Segones Etapes

Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo!

Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya. Seguim en contacte!

Goodmorning Vietnam

No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!

Published with Blogger-droid v1.6.8

Good Bye

I aixo des de l'aeroport de Madrid cami d'agafar el vol a Moscow. I d'alla a l'aventura!!! Ens veiem a la tornada.

Published with Blogger-droid v1.6.8

El nostre viatge

Demà a les 7:00h si tot va sobre previst agafarem el vol camí al nostre destí!!!!

El Corso també va de vacances

Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.

Testaments Vitals

Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Pq apareixen per fer magdalenes quan tot és fosc, pq t'acompanyen a fer gelats a la plaça Revolució, pq t'escolten malgrat no entendre't mai, pq riuen amb mi quan la tonteria m'inunda el cervell, pq t'arreglen sempre els llaços del vestit, pq t'estimen malgrat ser com sóc. Pq hem perdonen sempre i no tenint raó, pq creuen sorprenentment en mi.

I pel que fa als meus pocs bens materials, la meva col•lecció de sabates, el meu calaix de les polseres, el marc de les arracades, el penjador secret de mocadors, la meva col•lecció de vestits de l'Alamtrichi i el meu pot de jalapeños. La meva caixa verda de fotografies velles, els fantasmes de sota el llit, els adorns de Nadal i el meu Pigglet. Les arracades carbasses amagades dins la tassa lila. Tot es quedarà aquí...

Vistes de Barcelona

Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Però aquest matí, asseguda darrera d'una moto, veia Barcelona passar davant dels meus ulls. Com una pel•lícula a càmera ràpida desfilaven els carrers, les cases, la gent. Tot acompanyat d'una brisa lleugerament fresca de matinada, il•luminant els terrats un sol encara tímid. I m'he tornat a enamorar d'una ciutat que m'agrada. He vist la Sagrada Família, des de que sóc aquí que dic que la vindré a veure i no ho havia fet mai. He passat per l' ICAB que ni tan sols sabia on parava. Seguint Mallorca els carrers anaven i venien i la gent passejava relaxada en un mes d'Agost extrany. Els turistes encara no havien assaltat la ciutat i tot prenia un aire tranquil, festiu, de poble petit. Barcelona ja ho te això, que de sobte et sorprèn i et fa repensar-te això de voler marxar....

Un minut de silenci

Repassant i fent neteja he tornat a torbar aquesta cançó que hauré penjat mil i una vegades però que avui no em puc estar de tornar-ho a fer. Pq és sencillament increible. Ara que s'acosta el final de curs, el final d'etapes i el final de tantes coses...
Us deixo amb un minut de silenci....



Antony and the Johnsons - Hope there's someone, live

Tarda de Cupcakes

Després de molts mesos sense creacions especials, ahir vam tenir una tarda creativa i exitosa de receptes delicioses de cupcakes i converses interrompudes per un "Nenas!!!" des del pati de llums. L’experiència i l'agilitat s'evidencien quan en un parell d'hores teníem ja tot recollit i amb dues receptes refredant-se a la reixeta. La mostra decorada i a punt per ser exhibida en les xarxes socials, esperant l'aprovació del gran públic i els elogis que no venen gens malament. La degustació aquest mati per esmorzar, resultat: UN EXIT ABSOLUT! I la nova incorporació a la carta d'una nova varietat ha estat del tot satisfactòria.

Cinc Plats

Les fusions sonen molt faishon i de vegades prenen un sentit únic i exquisit. I si a més s'hi suma una atenció i tracte del mateix nivell doncs el resultat senzillament és espectacular. M'agrada escapar-me de tan en tan i perdrem per un món culinari ple de olors, sabors i bones converses. I si pel cafè tenim un bon debat sobre temes laborals i ètics doncs millor que millor. Bé, potser vist des de fora semblava més un galliner però ens importa el que pensi la gent? Un restaurant més que recomanable sempre i quan hagis acabat de cobrar.

Discusions

Al llarg d'una vida ens hem d'enfrontar a moltes coses desagradables, a moments dolorosos, a fet que omplen els dies de núvols i ombres. Però per algun motiu que no soc capaç a comprendre hi ha gent que tan és el mal que et faci o les vegades i vegades que et decepcionin que no som capaços a guardar rancor, a trencar una vegada per totes i obrir finestres on per fi entri la llum. Serà per allò que diuen que escollim els amics i no la família, serà per algun lligam extrany més fort inclús que els llaços vermells. Serà per això o per un sentiment confús de protecció i supervivència. En totes les famílies hi sol haver una ovella negre, un individu que surt de la norma, que es perd pels camins del mon i un alzeimer prematur li impedeix de tornar. De reconèixer qui són els seus. I el ramat en intents desesperats de recuperar una unió que no hi va ser mai ensopega una vegada i una altre sense aconseguir cap propòsit i deixant-se endur per l'espiral autodestructor de l'ovella esgarriada. Les relacions, cadascuna d'elles te un % d'amor, de complicitat, de confiança i de respecte. I és quan un d'aquests falla que no pot anar ve. I un dia pq sí tot peta, el món que coneixíem es destrueix, s'ensorren els castells en l'aire i t’envaeix una realitat freda i esfereïdora de que res es per sempre. I et sents molt sol, pq no importa que tornis a perdonar pq no queda res que reconstruir. Vet aquí la família.

