les vacances aquí, al girar la cantonada, tot just demà. I amb la molt esperada arribada del nostre Manel, els fets esdevindran ràpids, vertiginosos.
I és que els nens ja són aquí, les bodes han passat i de mica en mica entrem en una rutina nova que durarà la resta de la nostra vida.
Aquest estiu te un aire diferent, un no se què pintat de rosa que cobreix el món. Tot fa olor a tranquil•litat i esperança, a futur.
I tot i no ser final d'any, sento que aquest estiu és el inici de la resta de la meva vida.
Ara toca tancar per vacances, pq no penso parar ni un segon a respirar, enllacaré dies familiars amb escapades a la platja, seguides d'obligacions varies i avions amb destinacions paradisíaques. Rutines estiuenques que espero s'allarguin en el temps el suficient com per superar els Octubres i els hiverns grisos a la ciutat.

A tots un feliç estiu!

Us espero tots a la tornada.

Manel

El sis d'Agost no tornarà a ser mai més un dia qualsevol en el calendari. Amb les galtes rodones i adormit fet una boleta avui has il·luminat el món d'aquells que seràn sempre la teva familia.

Ara que dorms tranquil deixem dir-te en veu baixa, benvingut al món Manel.

Nada se compara a ti

Hi ha amors de tots els colors, per a tots els gustos, per a cada edat. Jo tinc un amor, quelcom infantil a la vegada que lligat amb nusos vermells. Amb imperfeccions que el fan únic. Distanciats pels punts de vista i units per la pell de les mans. Puc i no vull viure sense ell. Un amor natural, de rialles i petons. De cares llargues i morros d'enfadats. I de vegades fins i tot això és especial.
Hi ha amors per a cadascun de nosaltres i si tenim sort potser aquest amor creu en tu.

Regals

Recuperada la visió del món, les coses són quelcom diferents quan un vol anar sempre endavant. Aturada en un punt de reflexió ara m'adono, tan sols en aquest instant, que la felicitat truca a la porta i de vegades no la vull deixar passar. És el que te viure de regal...

Deus estar marejada de les voltes que dones al meu cap... canya de sucre, mousse de yougurt, bamboo, ets tu....

Quin embolic de pensaments i bandes sonores que no hem deixen ni dia ni nit.

Benvingut al món carinyu!

Bamboo ets tu, canya de sucre, mousse de yougurt...
Bamboo ets tu, aigua de fruites, tiramissu ....

Un dia per a recordar.

Els qui la coneixem sabem que és molt fàcil estimar-la...

Bota, bota la pilota!

A l'estiu tota cuca viu, i de mica en mica les coses tornen a lloc tot i seguir girant. Per fi, puc dir que tot s'ha acabat. Prenc de nou les rendes d'una vida normal, però que és només meva. Hem sento feliç tot i estar a la corda fluixa, tot i no poder compartir avui amb tu la meva felicitat. Però ja ho tenen això els canvis, veritat?

Estic més segura de mi mateixa i del que vull, del que vull per a mi i ja no hem puc fer enrera.

Desitjo que tot sigui per bé ara que per fi puc tornar a botar...

Ara que tornes

Sempre que et busco acabo trobant allò que no vull saber, però ho se. El cor se m'encongeix i no és per el dolor. Poses en dubte les coses que he aconseguit, poses en dubte el que crec sentir. Hem parles i giro el cap esperant no sentir les teves paraules. Somric al buit, ja no mires. Fins i tot el nostre banc a desaparegut. I tot, completament tot acaba sempre en tu. Faig la ronda habitual i les portes segueixen tancades, les esperances endreçades. Potser només ha estat un núvol que al passar a tapat el sol per un moment.

Til·ler

Les flors del til·ler ja s'han obert, l'aire dolç de la tarda comença ja a refrescar i tot segueix com sempre. Les ombres s'allarguen mentre asseguda hem menjo un gelat i sense gran cosa a fer en aquesta tranquil·la tarda de juny. Hem perdo entre el record i en els somnis d'un futur immediat. Paciència, una de les paraules que més m'han repetit aquests dies. Però no tinc ganes de ser pacient, tinc ganes de fer... fer senzillament. Crits de fons d'infants que juguen en algun lloc, per ells el temps, la vida és un fet relatiu.
El gelat s'ha acabat i el til·ler ja comença a pansir-se... res perdura el suficient, ni tan sols aquesta tarda de juny en la que no tinc gran cosa a fer...

Pienso en canviar

Hace un tiempo cree una imagen gris para este blog. Un aire triste, perdido. Cierta nostalgia en las imagenes escogidas de una historia como otra cualquiera. En ese momento tenia sentido, en muchos momentos aun tiene sentido. Pero es en días como hoy que siento el verano bajo mi piel, una emoción renovada y la necesidad imperiosa de hacerla llegar al mundo. Es en estos momentos en que decido dejar muchas cosas atrás, y siempre me digo a mi misma, esta vez será la ultima. La ultima vez que llene mi vida de nostalgia, la ultima vez en la que vuelva a recordar, la ultima vez en la que dejo mis sueños atrás por alguna razón. Y decido cambiar los muebles de lugar, pintar las paredes de un color vivo y abro la ventana.