Algú

De vegades recordo un noi que em vaig creuar en el tren. No era ningú i de fet ja deu fer una pila d'anys d'aquells pensaments. Estava assegut a distancia però el tenia de cara. Era un noi de cabells negres, amb ulleres i no massa guapo. Però tenia un aire algú que llavors coneixia i al veure aquell rostre tan familiar em va envair una tendresa que mai havia sentit per un extrany. No se on deu ser ni que deu ser de la seva vida. Però no se per quin motiu a vegades aquell moment em ve a la ment el veig sense veure'l, no recordo que feia, si llegia o nomes escoltava musica. Però el veig allà immòbil en el temps i els pensaments d'aquell dia tornen a mi. Potser era la imatge que el seu rostre reflectia, aquell algú que era tot i no era res. Que extrany que recordem moments tan insignificants, moments que No ens aporten res. Avui de nou m'ha vingut a la ment aquell dia. I el recordo en carinyu (sempre amb u ) pq tot i ser lletget hagués estat capaç d'estimar-lo pel simple fet que s'assemblava algú altre. I es que pot passar que ens conformem en tan poc que fins hi tot seriem capaços de quedar-nos amb una copia d’allò que no estem preparats per perdre.

En busca d'un milionari

Un amic m'acaba de preguntar on viure i si per fi he trobat el meu milionari particular. I jo molt humilment li he hagut de respondre la veritat, que no tinc ni la més mínima idea d'on viuré (doncs la recerca de pis està mig paralitzada) i que en aquests mesos no he estat capaç de trobar el meu milionari. Vale, potser no és que hagi sortit molt a buscar-lo però quan creia que potser els astres s’alineaven de nou, en una malèvola forma de voler-me fe caure de nou allà on vaig prometre que no ho faria mai més va i només era una cortina de fum. Puffff. Però m'ha fet somriure que és recordés de mi i del meu intent per no haver de treballar mai més. Tots sabem que els milionaris les prefereixen rosses, rosses i guapes es clar. I resignada respiro profundament doncs estic convençuda que el ros no hem quedaria gairebé i de la resta doncs potser hauria de fer una inversió massa gran de diners i esforços per a la llarga no aconseguir els fruits desitjats. Però es curiós com els esdeveniments d'una vida s'amunteguen tots en un costat, en un espai temps delimitat. Podem estar mesos i mesos sense res a dir, sense res interessant a explicar i de cop i repent la vida pren un nou rumb ( i no fa por pq els canvis són part ja de l'emoció de la vida) i res era igual que ahir i apareix nova gent, noves cares, somnis nous i cases per estrenar.
Potser és que el meu milionari no està en aquesta terra i hagi de fer maleta i buscar més enllà de les muralles.

La foto de la nit

Les tocaies, les de sempre i com sempre. Fotos de gala en una gran nit.

2º Torneig de Bowling

Segon torneig de bitlles, i tornem a quedar en segona posició. Els Scorpions ens vam quedar a les portes d'una victoria més que merescuda. L'any que ve no se'ns escapa la copa! Per sorprenent que sembli vaig quedar segona del equip!! Així que ja us podeu imaginar com era la resta. Una tarda divertida que va precedir a una nit espectacular!

Camí d'un destí

Dues setmanes per a que l'aventura comenci. Dues setmanes justes i els nervis ja fan de les seves. La feina en aquest final de festa és esgotadora, devastadora i inacabable. La recta final s'enfila muntanya amunt i no s'aprecia el final. Però deixant de banda els temes poc interessants, demà ens toca la segona tanda de vacunes, passat conèixer a companys de viatge (creuem els dits), fer ulleres noves, maletes, farmaciola, guies de viatge... buff ara s'amunteguen una sobre l'altre les coses a fer. De segur que a ultima hora hauré de córrer, per variar!