Pero para que? Si después del verano llega inevitablemente un septiembre que des de hace años solo tiene la misión de traerme un octubre de lodo y todo vuelve a ser gris y familiar.

Gira i gira la rueda llevándome a ningún lugar... hoy dejo las cosas tal y como están por voluntad propia aun teniendo ganas de cambiar.

Tot plegat per res

Tan és que tot plegat hagi estat per res. Tan és que m'hagi oblidat per fi de cel·lebrar el seu comiat, que m'hagi equivocat de nou en el camí a seguir o que les coses no tornin a ser mai el que van estar. Importa? Tan és, aquestes alçades ja no serveix de res, les ombres sempre estaran amb mi.

El telefon condemnat al silenci i el meu destí lligat a platges de sorra blanca. Tan és que tot plegat hagi estat per res si de nou he de tornar a canviar de somnis...

El cor encès pel món

Amb el vent en contra, el dia gris i sense destí miro el mar en busca d'un cami a recorrer. En la llunyania es troben els meus somnis, però avui no els puc veure, hem costen d'imaginar... Omplo els pulmons de brisa marina que sala la meva sang i m'enreda els cabells. I un sentiment creix dins meu, obstinat a no voler morir.

No hem busquis

No hem busquis doncs ja no hi sóc, m'he perdut i no vull tornar. He deixat la vida en rera i ara sóc feliç. No hem busquis doncs no hem podràs trobar... he borrat les petjades en la sorra i el mar és molt gran.

Penso perdre una vegada més

Potser no es tracti de guanyar, potser només es tracti de perdre, una vegada i un altre. Perdre el nord, els sur, l'est i l'oest. Perdre les sabates sota el llit, un mitjó en la rentadora. Perdre el boto de la jaqueta passejant per les rambles, perdre l'ungla del dit gros baixant del Pedraforca. Perdre les claus en el fons del bolso, perdre l'avió de tornada a casa. Perdre una partida al trivial, perdre el teu millor amic de la infància. Perdre un kilo o dos en l'operació bikini, perdre la fe en una volta de la vida. Perdre la retina un mati en el bus, perdre la caçadora en l'aeroport de Lisboa. Perdre, només perdre una vegada i un altre... el món és ple de les nostres coses perdudes, potser així nosaltres acabem guanyant al temps i al record.

A les fosques

Mal escric aquestes línies des de l'últim racó del meu món, aquell on el temps no existeix i els ocells canten lliures. Mentre la primavera segueix el seu curs, apropant-nos cada vegada més a l'estiu de les nostres vides, romanc amagada en la penombra de casa. Casa meva. Des de que vaig marxar un dia ara fa ja uns anys, que no havia tornat per quedar-mi sense pensar en marxar. Ara que l'obscuritat més negra a vingut per reganar en el món torno a casa com el torro. I res no canvia, tot segueix igual. Potser la casa ja no hem fa tanta por, els records s'han dissolt amb els anys i el "balancí" a perdut el seu color. Ja no recordo el motiu de la meva fugida sobtada d'aquestes quatre parets que sempre han volgut protegir-me, ara ja no importa.
Ara només hem queda la paciència, el divagar dels meus dies foscos amb un sol objectiu.
Un cop passat l'ensurt, ara que ja les coses semblen que volen tornar a lloc, somric amb tristesa i hem sec al banc a l'ombra dels pins sense res a fer, sense lloc on anar. Sense lloc on voler tornar.

Estaré uns dies sense passar per aquí, estic de baixa de moltes coses i de vacances de moltes altres.

No ho estic...

De enamorada dic...

El que passa que sempre tinc algun objectiu clar a la vista. Sóc una persona que viu de la nostàlgia i dels octubres de fang, però procuro tenir somnis assequibles a la vista per no perdre el nord i somriure de tan en tan. M'enfado, però mai dura el suficient com per prendre represàlies.

Que hi farem les venjances són un plat fred i no tinc paciència per esperar tan.

El meu objectiu a curt termini és fer la migdiada en alguna amaca, escoltant l'estiu mentre llegeixo un bon llibre i el senyor barbut respira profund i pausadament a l'altre costat. I quan imagino tot això, el que esdevindrà ben aviat, un formigueig em recorre l'estomac i el sol brilla una mica més. Serà que la primavera ja ho te això.

Mesos d'agitació i compromisos varis ens esperen. Plegats d'aniversaris, comiats, de nous picnics amb les cares de sempre però lluny del passat. I viatges sense organitzar però que ja estan en la ment, amb aires alemanys i un fred que es cola sota la porta. Però tot això te colors d'hivern i ara el sol brilla en un cel blau que no deixa lloc a altres temps. De mentres, per fer passar les ànsies que no saben esperar busco i rebusco un llibre per emportar.

Parece mentira....

... que después de tanto tiempo rotos nuestros lazos.....

Nosaltres d'aquí uns dies!!

Gent! Quines ganes, quina il·lusió. Practicament dit i fet.

Jo d'aquí un parell de mesos passejaré per aquestes platges cristal•lines. Amb un sol d'infart i un burka, es clar. Ja estic impacient, ja no veig el moment. L'avio el 14 d'Agost. Tres mesos, no podré espera tant.