Cero patatero

Es el resultat que obtens quan esgotes l'unica possibilitat que tenies i a sobre t'equivoques. Caca de senyals que no funcionen mai.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Senyals

Fa mesos que crec haver perdut la fe. No em refereixo a una fe religiosa, ni mística, és més aviat uns fe en la sort, en que a tots ens espera un futur millor al nostre passat, fe en l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol. Jo abans en tenia de fe, la fe en tot això va ser tb el que en gran part va ajudar-me a sortir endavant. Però fa mesos que he deixat de creure, de pensar, que en un instant, les coses poden anar a millor. Costa seguir creient quan tot va malament, quan any darrera any les coses no milloren i s'acumulen les operacions, les pors, els contratemps, les sinèquies i les conjuntivitis víriques. Els accidents al tren, el seny, la feina i les decisions transcendentals sense temps. Suposo que en el fons, s'hauria de tractar d’això, de seguir creient quan, fins hi tot, el món esta en contra. Seguir veient les senyals, fins hi tot, en mig de l'obscuritat més negre. Fa dies, setmanes potser, que la fe em persegueix o això crec, al coincidir dia darrera dia i en llocs inesperats amb persones que tenen fe. Si, una fe diferent, però fe al cap i a la fi. No se n'amaguen, ho proclamen als quatre vents i no els fa por, ni vergonya. I si fos així? I si per un moment no creies que m'estic tornant boja i tot fos possible? I si es veritat que les coses tenen un sentit? I si després de tan dolent ha arribat el moment de les coses bones? I si fos realment capaç d’assumir que no sempre es guanya i els "NO" et poden portar de cop i repent un "SI"? I si no fos la desesperació qui parla o la por al meu futur? No se on esta la resposta, no la tinc. Qui no arrisca no guanya, però potser pateixes menys si no t'exposes al dolor voluntàriament. Però vull seguir sent covard la resta de la meva vida? Potser i nomes potser va sent hora de creure en mi, de deixar de sentir-me l'aneguet lleig i donar-me una oportunitat, deixar de ser invisible als ulls del món. Un dia les senyals em parlaven de cotxes de color verd, de Sabina, d'esperança, potser no les vaig saber interpretar i el que em volien dir era que acceptes que tot allò formaria part de la meva vida poses com em poses. Potser ara les senyals em guiïn cap a la fe de seguir creient, a creure que qualsevol nit pot sortir el sol... Dilluns m'hi poso mans a la obra i que surti per on vulgui aquest sol que brilla per tothom menys per mi.

Nits de festa

Potser aquestes hores el cervell ennuvolat per l'alcohol i la festa d'ahir no sigui capaç d'escriure línies rectes. Potser encandilat per la il•lusió de coses noves i tardes agradables es deixi portar càndidament per un corrent lent d'hores mortes. Són les conseqüències d'un sopar en dijous.Actes socio-laborals ineludibles que de sobte passen a ser una gran nit de fiesta-loca i mai trobes el moment de que s'acabi. Però el lamentable estat del meu cos i la meva ment avui són evidents, tan evidents que inclús al finalitzar uns temes urgents m'han donat permís per fer veure que treballo mentre espero l'hora de marxar. sóc gran ja per aquestes coses? O és que la festa mai se m'ha donat gairebé?Hi ha un dit que diu que qui no arrisca no pisca, però sempre és més fàcil seguir sent invisible que fer un pas endavant. I tot i així i la poca gent que quedava, tots aquells que ja no hi són i que tan es troben a faltar, la nit va ser com la dels vells temps.

Avui que fas anys, tans anys.

Ara que fas anys, tans anys. Ara que encara estàs amb mi, sempre amb mi. T'he trucat que encara estaves al llit, fent el ronsso fins l'hora d'esmorzar. Tu que tens el temps a les teves mans, enganxat al rostre, al somriure. Fas de la vida el pots o el que et deixen, o el que vols. Refunfunyes d'amagades i en veu alta, enfadat per la teva al•lèrgia a la maduresa. Enfadat amb les orelles del llop i els contes que acaben. Ets tan part de mi, que sense tu no seria jo. El meu refugi del món, la meva llum quan amenaça l'obscuritat. Ara que fas anys, tans anys no t'allunyis de mi encara que la son et vingui a buscar!

De retro

Avui que anem de retros.

La Charla del Pescado.

Romancero

De petita en el llibre de les classes de castellà vaig trobar el que era un poema. Sense voler i a força de llegir-lo, les seves paraules se'm van quedar grabades. Després de mil anys encara puc recitar el principi, però la història la recordo perfectament. Avui l'olor d'un llibre me l'ha tornat al cap i l'he recuperat de nou.

Madrugaba el Conde Olinos,
mañanita de San Juan,
a dar agua a su caballo
a las orillas del mar.
Mientras el caballo bebe
canta un hermoso cantar:
las aves que iban volando
se paraban a escuchar;
caminante que camina
detiene su caminar;
navegante que navega
la nave vuelve hacia allá.

Desde la torre más alta
la reina le oyó cantar:
-Mira, hija, cómo canta
la sirenita del mar.
-No es la sirenita, madre,
que esa no tiene cantar;
es la voz del conde Olinos,
que por mí penando está.
-Si por tus amores pena
yo le mandaré matar,
que para casar contigo
le falta sangre real.

-¡No le mande matar, madre;
no le mande usted matar,
que si mata la conde Olinos
juntos nos han de enterrar!
-¡Que lo maten a lanzadas
y su cuerpo echen al mar!
Él murió a la media noche;
ella, a los gallos cantar.
A ella, como hija de reyes,
la entierran en el altar,
y a él, como hijo de condes,
unos pasos más atrás.

De ella nace un rosal blanco;
de él, un espinar albar.
Crece el uno, crece el otro,
los dos se van a juntar.
La reina, llena de envidia,
ambos los mandó cortar;
el galán que los cortaba
no cesaba de llorar.
De ella naciera una garza;
de él, un fuerte gavilán.
Juntos vuelan por el cielo,
juntos vuelan para a par.

Busco pis

Des de fa uns dies estic buscant pis, un intensiu de webs, d'anuncis i classificació d'aquests. Mirant que si preus, que si m2, habitacions, zona, llum, ascensor. Rentadora, lloc on estendre la roba, forn, calefacció, aire condicionat, terra de parquet, sense moblar, subministres donats d'alta. En fi, un espiral de condicions i imperfeccions que no em deixen pensar en res més. Són molts factors a tenir en compte i això que encara no he començat amb les visites. Bé, sí que n'he vist algun, que m'ha agradat molt, però no te el que necessito.
I curiosament, pensant en el que necessito, és on m'he vist atrapada per una condició la qual no m'havia plantejat fins aquest precís moment. On posaré les meves sabates???
Suposo que tots tenim les nostres manies, els nostres capricis, els nostres secrets més ocults. I jo tinc un que molt al meu pesar ha absorbit molt del espai que tinc. Una muntanya de sabates que ni tan sols se d'on han sortit, totes les he comprat jo? Però si la majoria ni me les he posat més dues vegades. Com he pogut acumular aquest numero indecent, com he estat capaç de comprar compulsivament al llarg d'aquests cinc anys un numero incalculable de sabates? Mai les he comptat però de segur que en surten més de deu per any. I el fet és que he de fer neteja, he de desfer-me dels trastos innecessaris, que la mudança, tot i que curta, serà molt dura.
M'agraden les sabates de tacó, tacó d'agulla, quan més altes millor, però després no se caminar, són anatòmicament impossibles de dur. Però són boniques, estilitzen un peu contorsionat, són elegants i amb el vestit adequat donen un toc de glamour. Clar que només les porto a la feina i ni tan sols per sortir de festa són compatibles.
Però les guardo com un tresor, com un secret amagat sota el llit a l'espera de viure la vida que ens vam prometre.

Així que necessitaré una habitació més per poder guardar com deu mana les meves sabates, els meus vestits, les teles, la maquina de cosir, les pulseres i collarets.

Algú sap d'un pis on hi capiga tota la meva vida?

Osset

Assegut davant meu fas cara d’enfadat. Amb la mirada enfosquida pel temps, arronses el nas i no mous ni un pel esperant una resposta que no se d'on treure. Se que no he complert les promeses que et vaig fer. Et vaig parlar de dies llargs plens de sol, et vaig parlar d'un món meravellós, et vaig prometre rialles, et vaig parlar de la felicitat. Han passat els anys i dorms en la foscor de dins d'un armari. Per casualitat avui t'he trobat de nou i t'he tret a passejar en un atac de culpabilitat. Vas venir amb mi pq et vaig prometre una vida sencera amb dies de colors i només t'he ofert soledat i oblit. No tinc excuses per donar-te, t'he estafat i t'he fet immortal. Mai m'han agradat els ossets de peluix, i en canvi ets l'únic que guardo. Ets una joia que guardo en el més absolut secret. Ningú sap de tu.
Segurament no et consolin les meves paraules quan de nou et torni a desar dins l'armari, per no tornar-te a obrir en anys. Ho sento, de debò que ho sento.

Les tietes

Potser aquesta entrada es mereix molt més del que sóc capaç, molt més del que les meves paraules són capaces de dir.

"Les tietes, tres dones petites i cridaneres. Cadascuna amb les seves virtuts i segons la opinió de les unes amb les altres, molts de defectes. Les tietes riuen i juguen a cartes, repartint cigrons i alguna pesseta oblidada en el fons d'un calaix. Les tietes tenen fills i nets, potser alguna només té un marit enfurrunyat que no està mai content amb res. Les tietes parlen i parlen, tenen temps i coneixen tothom. Canten a la coral, van a la piscina i sovint van a dinar de restaurant. Viatgen, van a Benidorm, ballen la Paloma i segueixen rient sorpreses per una joventut que mai van poder gaudir. Les tietes no han tingut una vida fàcil, totes elles han perdut molt pel camí. Tot i així l'una no para bastó en mà, puja i baixa, s'emociona amb el Barça i cuida d'uns nets adults, que la cuiden ja més a ella. L'altre pentinada sempre de perruqueria ja no pot fer molt amb les mans, i mentre es queixa i es queixa va fent el que pot, desvivint-se sempre a la seva manera pels fills, admirant uns nets perfectes. Contemplant sempre la fotografia del seu marit just abans d'anar a dormir. Li explica com li ha anat el dia i li somriu tristament pq el troba a faltar com el primer dia, malgrat el pas dels anys. I l'última tieta cuina com els àngels, es mossega les ungles i te un secret. Més seriosa que les altres guarda fotografies de tots els nets dels seus germans, la trena de la seva fillola i un munt de roba que ja no li va bé. Li agrada el sol, la platja i un passat que ja no tornarà. Condemnada a fer un camí que va escollir. Condemnada a viure sempre amb una ombra dins del cor. Pq quan va perdre el seu amic, el seu amant, el seu marit, el món se li va tornar gris i es va tornar a casar pensant-se que així el podria oblidar. Te un secret que li ronda pel cap totes les nits, se sent culpable per haver-lo enganyat però mai l'ha oblidat.
Les tietes van sempre de tres en tres, les tietes van sempre juntes."

SOC LLIURE

Inspiro, expiro.... inspiro, expiro....
L’emoció recorre tots els nervis del meu cos. Per fi sóc lliure, per fi he deslligat l'últim lligam del meu passat que em retenia presa. Per fi he acabat la carrera, he aprovat l'última assignatura que tenia pendent, que no hi havia manera d'aprovar. Sóc lliure, del tot! Aquest any està sent un gran any. Gent això s'ha de celebrar!!

Quan arriba el moment de marxar.

Em sento tranquil•la. Serena. Em sento segura d'assumir la direcció de la meva vida i girar el timó cap a nous horitzons. El canvi ja és aquí, just davant meu. El miro als ulls i no tinc por. És hora de buscar i de trobar. Hora de ser qui sóc, hora de saber el que vull i com ho vull. Hora de ser egoista i buscar la meva felicitat. Es clar, que fa por, es clar que no se si les tempestes seran perfectes, si trobaré illes a les que arribar. Però tinc fe en que tot anirà bé. Ara estic il•lusionada, a la recerca d'un lloc nou on viure. Però sóc conscient que existeixen nusos, llaços vermells que s'han de deslligar. Dir adéu a la meva petita família de Bcn i això arribarà i tenyirà de gris l'octubre. Ja ho te això l'octubre, que sempre vol vestir de gris.

No t'oblidis

No t'oblidis de que jo també t'estimava. No t'oblidis de les nostres rialles. No t'oblidis de totes les pizzes que no vam menjar. No t'oblidis de lo malament que cantava.. No t'oblidis de lo molt q em vas ajudar. No t'oblidis de guardar-me l’últim bocí. No t'oblidis que sempre em canviaves la cervesa. No t'oblidis q una vegada em vas portar en braços per un carrer mullat. No t'oblidis que no vull vi per sopar. No t'oblidis, de no oblidar-me...

El que faria si fos lliure

Dilluns i comença de nou una setmana que te ganes de gresca, que te ganes de cantar, saltar i cridar. Te ganes de treballar al 100% i d'estudiar al 200%. Una setmana que te ganes de fer moltes coses i jo estic de mandretes. Sento les hores passar i els passos accelerats de la gent. Mails que no paren d'arribar i fotocopies que ja haurien d'estar fetes. Converses de viatges futurs amb gent desconeguda i rutes alternatives per evitar-nos ser "turista un millon". I jo estic de mandretes. Baixaria la persiana i posaria un cartell que poses "tancat per vacances".

El meu regal d'aniversari feliç!

Pastís d'aniversari feliç!

La meva última creació!

Sant Felip Neri

M'he aixecat aviat. M'he posat un vestit nou, les sabates de taco i fins i tot m'he pentinat. He fet tot el que tenia pensat de fer i a sobre he arribat aviat a la feina. He anat taula per taula deixant un regalet només pq avui fa sol, pq avui és primavera, pq avui puc veure el món molt més clar. Pq avui ja en són un més i just canviem de numero. Pq soparé amb la gent que més estimo, amb els pilars de la meva vida, els que sense ells jo no estaria aquí ni seria qui sóc. Segurament no tindré pastís ni espelmes que bufar. Segurament no m'esperi ningú quan tanqui la porta per anar a dormir, segurament no rebi el missatge que hem nego a creure que estic esperant, segurament res sigui diferent un cop tot hagi acabat. Però avui vull ser feliç, avui vull sentir-me feliç. Ara que ja no tinc vint anys, ara que encara no tinc l'anima morta i de tant en tan em sento bullir la sang...

Ara que ja no hi ets

Avui més que mai em sento egoista i et recordo com un estiu en la meva vida. Un dia de piscina i un plat ple de patates fregides per dinar. Et recordo com els estius a Sitges i donant de menjar als gats. Et recordo com una setmana santa i amb un guiny al ull constant. Et recordo rient i fent riure als demés amb la teva ignorància i la teva forma peculiar de parlar. Et recordo amb ulls infants i com a part del decorat de la meva historia. I tot i que se que ja no hi ets des de Queralt el paisatge en primavera és més verd que mai, la Serreta prop de casa pren dimensions de joguina i Berga roman silenciosa sota un sol càlid. Res sembla haver canviat i gairebé podria dir que torno a tenir 13 anys, que estic jugant amb els meus cosins pels camps i tu baixaràs pel camí d'un moment o altre.

Berlin

Va ser increiblement divertit!

No m'he oblidat...

Potser ho pot semblar, els anys ja ho tenen això. Però des d'aquí encara ara l'aire porta velles melodies sense nom.

Viatjar

És veritat que encara queda mooolt de temps per l'agost, pel meu súper mega ultra llarg viatge. Un viatge on agafarem l'Orient Express i donarem la volta al món. Un somni fet realitat en una nit d'estiu.
Però avui, tal com surti d'aquí agafaré l'avió camí de Berlín. Camí de cerveses amb amics i codillos per sopar. Camí de la història, camí d'un milió de fotografies.

Però tot això ja ho tinc, tot això ja està preparat. I pel meu cap ja volen altres projectes de rutes italianes...

Així que quan aquesta nit tanqui els ulls i em deixi emportar per les ombres seré a una altra ciutat, a un altre país i això no deixa mai de sorprendre'm, mentre espero que el futur truqui a la porta.

Corso

Aquest principi de mes en Corso va fer ja tres anys. Qui ho hauria de dir quan va arribar a casa tan petit i indefens. Ara està fet tot un homenet. Tot un supervivent de la nostra convivència. És l'únic supervivent a tots els canvis. L'únic que m'ha aguantat fins hi tot quan ningú ho feia. Pobret meu! Ara que la padrina li ha regalat, per fi, una casa enorme i que gairebé el tenim emancipat, crec que li regalaré la decoració del jardí i qui saps si un bon amic, que aquests no marxen ni s'obliden de tu.

Detalls que no es tenen

Sovint fem coses que ens agraden, pel simple fet que ens agraden. Les fem i gaudim de fer-les. I amb el simple fet de gaudir ja ens sentim completament satisfets. Ho fem pq sí. Pq no fent-ho no seriem nosaltres mateixos. Ho fas sense esperar res a canvi, de fet ni tan sols t'ho havies plantejat. No esperes ni un gràcies pq tampoc ningú t'ho havia demanat.
Però de sobte et dones compte un dia que realment no ha importat. I és llavors que li dones voltes i més voltes i et sents com una estúpida i t'indigna. I quan et negues a fer homenatges a una cosa que per tu és tan normal resulta que corres el risc que et titllin de desagraïda. I aquesta idea encara t'indigna molt més. Serà possible?? Brrrrgggsss.......

Berlin o no Berlin? That is the question...

Queden dies per a que agafi el vol destinació Berlín. Encara no he decidit que fer, si anar o deixar passar aquesta oportunitat. Estic en una disjuntiva i no ser que he de fer. Potser si que hauria d'anar per desconnectar d'aquesta primavera que te complexa d'hivern gris i lleig. Berlín pot ser el meu bitllet de sortida i d'entrada a la meva vida. Però no tinc ganes de gent. No tinc ganes d'esforçar-me en caure be. Per primera vegada no ser si he o no he d’agafar el vol... Dubtes estúpids sense fonament. Pors infundades per l'obscuritat. Suposo que dema sortiré de dubtes un cop sàpiga el resultat...

Mirall

Apareixes com una ombra en el mirall. Una cara bonica q somriu des de l'altre costat. Inconscientment acaricio la teva imatge freda i et somric. No m'espantes i tot i així sempre ompliràs el meu pensament de nostàlgia i un suau regust amarg. Em miro als ulls, que fins a les hores no havien vist la meva imatge immòbil, i son buits de tot sentiment. I no passa res. Ja no importa. No importa.
Estic completament sola a l'habitació, tot és a lloc, no hi falta res i el mirall, ple de realitat, ja no te ganes de jugar a fet i amagar.

El mar

Tu i jo no ens hem banyat mai al mar...
Serà q les coses passen per un motiu o senzillament pq han de passar. Però al escoltar aquesta cançó vaig pensar que hi ha molta gent que no han compartit mai un dia de platja junts, i en canvi d'altres fins hi tot dies sencers en una barca, embetunats en crema fins al nas. Tot allò q deixem de fer, no tornarà mai...

Entrades

Avui ha deixat de ploure, de caure pedra i ha sortit el sol. Avui les trucades han fet el seu fruit, les transferències han arribat a port i ja tenim les entrades per anar al concert. Avui per increïble que sembli hem sento feliç i el entrebancs que m'han deixat a les fosques estan una mica més lluny i són ja una mica menys importants. Pq m'encanta tenir projectes entre les mans. M'agrada saber que encara tinc "demàs" per viure. Avui tenim tres entrades que hauré de desar fins que sigui 10 de juny i agafem el cotxe camí de Sant Feliu i puguem cantar (cridar) a ple pulmó les cançons que sonen de banda sonora al cotxe, a casa, al telèfon, a la radio, al cap... de dia i de nit.
I somric pq aquest cop prometo que sabre la lletra de les cançons i no seré l’única que sempre es queda sense entendre res!

El que sóc.

Jo que he viscut dos temps a les fosques, jo que he viscut sota l'aigua, entre els núvols, sota la pluja. Jo que m'he enfadat tantes vegades que no puc ni comptar, que he complert les promeses que vaig fer i que tot i així m'he tornat a enamorar. Jo que segueixo somniant amb tu . Jo que encara tinc secrets que no diré, que t'he perdut mil vegades i encara no se on ets, que guardo potets plens de records, jo que he estat capaç d'obrir finestres i tancar portes. Jo que malgrat el que aparento he rigut, i molt! Jo que seguixo somniat.... Jo que sóc d'extrems, que sempre dic la veritat i que tinc un jo intern. Jo que encara tinc regals embolicats....

Avui més que mai em sento jo....

De tornada i de neteja

Fa dies vaig donar una ullada als blogs que feia temps no mirava i un d'aquests blogs havia canviat d'imatge, s'havia rentat la cara i es presentava al món totalment nu. En essència, un fons blanc amb lletres negres. Va ser inspirador i vaig creure possible canviar d'una vegada per totes moltes de les coses que no m'acabaven d'agradar. Ho he intentat, he tret llistes que no tenien ja sentit, i m'he desprès de tot allò que aquestes alçades havien fet que perdés el rumb.
Un dia, d'ara fa ja molts anys, una persona hem va portar fins aquí i hem va dir que podia escriure tot allò que volgués, que sentis, que imaginés... i així ho vaig fer fins que vaig ser conscient que podia ser llegit per gent que ni tan sols coneixia, que ni tan sols imaginava que existia. I des de llavors mesurava les meves paraules, els meus sentiments, i procurava escriure sempre pendent de qui podia llegir. Ara que m'he desprès d'alguns objectes inanimats tornaré a escriure per la única persona per la qual escric, per mi mateixa. Les paraules volten sempre pel meu cap, quasi mai amb sentit, però necessiten ser escrites sobretot quan criden i no em deixen dormir. Escric per expressar-me, pq parlo molt i no dic res. Pq únicament sóc paraula i odio que se les emporti el vent.

Primavera

No hi penso en tu, ni sovint ni poc. De vegades, sense saber pq la gent em pregunta per tu i jo fa temps que et vaig perdre la pista, i no se que els hi he de dir. No et trobo a faltar, segurament, i crec que aixo és bo per mi. Pero d'una manera que ara ja no sóc capaç a comprendre la gent ens a lligat com si fossim un de sol i pregunta per tu i ja no tinc respostes a donar. I és llavors quan se que una. altre vegada me tornat a equivocar. Pq has desaparegut, de la mateixa manera que vas apareixe amb un PUM!, i ni tan sols m'havia adonat. I en aquests dies que són tan iguals a quan tot va acabar i encara pregunten si se com et va, recordo qui erets i lo molt que et vaig estimar. Que bonica és la primavera i els dies plens de llum.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Temporades

Ja es veia a venir, tot i ser de cop i volta, tot i ser quelcom inesperat. Pero les pitjors prediccions s'han fet realitat i ara ja només queda esperear. Esperar i creuar els dits per a que no torni a passar. I es que no és agradable veure el món des de les hombres. Aquestes de vegades guanyes i engulleixen tot el que troben, la llum del dia, les hores, el riures, les oportunitats... Costa lluitar contra l'obscuritat quan aquesta viu dins dels teus ulls...

Published with Blogger-droid v1.6.7

Permis

S'ha acabat el temps de permis. Els minuts concedits en un partit. Toca afrontar pors i deixar per més endevant tot allo que sigui claror. Entro de nou dins la boca del llop i el final del tunel ara cau molt lluny.

Published with Blogger-droid v1.6.7

Quan les pors tornen...

Sovint podem sentir por, por a coses que no existeixen, a coses impossibles. Fets que només existeixen a la nostra ment i a les pel•lícules. Però ahir, des de feia molt de temps, vaig sentir una por real. Una por allò conegut. Por a l'obscuritat més absoluta.

Aniversaris que vindran

Manel - Aniversari

Bufa les espelmes dels teus desitjos!!

News

Last night, in the county of New Hampshire, different witnesses say us that strange phenomenon appeared in the sky. Lights moved quickly and an erratic way on a clear night. The same witnesses called the police who didn’t make any official statement.
Some farmers of the community reported them that this early morning the more phenomena appeared without explains in their farmland. Those crops were still green they have emerged with clear signs of combustion. Scared people are hiding in their houses and some people are getting together in the pubs. They are looking forward to the news.
The Mayor confirms that these events may be the work of some jokers. The Mayor is in meeting whit Scotland Yard agents.
We have interviewed some of the affected of this strange event. Henry Smith said that last afternoon his crops were good. He said that this phenomenon hasn’t done by jokers because his dogs would have barker.
Although Rose McFinn who is 88 years old and she has lived in New Hampshire since she was born. She said that there are some younger who have fun to alarm to community.
We will keep you informed when we will have news.

Goteres

Mentre el món mira cap al Japó i les fuites nuclears. Mentre creuen els dits per a que tot es solucioni d'una manera ràpida i efectiva. Mentre les webs de cercadors de vols es col•lapsen en busca d'una sortida. Avui, aquí, anem tots amunt i avall, corredisses pels passadissos, gent amb cubells d'aigua i socis amb bayetes. I és que l'edifici a decidit fer figa. O barca...
I és que a Barcelona plou a bots i barrals, el dia transformat en negra nit. Una ullada en sèpia del món modern.
Rierols d'aigua baixen carrer avall i el nostre edifici, amb complexa d'un vell vaixell mercantil, sura a la deriva entre la resta d'edificis de la ciutat. I el va i ve de les onades fa que tots dansem al ritme d'una musica silenciosa. En mig de la tempesta s'escolten crits de "achicar el agua" i som-hi tots a treure l'aigua per les finestres. Arremangats i amb botes de goma pugem i baixem plantes i segellem aquells despatxos que ja no podem salvar. I a tot això el veí del davant segueix fent fotos d'amagades a l'altre banda del carrer, creient-se amagat dins la foscor de l'habitació.
Qui deu ser???
Avui de segur que anirem a dormir baldats, tanta feina i tanta aigua sort en tenim que la gent de maquines estem a les ultimes plantes i aquí encara l'aigua no ha arribat.

Pluja

S'ha passat el dia plovent, desde la finestra escolto la pluja caure, una melodia que no para de sonar. I no vull evitar el recordar altres finestres. Finestres tancades que no porten enlloc. M'agrada la pluja, m'agrada estar a casa quan plou i m'agradava ser el que no soc quan plovia.
Ara la pluja es tan suau que no escolto et tic tac de les gotes caure contra el terra i sembla que res hagues estat real...

I no se, si hagues sigut millor...

Demà divendres i la vida sembla millor

I encara que només ho sembli ja és un motiu per aixecar-me demà!!

De tu

Avui he parlat de tu, de la teva llum, del teu color. Dels dies càlids i les hores lentes. He parlat del teu cel que és d'un blau estiu intens. De les teves rajoles blaves, dels teus carrers adoquinats. I la gent no em creu quan dic que tens quelcom especial. Que els rellotges no funcionen i els menjar te un gust diferent. Que et pots perdre i trobar i seguir perdent-te una vegada i mil més i no cansar-te mai, i no voler marxar...

Però la gent no em creu i somric al veure la seva tossudesa lo equivocats que estan.

Estar sense estar

Quin dimarts més de dilluns. Quin dia més d'hivern. Gris, fosc, gris. El hivern s'acaba i està enfadat. No vol marxar i jo necessito que ho faci. Avui s'ha volgut venjar de mi i m'ha instal•lat el fred dins. Tot el dia que vaig encongida, amagada dins la jaqueta. Vull arribar a casa i donar-li porta a tot aquest dia de gris i mals de cap. Posar-me el pijama, les ulleres i posar-me a cosir. Deixar passar les hores mentre el sopar s'olora per tota la casa, la calefacció encesa i el Corso neda net i polit. Quin dimarts més de dilluns, més horrible i més feiner....
Feliç dia de la dona treballadora.

Tuba

Aquesta nit toco la tuba des del cap damunt del far. La foscor i la boira no em deixa veure més enlla. No hi ha res, res. I una nota greu, com un lament, gairebe com un plor, s'escapa i s'escampa foscor endins... La llum del far ja no brilla, ja no marca el cami a casa.

Paset a paset

Poc a poc i amb molt d'esforç les coses per fi arriben a bon port....

La ruta del Dragon 1ª Part Vietnam - Camboya

Pq tot pot ser possible si un s'ho proposa....

Busco feina nova, busco vida nova

De vegades ens aixequem amb el peu esquerra i serà el temps però últimament tots els dies són de peu esquerre. I quan això succeeix és que la vida necessita una empenta per seguir endavant. Pintar nous horitzons, respirar nous aires. Un redecora la teva vida que impliqui des del pintaungles fins a l'hora d'anar a dormir. Canviar el fus horari, canviar el clima, i sobretot canviar el color de les cases i el cel. Però no se si tinc edat per fer unes coses o per fer unes d'altres. Si la vida és tal i com nosaltres volem pq no hem sento plena amb la vida que tinc? M'he quedat per por, per por a moltes coses, al canvi, a sentir-me sola. I no me adonat que ja ho estic.